Filosofia Medieval i Renaixement: Raó, Fe i Epicureisme

Epicureisme: La Recerca del Plaer Racional

Fundat per Epicur, igual que l'escola els Jardins, l'epicureisme postula que el plaer és l'objectiu de la vida. Tanmateix, aquest plaer no es basa en la satisfacció immediata de la voluntat, sinó en un raonament auster que busca el perquè de les coses.

Els epicureistes es guien per quatre màximes fonamentals:

• Gaudeix el plaer present.
• Si el plaer present t'ha de portar un dolor futur més gran, evita'l.
• Evita el dolor present.
• Si el dolor present t'ha de portar un plaer futur més gran, pateix-lo.

En essència, els epicureistes diuen que s'ha de viure buscant el plaer utilitzant la raó per calcular les conseqüències. El plaer, per a ells, és l'absència de dolor (ataràxia i aponia), i la filosofia era la cura per als "malalts" de l'ànima.

Raó i Fe en la Filosofia Medieval

Agustí d'Hipona: Col·laboració entre Raó i Fe

Per a Agustí, qui cristianitza el pensament de Plató, la fe i la raó col·laboren en tres fases interconnectades:

1. La raó ajuda a aconseguir la fe: Agustí afirma que "només troba qui busca". La raó acostuma a buscar respostes a preguntes que no pot resoldre per si mateixa, i aquestes són precisament les que la fe pot contestar.
2. La fe il·lumina el camí de la raó: En aquesta fase, és la fe la que guia i indica el camí a seguir per la raó.
3. La raó aclareix la fe: A mesura que es viu amb aquesta il·luminació de la fe, la raó va entenent allò que al principi, en la primera fase, no comprenia.

Per tant, per a Agustí, la raó i la fe estan íntimament relacionades i han de col·laborar l'una amb l'altra.

Tomàs d'Aquino: Jerarquia entre Raó i Fe

Tomàs d'Aquino, qui cristianitza el pensament d'Aristòtil, estableix una relació de jerarquia entre la raó i la fe. Per a ell, l'Ésser suprem és Déu, de tal manera que la ciència primera és la teologia. La resta de sabers, englobats en la filosofia, són les ciències segones.

Així, entre la teologia i la filosofia s'estableix una relació jeràrquica: la filosofia és una serventa de la teologia. El mateix passa amb la raó i la fe.

Aquesta relació es manifesta clarament en el mètode escolàstic:

• Lectio: És la lliçó que explica el mestre.
• Disputatio: És la discussió entre mestre i alumne, on es plantegen qüestions que el mestre ha de resoldre.
• Conclusio: Un cop resoltes les qüestions, la lliçó s'ha entès i s'ha assumit.

En aquest mètode, la raó no descobreix la veritat per si mateixa, sinó que serveix per entendre la veritat que ens és revelada, donada, i que és objecte de fe.

Guillem d'Occam: L'Autonomia de la Raó

Guillem d'Occam, un franciscà, defensava que la fe era una qüestió de voluntat, no d'enteniment: "si no vols creure, no creuràs". Aquesta postura voluntarista implica que la fe no necessita la raó.

Conseqüentment, la raó queda alliberada de la servitud de la fe i pot desenvolupar-se de manera independent. La raó es dedicarà a buscar la veritat mundana, la que correspon a aquest món, a la vida quotidiana i al dia a dia.

D'aquesta manera, la raó guanya una autonomia crucial. Aquesta raó autònoma, ja no supeditada a la fe, és considerada la llavor de la ciència moderna i també del protestantisme.

El Renaixement i la Reforma

El Renaixement és l'època de la Reforma, iniciada per Martí Luter a l'Església cristiana.

La Reforma es caracteritza per:

• Una relació directa del creient amb Déu, sense la mediació de l'Església.
• Una ètica rigorista.

En el Món Catòlic, la resposta a la Reforma es coneix com la Contrareforma, que presenta dues característiques principals:

• La necessitat de formació del clergat, amb l'aparició dels jesuïtes i la irrupció de la formació religiosa.
• El naixement del Barroc, amb un èmfasi en les coses visibles i la magnificència.