Filosofia Medieval: Fe, Raó i Pensament Islàmic

La Filosofia Àrab i el Debat Teològic

Les discussions van comportar que al segle VIII aparegués l’escola del Mutazilisme, partidària d’interpretar al·legòricament l’Alcorà, i que defensava la llibertat de l’individu.

L’escola dels Mutakalimís defensava una interpretació literal de l’Alcorà. Els seus principis derivaven de la creença en l’absoluta omnipotència de Déu, mentre que a l’individu humà només li quedava acceptar allò que la divinitat havia determinat per a ell.

Principals Filòsofs Àrabs

• Avicenna (Ibn Sina)

  Pensador interessat en temes científics, mèdics i filosòfics. Influït per Plató i Aristòtil, va cercar un equilibri entre les creences musulmanes i el pensament grec. Els seus escrits van influir en el desenvolupament del pensament escolàstic del segle XIII. La seva filosofia tractava qüestions metafísiques com l’existència de Déu, l’origen de l’univers o la diferència entre l’ésser possible o contingent i l’ésser necessari.

• Algatzell (Al-Ghazali)

  Principal representant de l’ortodòxia islàmica medieval. Va procurar la preservació de les doctrines de l’Alcorà i per això va tenir una actitud contrària a la filosofia.

• Averrois (Ibn Rushd) - La Doble Veritat

  Afirma que no hi pot haver contradicció entre religió i filosofia perquè estan en plans diferents. Això donarà lloc a la doctrina de la Doble Veritat (la de la fe i la de la raó).

  Els individus entenen l’Alcorà de diverses maneres, la qual cosa es deu a la distinta relació que tenen amb l’intel·lecte: alguns requereixen demostracions, altres es conformen amb allò probable i uns queden satisfets amb les imatges oratòries que reforcen les seves creences.

  La doble veritat accepta que quelcom pot ser veritat en teologia i fals en filosofia, o a l’inrevés.

Decadència i Transmissió del Saber Clàssic

La decadència de la ciència hel·lènica s’inicia al segle III. No es produeix ciència original fins més tard.

A Europa (Alta Edat Mitjana)

• Fins al segle VIII, Boeci escriu sobre la lògica d’Aristòtil i les categories conceptuals, posant la primera base de l’ensenyament.
• Cassiodor va proposar la còpia dels manuscrits antics.
• Isidor de Sevilla, a les Etimologies, va defensar la creença que els noms són la clau de la naturalesa de les coses i la idea que la cultura profana és bona quan ajuda a entendre les escriptures.
• Beda va difondre elements del saber clàssic mitjançant un text enciclopèdic, De rerum natura.

A Orient i la Transmissió a Occident

A Orient es conreava, traduïa i desenvolupava la ciència clàssica. Al segle IX es crearen a Damasc i Bagdad centres de traducció del siríac a l’àrab. Aquest saber àrab va passar al món llatí a través de les escoles de traductors de Toledo, Salern i Sicília.

Religió i Filosofia: El Marc Medieval

La discussió sobre la natura del món, sobre el procés del coneixement i sobre les accions i el benestar humans, que havia nascut en el pensament grec, va rebre un impuls tal que es pot afirmar que la terminologia filosòfica actual es va forjar durant l’Edat Mitjana.

La filosofia medieval va tenir com a objectiu posar d’acord tres temàtiques principals:

1. Principis de la Lògica: L’estudi dels conceptes i dels raonaments.
2. Experiència.
3. La Revelació: El conjunt d’escriptures sagrades (com la Bíblia o l’Alcorà), així com els escrits de les autoritats eclesiàstiques considerats fruit de la interpretació autèntica de la revelació divina.

Una de les preocupacions de l’Edat Mitjana va ser la relació entre teologia i filosofia, entre la fe i la raó, entre la visió revelada a la humanitat per la gràcia de Déu i el coneixement que l’individu humà podia aconseguir mitjançant la reflexió.

Agustí d’Hipona: Síntesi de Fe i Raó

En les seves obres es produeix la gran síntesi del pensament filosòfic i teològic, en què confluïren els corrents del pensament grec i llatí. Va significar l’assimilació i transmissió d’una part del llegat grecoromà a l’Edat Mitjana.

Mon, Home i Déu

Aquests són els quatre vèrtexs en què es desenvolupa la seva doctrina, orientada al descobriment de la veritat, i la seva finalitat és el descobriment de Déu.

La Certesa de l'Existència

El món de l’experiència aporta certesa. Els sentits ens poden enganyar sobre la natura de les coses, però no sobre la seva existència. D’altra banda, si dubtéssim de l’existència del món exterior, no podríem dubtar de la nostra pròpia existència. Si tinc la certesa que estic pensant, és veritat que penso, i si penso, encara que dubti o m’enganyi, sóc.

El Coneixement i la Il·luminació

• Llum Divina: Provinent de Déu, il·lumina la nostra consciència i imprimeix aquestes idees en l’ànima.
• Llum Natural de l’Home: El seu intel·lecte, que ha de ser encès per la divinitat. La fe provoca una transformació: el coneixement és il·luminació divina. La fe orienta i il·lumina el camí de la investigació racional. La raó ha d’ajudar a aclarir els continguts de la fe.

L'Home, l'Ànima i la Voluntat

Quan Agustí afirma: “Vull conèixer Déu i l’ànima i res més”, fa referència a quelcom propi i espiritual. L’ànima cal entendre-la com allò propi, íntim, allò que està en un mateix. Quan l’ésser humà es queda atent a les coses exteriors, es buida de si mateix. Quan entra en el seu interior, troba Déu, ja que l’home és imago Dei (imatge de Déu).

Afirma la seva duplicitat en cos i ànima. La presó de l’ànima és un cos corrupte que l’ha abocat al mal. La voluntat està determinada pel dinamisme entre el voler i l’amor. La voluntat és correcta si està impregnada d’amor.

Distingeix entre la llibertat de lliure albir (opció de fer el mal) i la llibertat interior (capacitat de fer el bé). És una llibertat que procurarà defugir el problema de la pre-ciència divina, plantejat pel determinisme estoic.

Déu, Creació i el Mal

Déu coneix totes les coses des de l’eternitat (raons eternes). Ha creat el món a partir del no-res. Va crear primer la matèria amorfa i hi va col·locar les raons seminals, gèrmens de les coses que amb el temps es desenvolupen. Totes les coses són bones perquè són obra divina, i el mal és causat per defecte. Déu no és creador del mal, només el permet perquè així pot sorgir el bé del mal.

La Felicitat

La felicitat resulta de trobar la veritat, de descobrir allò etern. Solament pot ser allí on hi ha l'etern. Si l’ésser humà resta solament amb els mitjans, mai no arribarà a la vertadera felicitat.

Teoria Política i Relació Església-Estat

El Poder i la Pau de Déu

Al segle IX es va definir en diversos conflictes de l’Església la tasca del rei. La degradació a la qual havia arribat el poder va fer que l’any 1000 l’Església, al sud de França, establís la institució coneguda com a Pau o Treva de Déu, que es va estendre per tot el país. Mitjançant aquesta institució s’intentava protegir de la guerra els mercats, pagesos i pobres, així com els clergues.

Al segle XI va néixer la Cristiandat Occidental. L’Església va dur a terme la cristianització de la societat i va anar adquirint poder, sense impedir que es defensés el deure d’obeir el poder secular. La creença en la immediatesa de la fi del món i l’arribada del Regne de Déu va estimular un abandonament de la vida social per part dels cristians, aconsellant la moderació.

• Origen Diví del Poder: En les seves cartes també va començar a difondre la idea de l’origen diví del poder: Déu era la font de tota autoritat política.
• Orígenes: Afirma que tot cristià té dues pàtries, dues ciutats: la de Déu i la del món. També hi ha dues lleis: la civil i la natural (promulgada per Déu).

Això permet comprendre que l’any 313 es promulga l’Edicte de Milà, amb el qual s’acaben les persecucions dels cristians i es decreta la llibertat religiosa.

Concili de Nicea i Dogma Cristià

El Concili de Nicea va posar les bases del dogma cristià. La filosofia es va convertir en l’instrument per definir el dogma, i el cristianisme va passar a ser la religió oficial de l’Imperi.

L'Agustinisme Polític

El conflicte va començar quan es va qüestionar per què el Déu cristià no havia protegit Roma com ho podrien haver fet les vertaderes divinitats grecoromanes. Així es van definir les relacions entre la societat divina i la societat terrenal.

Una ciutat fou fundada per Caín i l’altra per Abel. La primera és la Ciutat Terrenal. La segona és la Ciutat Celestial, que és la comunitat dels cristians. Però subsistirà solament la Ciutat Celestial, que gaudirà de l’eternitat dels sants. Les dues ciutats estan barrejades a la Terra i només Déu pot reconèixer a quina ciutat pertany cadascú.

Els seguidors de l’agustinisme van identificar la Ciutat Terrenal amb la ciutat de Caín o del diable. L’agustinisme polític va afirmar que Déu havia concedit al Papa el poder espiritual i que el poder temporal dels reis era únicament per mantenir la moralitat i la defensa de la religió. El Papa va proclamar dues etapes: l’espiritual i la temporal.

Agustí afirmava que cap home té autoritat sobre un altre. El poder o autoritat prové de Déu i només Déu legitima l’ús del poder. La tasca de l’Església és ocupar-se dels interessos espirituals i de la vida interior de les persones. L’Estat ha d’ocupar-se del món material i de la vida exterior.

Naturalisme Polític

El naturalisme polític pretenia separar les dues societats existents, l’eclesiàstica i la civil.

• Marsili de Pàdua: Fou un dels teòrics que advocà per la separació entre allò espiritual i allò temporal, entre l’Església i l’Estat.
• Guillem d’Ockham: Va defensar la independència de l’Imperi respecte al Papat.

Tomàs d’Aquino: Equilibri entre Raó i Fe

Tomàs d’Aquino va aconseguir un equilibri entre la raó i la fe. La seva obra recollia elements teològics de Sant Agustí i del Pseudo Dionís Aeropagita.

Metafísica i l'Ésser (Ens)

Tomàs afirma que allò primer que la nostra intel·ligència adverteix és que hi ha quelcom que existeix, perquè hem d’entendre que l’Ésser (Ens) és allò que és, que existeix, que la realitat existeix. En la realitat de l’Ésser, l’intel·lecte descobreix la no-contradicció.

La realitat mostra que les coses canvien, i en aquesta realitat canviant hi ha dos principis constitutius, recuperats de l’aristotelisme: Acte i Potència.

La Substància és allò que la cosa és en si mateixa, la seva essència, forma o substància segona. Els Accidents o formes accidentals no són més que maneres de ser de la substància i poden variar sense que la substància deixi de ser allò que és.

L’Essència és allò que una cosa podem entendre quan se la defineix. L’Essència és diferent de l’Ésser. L’únic ésser l’essència del qual inclou l’existència és Déu. Déu és l’únic que pot crear l’Ésser del no-res.

La Llei Eterna i la Felicitat

La Llei Eterna és el decret pel qual Déu ha fet les coses com volia que fossin. Això és conegut per tots els humans de forma immediata i espontània i es posa de manifest en la consciència moral. La Llei Eterna és la norma suprema de la moralitat.

L’objectiu de tot ésser és la perfecció que li correspon segons la seva naturalesa. L’home és feliç si aconsegueix la perfecció.

Guillem d’Ockham i la Crisi dels Universals

La Navalla d'Ockham

Ockham distingeix dos tipus de coneixement:

• Coneixement Intuïtiu: Afirma que tenim un coneixement immediat i directe de les coses singulars i no és necessari cap intermediari entre els objectes i els nostres coneixements d’aquests.
• Coneixement Abstractiu: Permet fer generalitzacions o formular judicis universals. Depèn del material que li aporta el coneixement intuïtiu o directe.

La Navalla d’Ockham consisteix a no donar explicacions complexes sobre quelcom si se’n poden proposar de més senzilles.

La Qüestió dels Universals

Un dels elements clau de la mentalitat medieval va ser el símbol. Coses i paraules no s’oposaven, sinó que eren símbols mutus. Fou un idealisme conceptual que va impregnar la vida i el pensament de l’època. El saber fou entès com la composició del món sencer i de la vida en idees independents. El llenguatge era l’eina per acostar-se a la realitat.

Des d’aquesta perspectiva s’ha d’entendre el debat que des del segle XI fins al final de l’època va tractar d’aclarir la relació entre els conceptes i les coses amb la Qüestió dels Universals. És una qüestió etimològica de l’origen del coneixement que fa referència a la realitat.

Es proposen tres solucions principals:

1. Platònica (Realisme Extrem): Els universals existeixen, però separats (Món de les Idees). Aquests universals estan dins dels nostres pensaments.
2. Aristotèlica (Realisme Moderat): Els universals existeixen, però tenen més importància que els particulars.
3. Ockham (Nominalisme): La realitat es coneix a través de l’experiència sensible. Els universals estan en el pensament. Són noms i etiquetes. Tota la resta és una especulació innecessària i arbitrària.