Filosofia Moderna i Contemporània: Idees Clau i Comparacions

Filosofia de David Hume: Empirisme i Crítica

• Teoria del Coneixement: Impressions i Idees

  David Hume és una de les figures clau de l’empirisme britànic, al costat de Locke i Berkeley. Segons ell, tot coneixement procedeix exclusivament de l’experiència sensible. Això vol dir que no hi ha idees innates ni coneixement independent de la percepció. Hume distingeix entre les impressions, que són les percepcions més vives i intenses (inclouen sensacions immediates com veure, escoltar o sentir), i les idees, que són còpies atenuades de les impressions, com ara records o imaginacions. Aquesta distinció serveix per criticar qualsevol concepte que no pugui remetre’s a una impressió corresponent. Si una idea no té una impressió com a origen, no té significat real. Això el porta a qüestionar nocions tradicionals com Déu, l’ànima o la substància material, ja que no en tenim experiència directa.

• Crítica a la Relació Causa-Efecte

  Una de les seves aportacions més innovadores és la crítica de la causalitat. Hume sosté que la relació causa-efecte no és una connexió necessària entre fets, sinó una habitual associació mental. Veiem que dues coses passen juntes sovint (per exemple, el foc i la calor), però no podem demostrar que hi hagi una connexió necessària entre elles. És només costum, no coneixement necessari. Aquesta visió limita l’abast de la ciència: la ciència només pot descriure el que ha passat o passa, però no pot predir amb certesa absoluta el que passarà.

• Ètica Emotivista i Concepte de Llibertat

  Hume defensa una ètica basada en els sentiments, no en la raó. El judici moral no és un acte racional, sinó emocional. Allò que és «bo» desperta aprovació; allò «dolent» genera rebuig. Aquesta postura s’anomena emotivisme moral. A més, rebutja el determinisme absolut. Encara que hi hagi influències, no hi ha una cadena necessària de causes que determini el comportament humà. Això obre la porta a una llibertat pràctica: podem actuar de manera diferent al que el passat sembla indicar.

Filosofia d'Immanuel Kant: Criticisme i Raó

• El Coneixement Comença amb l'Experiència

  Kant inicia la seva reflexió filosòfica a partir d’una afirmació que sembla donar la raó als empiristes: «Tot coneixement comença amb l’experiència». Això vol dir que el punt de partida del coneixement humà és la interacció amb el món sensible, amb les coses que percebem a través dels sentits. Si no tinguéssim cap contacte amb la realitat exterior, no hi hauria cap contingut mental, cap pensament ni cap coneixement possible. Per això, Kant reconeix el valor fonamental de l’experiència en la formació del coneixement.

  A diferència de Descartes o Plató, que pensaven que el coneixement podia néixer només de la raó o de les idees innates, Kant admet que necessitem primer percebre per poder començar a entendre, pensar o jutjar. Les nostres primeres dades venen del món exterior, i és gràcies a aquestes sensacions que el pensament pot posar-se en marxa. És a dir, els continguts del pensament (els «què») provenen de l’experiència.

  Tanmateix, aquesta afirmació és només la meitat del que Kant vol dir. La clau del seu pensament és que, tot i que el coneixement comença amb l’experiència... no tot coneixement prové exclusivament de l’experiència.

• El Coneixement no Procedeix Només de l'Experiència

  Aquí és on Kant introdueix la seva gran innovació filosòfica, que anomena criticisme. Tot i que els continguts del coneixement venen de l’experiència, el marc mental que ens permet comprendre aquests continguts no deriva dels sentits, sinó que és anterior a tota experiència. En altres paraules, el nostre coneixement és el resultat d’una síntesi entre el que percebem (l’experiència) i les estructures mentals innates amb què ho interpretem.

  Segons Kant, la nostra ment està equipada amb formes a priori que organitzen tota la informació que rebem dels sentits. Les dues més importants són l’espai i el temps, que no són característiques del món exterior, sinó formes a priori de la nostra sensibilitat: tot allò que percebem, ho percebem situat en l’espai i en el temps perquè així està programada la nostra ment.

  A més, també existeixen les categories de l’enteniment, com la causalitat, la unitat, la pluralitat o la substància, que permeten ordenar les percepcions i formar coneixement coherent. Aquestes categories no les aprenem de l’experiència, sinó que són condicions necessàries per poder comprendre qualsevol experiència.

  Aquesta visió dóna lloc a una nova manera d’entendre el coneixement: no és només passiu (com si la ment fos un mirall que reflecteix la realitat), sinó que és actiu. La ment construeix el món tal com el coneixem, a partir de les dades sensibles i de les formes que nosaltres imposem sobre aquestes dades. Per això, Kant diferencia entre: fenòmens, que és allò que podem conèixer, és a dir, la realitat tal com apareix a la nostra consciència, construïda per l’experiència més les formes mentals; i noumens, que és allò que existeix en si mateix, fora de la nostra percepció, però que mai no podem conèixer directament, perquè tot coneixement passa pel filtre de la ment humana. Aquesta distinció implica que conceptes com Déu, l’ànima o el món com a totalitat no poden ser coneguts empíricament, tot i que podem pensar-hi com a idees reguladores o útils per donar sentit a la nostra vida i moralitat.

Filosofia de Friedrich Nietzsche: Crítica i Voluntat

• Crítica a la Moral Tradicional

  Nietzsche és un pensador radical que qüestiona profundament els valors morals i culturals de la societat occidental, especialment aquells que provenen del cristianisme i la filosofia tradicional. A la seva obra Genealogia de la moral, analitza l’origen històric i psicològic dels valors morals i mostra que no són eterns ni universals, sinó que han estat construïts al llarg del temps per interessos concrets. Distingia entre dues formes de moral:

  • Moral de Senyor

    És pròpia dels individus forts, creatius, actius i vitals. Aquests no necessiten justificacions externes per actuar; viuen afirmant la seva força i el seu poder. Per a ells, el bé és allò que expressa plenitud vital: el coratge, la noblesa, la força, la passió. Aquesta és la moral dels grans personatges de l'antiguitat, dels guerrers i dels creadors.

  • Moral d'Esclau

    S’origina com a reacció dels febles contra els forts. Com que no poden vèncer-los, els febles transformen el seu ressentiment en valors morals: qualifiquen com a «dolent» tot allò que els supera (la força, el poder) i com a «bo» tot allò que justifica la seva submissió (la humilitat, la paciència, el sofriment). Aquesta és la moral que Nietzsche identifica amb el cristianisme, que ha glorificat la feblesa i ha convertit el sofriment en virtut.

  Per Nietzsche, la moral tradicional no és més que una eina de control, que nega la vida i impedeix el desenvolupament del potencial humà.

• «Déu és Mort»: Nihilisme i Transició

  Una de les frases més conegudes de Nietzsche és: «Déu és mort». Aquesta afirmació no s’ha d’entendre en un sentit literal o religiós, sinó com una crítica a la pèrdua de valors absoluts que sustentaven la cultura occidental. Amb la Il·lustració, la ciència moderna i el pensament racional, les creences religioses tradicionals han anat perdent força. Però això no ha estat substituït per cap sistema de valors igual de sòlid.

  Així, el que Nietzsche detecta és un fenomen que anomena nihilisme: la sensació que la vida no té sentit, que els valors antics ja no serveixen, però encara no n'hem creat de nous. Vivim en una època de transició: sabem que els fonaments tradicionals han caigut, però no sabem encara què posar al seu lloc. Aquest buit de sentit és una gran crisi, però també és una oportunitat per repensar els valors des de zero.

• Voluntat de Poder i el Superhome

  En lloc d’acceptar la resignació que acompanya el nihilisme, Nietzsche proposa una resposta activa: crear noves formes de viure, nous valors que sorgeixin de la vida mateixa, i no de la negació d’aquesta. Això ens porta a dos conceptes fonamentals:

  • Voluntat de Poder

    Per Nietzsche, tota forma de vida es defineix per una força interior que la impulsa a créixer, a superar-se, a dominar, a afirmar-se. Aquesta energia fonamental no busca simplement sobreviure, sinó expandir-se i transformar-se. És el motor de tot ésser viu i, en el cas de l’humà, també de la creativitat, l’art i la filosofia.

  • Superhome (Übermensch)

    És l’individu capaç de trencar amb els valors heretats, de superar la moral d’esclau i de crear els seus propis valors. El superhome no es regeix per normes externes, sinó per la fidelitat a la seva pròpia voluntat de poder. És un ideal de llibertat, força i afirmació de la vida. No es tracta d’una figura superior biològicament, sinó espiritualment i culturalment: un creador de sentit en un món on ja no n’hi ha.

Filosofia de Martha Nussbaum: Ètica i Justícia

• Ètica de les Capacitats Humanes

  Martha Nussbaum ha desenvolupat, juntament amb Amartya Sen, una teoria de la justícia social centrada en les capacitats humanes. Segons ella, l’objectiu d’una societat justa no és només augmentar la riquesa, sinó assegurar que totes les persones tinguin oportunitats reals per viure una vida digna. Algunes capacitats bàsiques que s’han de garantir són: viure sense por, accedir a l’educació, tenir salut, participar políticament, expressar-se lliurement, estimar, etc.

• Emocions i Racionalitat

  Nussbaum defensa que les emocions no són irracionals, sinó que poden tenir un component cognitiu i ser fonamentals per a la vida moral i política. Emocions com la compassió, la indignació o l’esperança ens ajuden a comprendre les necessitats dels altres i a actuar amb justícia. A diferència de Kant, que veu la moral com un pur deure racional, Nussbaum incorpora la dimensió emocional com a part essencial del judici moral.

• Educació i Democràcia Cívica

  Una de les seves grans preocupacions és l’educació ciutadana. Nussbaum defensa una educació en humanitats, que fomenti el pensament crític, la imaginació empàtica i el compromís cívic. Per ella, una democràcia forta necessita ciutadans informats, sensibles a la diversitat i compromesos amb la justícia social, no només treballadors eficients.

Filosofia de John Stuart Mill: Utilitarisme i Llibertat

• Utilitarisme: Felicitat i Conseqüències

  John Stuart Mill és una de les figures més importants del pensament utilitarista, una teoria ètica que defensa que l'objectiu moral de l'acció humana és maximitzar la felicitat i minimitzar el dolor. L’utilitarisme es fonamenta en la idea que les accions han de ser valorades segons les seves conseqüències.

  Segons Mill, la moralitat d’una acció no depèn de l’intenció de qui l’ha realitzada ni de les regles morals absolutes, sinó de quins efectes genera sobre les persones. Així, una acció és moral si aporta més benestar general (felicitat) que malestar (dolor).

  Mill defensava que la felicitat humana no hauria de ser només una suma de plaers materials, sinó que inclou també el desenvolupament personal i la capacitat de gaudir dels plaers més elevats. Així, per Mill, la felicitat no és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat.

  • Principi del Major Bé

    El principi fonamental de l’utilitarisme de Mill és la maximització de la felicitat per al màxim nombre de persones. Això implica que les decisions morals i polítiques han de tenir en compte l'impacte que tenen sobre el benestar de tots els individus implicats, de manera que es busqui el màxim benestar col·lectiu, no només personal.

• La Virtut com a Plaers Superiors

  Per Mill, la virtut no és una cosa independent del plaer, com podien creure Kant o altres pensadors deontològics. En canvi, la virtut és una forma elevada de plaer. Ser virtuós no és renunciar al plaer, sinó aconseguir una forma de plaer que està alineada amb el benestar col·lectiu i amb la felicitat humana més profunda.

  Mill creia que les virtuts com la benevolència, la justícia, la generositat i altres valors socials no són només bones en si mateixes, sinó que contribueixen al benestar general i, per tant, són valors que promouen la felicitat per a tots. La virtut es converteix així en una estratègia per aconseguir la felicitat, no una renúncia a ella.

  Aquesta visió de la virtut com a plaer superior també ajuda a explicar la relació entre individualisme i utilitarisme. La llibertat de l’individu no és incompatible amb la recerca del bé comú, ja que cada individu busca el seu propi benestar, però també entén que el bé d’altres és necessari per a la seva pròpia felicitat.

• La Llibertat Individual i el Principi del Dany

  Un dels pilars fonamentals de la filosofia política de Mill és la defensa de la llibertat individual. Mill va escriure un dels textos més influents sobre llibertat política, Sobre la llibertat, on argumenta que la llibertat de l'individu ha de ser protegida contra la intervenció de l'estat i de la societat, sempre que no perjudiqui els altres.

  Mill va establir que les accions d’un individu només poden ser limitades per l’estat o per la societat si causen danys a altres persones. Aquesta idea es coneix com el principi del dany. L’estat no té dret a interferir en les accions d’una persona si aquestes no afecten directament els altres. Això significa que les persones han de ser lliures per escollir el seu camí de vida, incloent decisions com ara l’ús de substàncies, el suïcidi, o altres pràctiques personals, sempre que no facin mal a ningú més.

  Per Mill, la llibertat individual és fonamental per a l'autorealització de l'individu i per al progrés de la societat. Només a través de la llibertat l'individu pot desenvolupar-se, explorar noves idees, i contribuir a la innovació i millora social. Així, la llibertat és un bé en si mateix i un instrument essencial per aconseguir la felicitat tant personal com col·lectiva.

Comparacions Filosòfiques Clau

• Kant vs. Mill: Ètica Deontològica vs. Utilitarista

  Kant i J. S. Mill tenen dues concepcions molt diferents sobre la moral. Kant defensa una ètica deontològica, centrada en el deure i en el valor de la intenció, mentre que Mill proposa una ètica utilitarista, basada en les conseqüències i en la recerca de la felicitat col·lectiva.

  Segons Kant, una acció és moral quan es fa per deure, és a dir, per respecte a la llei moral, independentment del resultat. El seu principi fonamental és l’imperatiu categòric, que diu que hem d’actuar segons màximes que puguem voler com a lleis universals, i que sempre hem de tractar les persones com a fins en si mateixes. Això implica que certes accions, com mentir, són sempre immorals, encara que puguin tenir conseqüències positives.

  Mill, en canvi, considera que una acció és moral si produeix el màxim de felicitat per al màxim nombre de persones. El seu principi d’utilitat es basa en avaluar les conseqüències: si una acció genera més plaer que dolor, és correcta. Això vol dir que, a diferència de Kant, mentir pot ser moral si ajuda a evitar un mal més gran o a augmentar la felicitat.

  Un altre punt clau és com entenen la universalitat: Kant defensa normes morals vàlides en qualsevol situació, mentre que Mill adapta la moral al context concret. Pel que fa a l’individu, Kant li atorga una dignitat absoluta, mentre que Mill el valora dins del càlcul del benestar general, acceptant que, a vegades, es pot sacrificar el bé d’un per beneficiar la majoria.

  En definitiva, Kant posa l’èmfasi en la correcció de l’acte en si mateix, mentre que Mill prioritza els resultats.

• Nietzsche vs. Mill: Crítica Moral vs. Utilitarisme

  Nietzsche i J. S. Mill tenen visions molt diferents i, en certs aspectes, oposades sobre la moral. Mentre que Mill defensa una ètica racional i basada en el benestar col·lectiu, Nietzsche fa una crítica radical a la moral tradicional i proposa una nova manera d'entendre els valors.

  Mill, com a utilitarista, creu que la moral s'ha de basar en les conseqüències de les accions. Segons el seu principi d'utilitat, una acció és correcta si promou el màxim de felicitat per al màxim nombre de persones. Aquesta visió posa l’accent en el benestar comú, la compassió i el progrés social. Mill confia en la raó humana i en l’educació per millorar la societat i fomentar una moral que sigui útil i justa per a tothom.

  Nietzsche, en canvi, rebutja aquesta manera de pensar. Considera que la moral tradicional (inclosos valors com la compassió, la humilitat i el sacrifici per als altres, que Mill valora) és una «moral d'esclaus», nascuda del ressentiment dels febles cap als forts. Segons Nietzsche, aquesta moral neix per frenar la força, la vitalitat i la voluntat de poder dels individus més creatius i poderosos. En lloc d’una moral universal i altruista, Nietzsche defensa una transvaloració dels valors: cal abandonar la moral imposada per la majoria i crear nous valors que afavoreixin el desenvolupament de l’individu superior.

  Mentre que Mill busca el bé col·lectiu i una societat equilibrada, Nietzsche posa l’accent en l’autosuperació, la força individual i la llibertat de crear els propis valors. On Mill veu justícia i progrés, Nietzsche hi pot veure conformisme i mediocritat.

  En resum, Mill defensa una moral racional i orientada al benestar de tots, basada en la simplicitat i el càlcul de les conseqüències. Nietzsche, en canvi, critica aquesta moral com a expressió de debilitat i defensa una nova ètica basada en la força, la creativitat i l’afirmació de la vida. Així, mentre Mill vol fer el món millor per a tothom, Nietzsche vol que cadascú esdevingui millor a través de la seva pròpia voluntat i poder.

Conceptes Filosòfics Clau

• Conceptes Clau de David Hume

  • Les Idees «Fosques»

    Són aquelles que no tenen una impressió clara d’origen, és a dir, que no deriven d’una experiència sensorial directa o són confuses i poc definides. Per a Hume, totes les idees han de provenir d’una impressió prèvia. Quan una idea no es pot vincular clarament a una impressió, cal sospitar de la seva validesa, ja que pot ser el resultat d’abstraccions buides o especulacions sense fonament.

  • Impressió vs. Idea

    Hume diferencia entre les impressions, que són les experiències directes, intenses i immediates (com veure una casa), i les idees, que són còpies dèbils d’aquestes impressions (com recordar aquella casa). Per Hume, tot el coneixement prové primer d’una impressió.

  • Relacions d'Idees

    Són veritats que no depenen del món real, com les matemàtiques o la lògica. Són afirmacions que sempre són certes i no es poden contradir, però no ens diuen res sobre el món, només sobre com pensem. Exemple: «Un triangle té tres costats».

  • Qüestions de Fet

    Aquestes afirmacions parlen del món real i poden ser certes o falses. Només sabem si són certes si les vivim. Per exemple: «Demà plourà» pot passar o no, i no ho sabrem fins que ho experimentem. No es poden demostrar amb la raó sola.

  • Causa-Efecte

    Hume diu que no podem demostrar que una causa produeix un efecte, només que estem acostumats a veure'ls junts. Per exemple, associem neu amb fred, però no podem demostrar amb seguretat que la neu causi el fred, només que sempre van junts.

  • Crítica a l'Ànima i Déu

    Segons Hume, com que no tenim cap impressió directa ni de Déu ni de l’ànima, no tenim proves que existeixin. Són noms que fem servir però no tenen una base empírica. Per això diu que potser ni l’ànima ni Déu existeixen realment.

  • Emotivisme Moral

    Hume creu que el que considerem bo o dolent no depèn de la raó, sinó dels sentiments. Si una acció ens provoca un sentiment positiu (aprovació), la considerem virtut; si és negatiu (rebuig), la veiem com a vici. La moral és emocional, no racional.

  • Llibertat

    El passat no determina el que farem en el futur. Encara que haguem actuat d’una manera, res ens obliga a repetir-ho. Això ens fa lliures, perquè el futur no està fixat i podem decidir com actuar, sense que el que ha passat abans ens limiti.

• Conceptes Clau d'Immanuel Kant

  • Il·lustració

    Per Kant, la Il·lustració és la sortida de la «minoria d’edat», que és quan deixes que altres pensin per tu. Es tracta de fer ús de la pròpia raó i pensar per un mateix. Només qui fa servir la raó de manera autònoma pot ser realment lliure.

  • Fenomen vs. Noumen

    El fenomen és com percebem les coses (el que se’ns apareix), mentre que el noumen és la cosa en si, com és realment. Kant diu que només podem conèixer els fenòmens, perquè la nostra ment estructura tot amb espai i temps, i no podem accedir al noumen.

  • Estètica Transcendental (Espai i Temps)

    Kant diu que el coneixement comença amb l’experiència, però perquè aquesta ens sigui comprensible, la nostra ment l’organitza amb dues formes a priori: l’espai (per a experiències externes) i el temps (per a experiències internes). Aquests esquemes són dins nostre, no venen de fora.

  • Analítica: Categories i Judicis

    La ment humana fa judicis per entendre el món, i aquests es basen en categories (com causa-efecte, substància, etc.). Aquestes categories permeten estructurar la realitat. Sense elles, les impressions que rebem serien confuses i desordenades.

  • Judicis Analítics a Priori

    Són judicis que no donen nova informació, ja que el predicat està inclòs en el subjecte (exemple: «Els solters no estan casats»). Són independents de l’experiència i sempre certs. Ens ajuden a analitzar conceptes que ja coneixem.

  • Judicis Sintètics a Posteriori

    Aquests judicis aporten nova informació i es basen en l’experiència. Són típics de la ciència empírica. Per exemple: «El cel és blau» és una afirmació que només sabem observant el món, i pot canviar segons la situació.

  • Judicis Sintètics a Priori

    Aquest és el gran descobriment de Kant. Són judicis que ens donen nova informació, però que podem saber abans de l’experiència. Permeten la ciència, perquè si coneixem les causes, podem predir els efectes (com saber que el sol sortirà demà).

  • Imperatiu Categòric (Ètica)

    Kant proposa que actuem només segons màximes que puguin convertir-se en lleis universals. Això vol dir actuar de manera que, si tothom actués igual, el món seria millor. És una moral basada en el deure, no en les conseqüències.

  • Límit de la Raó (Déu, Ànima, Món)

    Kant diu que no podem conèixer l’ànima, Déu ni el món en si, perquè no són fenòmens. Tot i així, la ment els crea com a idees reguladores per organitzar el pensament. Són útils, però no es poden demostrar ni estudiar com una ciència.

• Conceptes Clau de Friedrich Nietzsche

  • Nihilisme

    És la crisi que sorgeix quan les creences tradicionals, especialment les religioses i morals, perden el seu valor i significat en la societat. Això provoca un buit de valors i un sentiment de desorientació. Nietzsche veu el nihilisme com una conseqüència de la «mort de Déu» i, tot i que reconeix el seu perill, també el considera una oportunitat per crear nous valors i afirmar la vida a través de la voluntat de poder.

  • Genealogia de la Moral

    Nietzsche analitza l’origen de la moral tradicional i conclou que no sempre ha existit com la coneixem. Considera que s’ha imposat una moral basada en el ressentiment dels dèbils cap als forts. Això ha creat una inversió de valors on el bé es defineix com a submissió.

  • Moral d'Esclaus vs. Moral de Senyors

    La moral de senyors sorgeix dels forts i celebra la vida, la força i la creativitat. En canvi, la moral d’esclaus sorgeix dels dèbils que, incapaços de venjar-se, consideren el que fan els forts com «dolent» i exalten la humilitat i el patiment com a virtuts.

  • Voluntat de Poder

    És l’impuls vital fonamental de tot ésser viu: créixer, dominar, superar-se. No busquem felicitat o plaer, sinó afirmació i expansió de nosaltres mateixos. Aquesta força vital és el que mou l’ésser humà a crear, lluitar i transformar el món.

  • «Déu és Mort»

    Nietzsche declara «Déu és mort» per mostrar que els valors cristians i metafísics ja no tenen força en el món modern. Això no és una celebració atea, sinó un avís: si no trobem nous valors, ens enfrontem al nihilisme, la sensació que res té sentit.

  • Superhome (Übermensch)

    El superhome és aquell que supera la moral tradicional i crea els seus propis valors. No obeeix normes imposades, sinó que viu amb autenticitat i creativitat. És un ideal per contrarestar el nihilisme i afirmar la vida amb tota la seva força i contradicció.

  • Vitalisme

    Nietzsche defensa la vida, l’instint, el cos i l’experiència com a valors centrals, per damunt de la raó freda i l’abstracció. Posa la força vital i l’espontaneïtat al centre de la filosofia, criticant qualsevol sistema que reprimeixi la vida.

• Conceptes Clau de Martha Nussbaum

  • Teoria de les Capacitats

    Nussbaum defensa que el benestar humà es mesura per les capacitats reals que tenen les persones per viure una vida digna. No n’hi ha prou amb drets formals; cal garantir oportunitats reals d’actuar i ser.

  • Llista de Capacitats Bàsiques

    Proposa deu capacitats fonamentals (vida, salut, educació, emocions, afiliació, etc.) que totes les persones haurien de poder exercir. És una base mínima per a la justícia social i els drets humans.

  • Dignitat Humana

    Les capacitats estan estretament lligades al respecte per la dignitat de cada persona. Una societat justa ha de garantir que tothom pugui assolir un mínim d’aquestes capacitats.

  • Universalitat amb Sensibilitat al Context

    Tot i que la llista de capacitats és universal, Nussbaum creu que es pot adaptar a diferents cultures i contextos, sempre que es respecti la dignitat humana com a valor central.

  • Aplicacions a la Justícia Social

    La teoria de Nussbaum s’aplica a àmbits com el feminisme, els drets de les persones amb discapacitat, l’educació i la lluita contra la pobresa i les desigualtats globals.

• Conceptes Clau de John Stuart Mill

  • Utilitarisme

    Mill defensa que el criteri per saber si una acció és bona o dolenta és la seva utilitat, és a dir, si genera el màxim de felicitat pel màxim nombre de persones. La felicitat s’entén com a plaer i absència de dolor. És una ètica conseqüencialista, perquè valora els resultats.

  • Plaers Superiors i Inferiors

    A diferència dels utilitaristes més bàsics, Mill distingeix entre plaers superiors (com la cultura, la virtut, la intel·ligència) i plaers inferiors (físics o immediats). Diu que els plaers superiors aporten una felicitat més duradora i més noble, i són preferibles.

  • Virtut

    La virtut és un tipus de plaer superior que, a més de beneficiar a qui l’exerceix, beneficia els altres i evita el dolor. Per Mill, ser virtuós no és només una obligació moral, sinó també una font de satisfacció personal i col·lectiva. És útil per a tothom.

  • Llibertat Individual

    Mill defensa la llibertat personal com a valor fonamental. Cada persona ha de ser lliure de fer el que vulgui mentre no perjudiqui els altres. L’Estat o la societat no tenen dret a intervenir en la vida privada d’algú si no està fent mal a ningú.

  • Responsabilitat Social i Impostos

    Tot ciutadà té un deute amb la societat per la protecció i serveis que rep. Aquest deute es retorna contribuint a la societat, especialment pagant impostos i respectant els drets dels altres. Si una persona trenca les normes que protegeixen tothom, la societat pot intervenir.

  • Límit a la Intervenció Social

    Mill és molt crític amb el fet que la societat es vulgui ficar en la vida personal. Creu que la llibertat individual ha de ser quasi absoluta, incloent decisions com el suïcidi o l’ús de drogues. Només s’ha d’intervenir quan hi ha un dany directe a altres.

• Conceptes Clau de John Locke

  • Drets Naturals en l'Estat de Natura

    Segons Locke, en l'estat de natura les persones tenen drets naturals que són inalienables: el dret a la vida, a la llibertat i a la propietat. Aquests drets existeixen abans de qualsevol govern o llei, i són fonamentats en la raó. L'ésser humà, com a ésser racional, té el deure de respectar els drets dels altres i pot defensar els seus si són vulnerats.

  • Tabula Rasa (Ànima en Blanc)

    Locke afirma que quan naixem no tenim cap idea dins nostre: la ment és com una taula en blanc. Tot el coneixement prové de l’experiència, ja sigui externa (sensacions dels sentits) o interna (reflexió sobre els pensaments).

  • Identitat Personal

    La identitat no és una essència fixa sinó una continuïtat de consciència. Som la mateixa persona si recordem les nostres experiències passades. Si perdem els records, també perdem la nostra identitat. L’ànima no és una substància, sinó un flux de memòries.

  • Experiència Externa i Interna

    Locke distingeix entre experiències externes, que venen dels sentits (veure, tocar...), i internes, que venen de reflexionar sobre les operacions de la pròpia ment. Aquestes dues fonts són les úniques que ens permeten obtenir coneixement.

  • Estat de Natura

    En estat natural, les persones són lliures i iguals i tenen drets com la vida, la llibertat i la propietat. No hi ha jerarquies naturals. Però aquests drets no estan garantits i poden ser violats, per això sorgeix la necessitat de crear una societat organitzada.

  • Contracte Social

    Per protegir millor els drets, les persones decideixen organitzar-se en societat i cedir algunes llibertats a un govern. Aquest pacte dona lloc a tres poders: legislatiu, executiu i judicial. El govern ha de respectar el pacte i defensar els drets de tothom.

  • Dret a la Revolució

    Si el govern no compleix la seva funció de protegir els drets dels ciutadans, el pacte es pot trencar. Els ciutadans tenen dret a rebel·lar-se i canviar el govern. Els drets naturals són anteriors i superiors a qualsevol autoritat política.

• Conceptes Clau de Georg Wilhelm Friedrich Hegel

  • Dialèctica (Tesi – Antítesi – Síntesi)

    La dialèctica és el procés pel qual el pensament avança: es parteix d’una tesi (idea inicial), s’enfronta a una antítesi (oposada), i es resol amb una síntesi, que integra elements dels dos anteriors i crea una novetat millorada. Aquest moviment explica l’evolució del coneixement i de la història.

  • La Veritat com a Totalitat

    Per Hegel, la veritat no és una cosa aïllada sinó la relació entre totes les coses. No podem entendre res completament si ho mirem sol. Només comprenem el món quan entenem les seves parts com un tot, interconnectades en un procés.

  • Esperit Absolut

    L’esperit absolut és la realitat última, el principi de tot. Al començament és pur pensament (en si), després es fa matèria (per a si), i finalment s’uneix amb experiència i consciència (en si i per a si). Aquest camí és la història, que és el desplegament de l’esperit.

  • Llibertat i Estat

    L’estat és la forma més alta d’organització, on la llibertat individual es realitza plenament. Per ser lliure, cal formar part d’un estat fort, que garanteixi ordre i justícia. Com més gran i ben organitzat sigui l’estat, més llibertat tenen els ciutadans.

• Conceptes Clau de Karl Marx

  • La Dialèctica

    Segons Marx, la dialèctica és el procés de canvi social impulsat per les contradiccions internes de la realitat material. Aquest canvi es produeix a través de la lluita de classes, on les tensions entre les classes socials oposades generen transformacions històriques.

  • Materialisme Històric

    Marx afirma que la base de la societat és la manera com produïm per sobreviure (infraestructura). Aquesta base material determina les idees, les lleis, la religió i la cultura (superestructura). Primer vivim, després pensem: la vida determina la consciència.

  • Lluita de Classes

    La història avança a través de conflictes entre classes socials: una classe dominant (que té els mitjans de producció) i una classe oprimida. Aquest enfrontament genera un canvi social, que porta a una nova societat... i un nou conflicte. El motor de la història és la lluita de classes.

  • Alienació

    En el capitalisme, l’obrer està alienat: treballa però no controla el fruit del seu treball, que es queda el capitalista. L’obrer perd la connexió amb allò que produeix i amb ell mateix. Aquesta alienació només es pot trencar amb una revolució que canviï el sistema de producció.

  • Revolució i Comunisme

    Marx diu que el capitalisme porta a la seva pròpia destrucció perquè empobreix la classe treballadora. Aquesta explotació generarà una revolució dels obrers, que suprimirà les classes socials i donarà lloc al comunisme, on ja no hi haurà explotació ni alienació.