Filosofia Medieval i Renaixement: De Sant Tomàs d'Aquino a Maquiavel

La Filosofia de l'Edat Mitjana: Cristianisme i Raó

L’època medieval és el període comprès entre la caiguda de Roma (segle V) i la caiguda de Constantinoble (segle XV). En aquest període trobem dos grans corrents filosòfics: el Neoplatonisme (segles V-XIII) i l’Aristotelisme (segles XIII-XV). No hi ha grans innovacions filosòfiques, ja que el pensament gira al voltant d’interpretar constantment Plató i Aristòtil.

Corrents Filosòfics Medievals

Neoplatonisme

Tot i que l’obra de Plató es va perdre gairebé completament, excepte un breu fragment del Timeu, el pensament d’origen platònic va ser el centre de la filosofia medieval. Aquesta pèrdua va fer que la interpretació de Sant Agustí fos la via principal per entendre Plató.

Sant Anselm de Canterbury

És un dels autors més importants del pensament medieval i creador de l’argument ontològic per demostrar l’existència de Déu. Segons aquest argument, tots —fins i tot els no creients— tenim la idea de Déu com l’ésser més perfecte imaginable. Si aquest ésser no existís, podríem imaginar-ne un de més perfecte: el mateix Déu, però existent. Per tant, Déu ha d’existir. És un argument a priori, ja que no es basa en l’experiència sinó en la definició mateixa de Déu.

Aristotelisme

Els autors islàmics van conservar les obres d’Aristòtil, mentre que els cristians les desconeixien. Als segles XI-XII, a través de l'Escola de Traductors de Toledo, les obres d’Aristòtil es van traduir de l’àrab al llatí. Això va provocar que el pensament aristotèlic es convertís progressivament en el centre de la filosofia medieval, sobretot gràcies a Sant Albert el Gran i Sant Tomàs d’Aquino, fins a esdevenir doctrina oficial de l’Església.

Averrois

Averrois (1126-1198) és el comentarista islàmic més important d’Aristòtil i la porta d’entrada del seu pensament a Europa. Defensa que l’univers és etern i no creat per Déu, i que hi ha una doble veritat: la de la fe i la de la raó, que poden ser incompatibles. L’averroisme va ser rebutjat i perseguit.

Sant Tomàs d'Aquino

Sant Tomàs d’Aquino (1225-1274) adapta Aristòtil al cristianisme. Per això elimina els elements incompatibles amb la fe que defensava Averrois: Déu crea el món, l’ànima és immortal i les veritats de fe i raó han de coincidir. Demostra l’existència de Déu amb cinc arguments basats en l’experiència (vies):

1. Tot moviment és produït per un altre; cal un primer motor immòbil: Déu.
2. Tota causa té una causa; cal una causa primera no causada: Déu.
3. Les coses són contingents; cal un ésser necessari: Déu.
4. Hi ha graus de perfecció; cal una perfecció absoluta: Déu.
5. L’univers té un ordre; cal algú que l’ordeni (un dissenyador): Déu.

El Renaixement: Transició a l'Edat Moderna

El Renaixement marca la transició a l'Edat Moderna, impulsada per diversos factors clau:

• 1453: Caiguda de Constantinoble. Arriben savis grecs a Itàlia amb obres de Plató, Aristòtil i presocràtics, fet que reactiva el Món Clàssic en filosofia, art i cultura.
• La impremta facilita l’expansió de noves idees.
• 1492: Descobriment d’Amèrica, que genera una visió global del món.
• La nova ciència revisa el model aristotèlic.
• La Reforma i la Contrareforma frenen la lliure circulació d’idees i generen conflictes (ex: Galileu).

Pensament Filosòfic i Polític

La recuperació de Plató provoca un gran impacte filosòfic. A Florència neix la Nova Acadèmia (Valla, Ficino). Pico della Mirandola interpreta Aristòtil amb una mirada molt platònica.

Maquiavel: El Primer Teòric Polític Modern

Primer teòric modern de ciència política. Analitza la política real, no ideal. La seva idea central és que el fi justifica els mitjans. Aconsella usar l'engany, la violència i la hipocresia per mantenir el poder.

La Nova Ciència i el Canvi de Paradigma

Els models de Ptolemeu i Aristòtil fallen. Cal repensar l’univers.

Copèrnic i Kepler: L'Heliocentrisme

Copèrnic proposa l’heliocentrisme (Sol al centre). Publica De Revolutionibus el 1543. Kepler el millora amb les seves lleis:

• Òrbites el·líptiques.
• Àrees iguals en temps iguals.
• Relació entre períodes i distàncies (T² ∝ d³).

Això obre la porta a imaginar un univers sense límits. Digges encara manté un univers jeràrquic. Giordano Bruno defensa un univers infinit amb estels que són sols i possibles altres mons.

Francis Bacon: L'Empirisme i el Nou Mètode

Iniciador de l’empirisme. Rebutja la ciència i la lògica aristotèlica i proposa un nou mètode basat en l’experiència. Classifica els errors humans (ídols) en quatre tipus:

• Ídols de la tribu (naturalesa humana).
• Ídols de la caverna (factors personals).
• Ídols del fòrum (llenguatge).
• Ídols del teatre (autoritat dels antics).

Defensa que la ciència serveix per dominar la natura: «Saber és poder». És un precedent del mètode inductiu modern. No obstant això, rebutja les matemàtiques i per això és considerat l’últim autor antic, mentre que Descartes inicia la modernitat.

Guillem d'Ockham: Crisi de l'Escolàstica

Al segle XV sorgeix la polèmica sobre l’existència dels universals. Els realistes consideren que existeixen en una realitat separada; el realisme moderat defensa que existeixen però no separadament; els nominalistes, com Guillem d’Ockham, afirmen que no existeixen i que només són noms. El pensament d’Ockham anuncia la crisi de l’Escolàstica i l’arribada del Renaixement. La seva famosa Navalla d’Ockham diu: «No cal multiplicar els éssers si no hi ha necessitat.»