La Filosofia Medieval i Moderna: Un Viatge a través del Pensament

La Filosofia Medieval

A partir de la fi de l'Imperi Romà (segle V), i un cop consolidat el cristianisme com a religió oficial dels seus antics territoris, s'inicia l'anomenada Edat Mitjana. Durant aquest període, es va entendre que la funció de la filosofia era fonamentalment la d'ajudar a aclarir el significat de la doctrina teològica cristiana, per la qual cosa es van buscar explicacions complementàries als ensenyaments de les Sagrades Escriptures, considerades veritats inapel·lables, mitjançant l'exercici racional.

La primera escola filosòfica cristiana medieval rep el nom de patrística, la figura principal de la qual és Sant Agustí. En les seves obres, tractarà totes les qüestions que es convertiran en els temes fonamentals d'aquest període: la relació entre raó i fe, la il·luminació i l'amor com a via de coneixement, el lliure albir, el concepte de temps, etc. Segons el bisbe d'Hipona, és necessari "creure per a entendre": la fe i la raó han de col·laborar, però partint de la preeminència de la fe sobre la raó. Ara bé, creure és una cosa raonable, de manera que la raó prepara el camí de la fe i, una vegada s'aconsegueix aquesta fe, ajuda a aprofundir en el sentit de la revelació.

A partir del segle XII, la filosofia d'Aristòtil va ser reintroduïda a l'Europa cristiana mitjançant traduccions i comentaris d'autors àrabs (Averrois, Avicenna). Idees aristotèliques com les de l'ordre i la finalitat aplicades a la natura van ser assimilades pel pensament cristià i van donar lloc al moviment conegut com escolàstica, els principals representants de la qual van ser Sant Tomàs d'Aquino i Duns Escot. Sant Tomàs presentarà cinc vies per argumentar racionalment a favor de l'existència de Déu, ja que entendrà que a Déu s'hi pot arribar tant a través de la raó com de la fe (que en cap cas poden contradir-se mútuament). Tanmateix, hi haurà algunes veritats que només són accessibles mitjançant la fe, com per exemple, el misteri de la Trinitat.

En el segle XIV, el pare franciscà Guillem d'Occam, màxim exponent del nominalisme, va criticar un dels principis bàsics del nominalisme, l'existència real dels universals. Segons Occam, els conceptes genèrics són creacions humanes que ens permeten ordenar el món, però no té sentit atribuir-los una autèntica entitat. L'única cosa que existeix realment són els individus particulars, i els noms no són més que simples convencions humanes per a referir-se a aquests objectes. Per exemple, la bondat com a tal no existeix, és només un nom o, en tot cas, una abstracció mental; el que sí que existeixen són les accions bones concretes que realitzem.

Renaixement i Filosofia Moderna

A partir del segle XV, es va generalitzar a Europa el moviment conegut com a Renaixement, un corrent de renovació cultural inspirat en els clàssics grecs i llatins. Encara que persisteix una visió cristiana del món, aquest període es caracteritza per l'humanisme: es situa a l'home al centre de la reflexió filosòfica com a ésser natural i històric que es realitza a través del cultiu de les arts i les ciències.

El nou auge de la recerca científica propiciarà la revolució científica protagonitzada per Copèrnic, Kepler i Galileu, entre d'altres. També va ser una època intensa de reflexió política amb la creació del gènere de la utopia. Nicolau de Cusa, Marsilio Ficino, Pico della Mirandola, Giordano Bruno, Erasme de Rotterdam, Tomàs Moro i Francis Bacon són figures de pensament renaixentista.

La filosofia de la Modernitat és hereva del Renaixement (segles XVII-XVIII), la qual s'orienta de manera principal cap a la teoria del coneixement, és a dir, l'estudi dels processos i dels límits de la raó humana. Van sorgir d'aquí dues escoles filosòfiques de plantejaments diferents, la racionalista i l'empírica.

El racionalisme (Descartes, Malebranche, Spinoza, Leibniz) va sostenir la superioritat de la raó sobre els sentits per aconseguir el coneixement. Segons els racionalistes, si la ciència es limitava a tot allò experimentable, la filosofia havia d'anar més enllà, a la recerca dels primers principis del coneixement, només assolibles per la raó. Com a model de coneixement, els racionalistes van escollir les matemàtiques, l'estructura de les quals van aplicar al món físic, assentant així les bases metodològiques de la ciència moderna.

L'empirisme (Hobbes, Locke, Berkeley, Hume) mantenia que la raó humana havia de prendre sempre com a punt de partida les dades dels sentits perquè, en cas contrari, res no garantia que les seves especulacions poguessin ser vertaderes. Segons els empiristes, quan naixem, la nostra ment no posseeix cap contingut; és un full en blanc, i a partir de l'experiència adquirim els continguts amb els quals ha d'operar el nostre enteniment.

Durant el Segle de les Llums (segle XVIII), fins a 160 il·lustrats francesos intervindran en la producció d'una obra monumental, l''Encyclopédie, la primera enciclopèdia moderna, sota la direcció de Montesquieu, Rousseau o Voltaire. En aquesta obra s'oferia una nova visió de la vida que trencava amb les creences tradicionals. La intenció era fomentar la llibertat de pensament i l'esperit crític, com reflectirà la màxima de Kant, el principal il·lustrat alemany: Sapere aude (Atreveix-te a saber).

Els il·lustrats reclamen l'emancipació de l'home i la seva sortida "de la minoria d'edat" en la qual l'havia sumit la tradició. En el seu qüestionament de l'Antic Règim planten les llavors de les futures revolucions que tindran lloc en l'últim terç de segle. Ja en la primera meitat del segle XIX, el romanticisme alemany representat per Goethe suposarà una exaltació de la llibertat i el sentiment, davant els rígids esquemes de la il·lustració. Fichte, Schelling o Hegel seran els filòsofs més destacats de l'idealisme alemany. Les revolucions liberals del segle XIX s'inspiren en aquest moviment artístic i cultural.

La Filosofia Antiga

La filosofia va néixer a les colònies gregues de l'Àsia Menor i d'Itàlia en el segle VI a.C. Entre ells figuren Tales, Anaximandre, Empèdocles, Pitàgores, Heràclit i Parmènides. El primer gir en l'objecte d'estudi de la filosofia va ser aportat pels sofistes, els quals es van centrar en el concepte de "veritat" i van explorar les possibilitats lògiques del llenguatge, així com també la seva aplicació a la política. Sòcrates els va retreure la seva atenció per allò útil en detriment d'allò vertader, i va proposar als seus contemporanis la cerca de la virtut mitjançant el qüestionament de tota convicció subjectiva.

Plató, deixeble de Sòcrates, va afirmar que, a més del món físic, material i canviant, existia un altre plànol de l'ésser, fora de l'espai i del temps, de caràcter immutable i perfecte, en el qual es troben les veritables definicions dels conceptes universals. Va denominar a aquesta realitat món intel·ligible o món de les idees. Atès que les nostres ànimes ja van habitar originalment en aquest món, segons Plató, el coneixement consisteix a arribar a recordar-les, ja que, quan l'ànima s'introdueix en el cos, es produeix una amnèsia. I aquells que siguin capaços de despertar en major mesura el record d'aquestes idees hauran de convertir-se en els governants de la polis.

De la mateixa manera que Plató, Aristòtil també mantindrà una posició crítica amb els sofistes i defensarà l'existència de veritats objectives. Va romandre durant vint anys a l'Acadèmia platònica, en què va esdevenir tutor del jove Alexandre el Gran, fins que finalment va crear la seva pròpia escola a Atenes, el Liceu. Al Liceu es va dur a terme una intensa tasca de classificació sistemàtica de tots els sabers, des de la biologia o la física, fins a la lògica o la política.

Després de la mort d'Alexandre el Gran el 322 a.C., s'inicia l'etapa de la filosofia hel·lenística, en què el pas de la polis a l'Imperi va donar lloc a noves escoles. Estoïcisme, epicureisme i escepticisme seran les propostes filosòfiques que aconseguiran major reconeixement. Les tres escoles es van caracteritzar, entre altres coses, per atendre especialment la qüestió de com hem de viure per a aconseguir una existència més feliç. Aquestes doctrines filosòfiques gregues van perviure en temps de l'Imperi Romà. Cal destacar també que en els segles III i IV adquireix gran notorietat a Egipte el neoplatonisme, en el qual van destacar Plotí i Hipàtia d'Alexandria, els quals van interpretar la doctrina de Plató des d'una visió mística.

Filosofia i Ciència

Tales de Milet (630-546 a.C.), al qual hem considerat el primer filòsof, és també el primer astrònom i matemàtic; és a dir, el primer científic. El cas de Tales no és excepcional. Actualment consideraríem que Pitàgores, Aristòtil o Descartes eren científics a més de filòsofs.

Durant molts segles no va haver-hi distinció entre l'activitat filosòfica i la científica perquè en tots dos casos:

• Son sabers racionals i sistemàtics que pretenen trobar veritats universals sobre el món.
• Comparteixen el mateix objecte d'estudi. Es plantegen preguntes similars: quin és l'origen de l'univers? I quina és la seva constitució? Com va sorgir la vida? Per què som com som? On és el límit del que podem conèixer?

Tanmateix, a partir del segle XVI i del naixement de la ciència moderna, es produeix un allunyament gradual entre la filosofia i la ciència, ja que les ciències experimentals incorporen el llenguatge matemàtic i han de ser comprovables en l'experiència per a ser acceptades com a vàlides.

Tot i que no poden identificar-se, la relació entre la filosofia i la ciència segueix sent estreta, ja que una part de la filosofia s'ocupa d'analitzar, valorar i qüestionar els mètodes, la fiabilitat, els límits de la ciència i les seves implicacions.

Filosofia i Religió

La relació entre la filosofia i la religió ha viscut els seus alts i baixos: moments de profunda connexió i moments de distanciament; però, tot i així, és indubtable que entre totes dues es donen nombroses coincidències i divergències.

Les coincidències són:

• Interessos similars: comparteixen inquietuds i problemes: el sentit de l'existència, la transcendència de l'ésser humà, l'existència de Déu...
• Existència d'una dimensió pràctica: pretenen ensenyar-nos a portar una bona vida, per la qual cosa ens ofereixen preceptes o normes de com hem d'actuar.

Les divergències resideixen en el tipus de saber que constitueixen:

• La filosofia constitueix una forma de saber racional i crítica que, sovint, comporta incertesa i dubte.
• La religió és una forma de saber basada en la fe i que, per tant, es caracteritza per la creença en les veritats revelades.

Sentit i Necessitat de la Filosofia

Malgrat les pretensions de racionalitat que hem atribuït a la filosofia, comprovar l'heterogeneïtat de les aportacions filosòfiques al llarg de la història podria portar-nos a conclusions pessimistes sobre el seu sentit i la seva necessitat. És el que alguns autors han anomenat l'escàndol de la filosofia. Tanmateix, una anàlisi detallada de l'actitud de la filosofia ens reafirmarà en la seva vigència i actualitat.

L'Escàndol de la Filosofia

Són diversos els aspectes que han portat als detractors de la filosofia a parlar d'escàndol filosòfic. Repassem algunes de les crítiques més contundents que se n'han fet:

1. La manca d'acord en la metodologia, els pressupostos i en les diverses teories, explicaria la varietat de corrents filosòfics contradictoris.

Després de segles d'activitat filosòfica, no sembla haver-hi un progrés significatiu, ja que, sovint, el pensament d'un autor no suposa la superació del pensament d'autors anteriors, sinó que pot constituir un canvi de perspectiva radical o un rebuig total de les conclusions a què s'havia arribat. La filosofia, a més, no sembla aconseguir resultats positius com ho fa la ciència. Les preguntes i els problemes que es plantegen queden oberts i sense solució definitiva.

1. El caràcter residual. Encara que la filosofia va començar sent una forma de saber universal que abastava tots els àmbits de coneixement, amb el temps, van anar esqueixant-se del gran tronc comú les actuals ciències específiques, la física, la psicologia, la sociologia, la lingüística... Per a algunes pensadores, allò que encara forma part de la filosofia són les futures ciències que encara no han assolit la maduresa suficient per independitzar-se.

1. La futilitat dels seus problemes. Per alguns pensadors, els problemes filosòfics són subtils passatemps, sense importància; és a dir, complexes discussions sobre qüestions que no tenen cap rellevància en la vida pràctica o en l'avenç del coneixement científic.
2. El seu hermetisme. D'una banda, perquè l'ús d'una terminologia molt especialitzada la converteix en una activitat reservada als doctes i especialistes. I, d'una altra banda, pel caràcter insoluble de les qüestions de què s'ocupa, ja que, tot i el profund interès que suposen per a l'ésser humà qüestions com la relació ment-cos, la veritat, el més enllà... sembla impossible trobar una solució satisfactòria.