Filosofia de Locke: Empirisme, Coneixement i Estat

Què és l'Empirisme?

El terme empirisme prové d'empeiria, paraula grega que vol dir 'experiència' o, més exactament, 'coneixement obtingut a partir de l'experiència'. Aquest terme, però, es pot emprar de dues maneres diferents. En un sentit ampli, designa una actitud (defensa de la importància i la validesa de l'experiència) comuna a molts corrents filosòfics, com l'aristotelisme, l'epicureisme o el nominalisme. En un sentit estricte, es restringeix a un corrent concret. Com a filosofia estricta, l'empirisme és una teoria del coneixement i un intent d'explicació de la relació entre la ment i el món. Per als empiristes, l'origen (la gènesi) del coneixement resideix en l'experiència. Tot coneixement humà deriva de l'experiència (externa o interna) i només és veritable el coneixement que s'origina en l'experiència.

La Tabula Rasa de Locke

Locke inicià la teoria empirista proposant el principi de la «tabula rasa», que ja havia estat usat per Aristòtil: la ment és un quadre en blanc, una pissarra buida i, en conseqüència, no hi ha en ella cap coneixement a priori; res no preexisteix a l'experiència.

El Principi de la Còpia de Hume

Hume proposà com a criteri de veritat empirista el «principi de la còpia»: només són veritables les idees que podem dir de quina impressió provenen. Si una idea no prové de cap impressió sensible, és falsa.

Idees Clau de l'Empirisme Anglès

• Consideren que l'experiència és, alhora, la font i el límit del coneixement.
• En conseqüència, neguen l'existència de les idees innates. Tots els continguts mentals s'adquireixen.
• Es rebutgen les nocions metafísiques de substància, ànima i essència (i específicament tot el que Descartes considerava provat com a idees innates) perquè no estan fonamentades en l'experiència sensible. Per a Locke, la substància existeix, però és indefinible.
• L'únic criteri de veritat és la sensibilitat. Només allò que és concret, mesurable, sensible... és real.
• No hi ha cap criteri de veritat que pugui oferir-nos validesa universal. Com que la realitat és canviant, també ho són les nostres impressions i idees.
• La veritat, doncs, no està establerta d'una manera indubtable (excepte en matemàtiques) i d'aquesta manera s'obre la possibilitat de l'escepticisme.
• La ment recull i elabora les impressions i sensacions per construir idees.
• El coneixement que podem tenir és, doncs, una construcció a partir de l'experiència sensible. Ningú no pot establir com és 'realment' el món: l'únic que sabem és 'com el percebem'.
• El model de ciència més coherent per a la majoria dels empiristes és l'inductiu.
• A partir d'aquesta epistemologia, es defensa una ètica emotivista (la moral es basa en els sentiments) i una política liberal (si no hi ha un coneixement universalment cert fora de les matemàtiques, cal deixar una absoluta llibertat de pensament).

Les Dues Fonts del Coneixement

Locke distingeix dos tipus d'experiència, dues fonts del coneixement:

• La sensació es produeix quan els nostres sentits són afectats pels objectes externs i transmeten a la ment moltes percepcions distintes de les coses; d'aquesta manera es produeixen idees a la nostra ment.
• La reflexió es produeix quan observem internament les operacions que la nostra ment duu a terme amb les idees de la sensació i d'aquesta manera es produeixen idees diferents.

La sensació consisteix en la transmissió, a través dels sentits, de les qualitats sensibles dels objectes a la ment, per a la seva percepció (primera font del coneixement); i així es produeixen les idees de color, calor, duresa, sabor, etc. Però la nostra ment és, a més a més, capaç de percebre la seva pròpia activitat mental reflexionant sobre les seves idees (segona font del coneixement); i així es produeixen les idees de percepció, pensament, dubte, creença, etc.

Idees Simples i els seus Tipus

Segons Locke, les idees simples són aquelles que la ment rep passivament. Són idees indivisibles i completes, però no sempre clares; són sense barreja, homogènies i no analitzables: per tant, no es poden ni definir ni explicar. Tampoc es poden comunicar ni conèixer sense experiència personal. Dades immediates de l'experiència, aquestes idees són els únics materials del nostre pensament. La sensació és l'origen de les idees que procedeixen de l'experiència externa i la reflexió ho és de les que procedeixen de l'experiència interna. Així, Locke distingeix tres tipus d'idees simples:

Idees Simples de Sensació

«En primer lloc, els nostres sentits, que tenen tracte amb objectes sensibles particulars, transmeten a la ment "percepcions" de coses, segons les variades maneres en què són afectats pels objectes.» La sensació consisteix en la transmissió, a través dels sentits, de les qualitats sensibles dels objectes a la ment, per a la seva percepció (primera font del coneixement). Dins de les idees de sensació, Locke distingeix entre:

• Les idees de les qualitats primàries arriben a la ment per més d'un sentit, i no les podem separar dels cossos perquè es troben realment en la matèria. Són els models dels quals la percepció ens ofereix «imatges».
• Les idees de les qualitats secundàries arriben a la ment per un sol sentit. Nosaltres les percebem directament, però aquestes qualitats no són realment en els cossos, i les seves aparences varien amb l'abast dels nostres sentits. Per bé que jutgem naturalment que aquestes qualitats són en els cossos, quan no poden ser percebudes, aquestes qualitats no existeixen. Sense un cos i una ànima per poder-les percebre, la calor, el sabor, etc., no existeixen enlloc en el món.
• Locke distingeix una tercera classe de qualitat: la potència que posseeixen els cossos per produir o rebre efectes o canvis com els que resulten per a nosaltres de les alteracions de les nostres percepcions. Per exemple, el foc transforma la matèria, que aleshores percebem diferentment. Aquestes qualitats són percebudes indirectament i nosaltres no les atribuïm naturalment als cossos.

Idees Simples de Reflexió

La reflexió és la «percepció de les operacions internes de la nostra pròpia ment». La nostra ment és capaç de percebre la seva pròpia activitat mental reflexionant sobre les seves idees (segona font del coneixement); i així es produeixen les idees de percepció, pensament, dubte, creença, etc. Aquestes idees s'originen, per tant, quan la ment es torna sobre si mateixa i observa les seves pròpies accions sobre les idees que ha rebut de l'exterior.

Idees Simples de Sensació i Reflexió

La combinació de la sensació i la reflexió pot donar lloc a la creació de noves idees, com les d'existència, plaer i dolor, per exemple. «Aquestes són (sensació i reflexió) les dues fonts de coneixement d'on parteixen totes les idees que tenim o podem tenir de manera natural.» El conjunt de totes dues és l'experiència, fonament d'on deriva el nostre coneixement. A partir de les idees simples, i sense que sigui possible l'addició de nou material (ja que no n'hi ha), la ment pot formar «idees complexes», que resulten de la comparació de les primeres.

Idees Complexes i els seus Tipus

Les idees complexes són el resultat de l'activitat de l'enteniment quan compara, uneix i separa idees simples. «Però com la ment és totalment passiva en la recepció de totes les seves idees simples, exerceix, per tant, diversos actes propis pels quals forma, a partir de les idees simples que utilitza com a materials i fonament de la resta, les altres.»

Tot i que poden ser infinites en nombre, les classifica en tres tipus: modes (combinació d'idees simples sense cap suposició d'existència pròpia, i que poden ser simples —dotzena, espai, temps, lloc— i mixtes —bellesa, robatori—), substàncies (combinacions d'idees simples que es prenen per representar coses particulars que subsisteixen per si mateixes) i relacions (consideració i comparació d'una idea amb una altra):

Els Modes

Els modes són idees complexes que no subsisteixen per elles mateixes, sinó que són com a dependents de les substàncies. Els modes es divideixen en diversos tipus:

• Modes compostos d'un sol tipus d'idees simples: Són modificacions d'una idea simple: per exemple, dos és la unitat repetida. L'espai ve de la idea simple de l'extensió: és la idea sensible elaborada de distància. La durada ens ve de la idea de successió; el nombre comporta una unitat estrictament determinada; l'infinit es forma per l'addició sense fi d'allò finit.
• Modes de pensament: L'esperit percep una gran varietat de les seves pròpies modificacions quan reflexiona sobre si mateix. S'hi troba la percepció, la memòria, l'atenció, etc.
• Modes de la voluntat: La potència, la llibertat com la potència de començar o de no començar una acció, de reprendre-la o no.
• Modes mixtos: Són idees independents que l'esperit ajunta sense que aquests modes tinguin existència sensible real (per exemple, la mentida).

La Idea de Substància

La idea general de substància o substància com a substrat és, segons Locke, una espècie de pressuposició de la ment: la ment, advertint que rep de l'exterior idees simples, no pot imaginar que aquestes subsisteixen per si mateixes; llavors, infereix o suposa un substrat o suport, en el qual subsisteixen i del qual depenen les qualitats que produeixen en nosaltres les idees simples. Què sigui aquest suport roman, no obstant, desconegut per a la ment; aquesta no té una idea clara i distinta d'allò que sigui. Pel que fa a les idees de substàncies particulars, no són més que combinacions d'idees simples, que representen coses particulars subsistents per si mateixes; és a dir, combinacions d'idees simples, unides a la idea general de substància.

Aquest substrat és, segons Locke, incognoscible, perquè no el concebem directament, només tenim un feix d'idees simples associades. Aquesta és precisament la base de la seva crítica al concepte metafísic tradicional de «substància», la qual cosa suposa una ruptura amb la filosofia anterior. Per tant, la conseqüència final de l'empirisme de Locke és que no coneixem l'ésser de les coses, només coneixem allò que l'experiència ens mostra, és a dir, un conjunt de qualitats sensibles. D'aquesta manera, conclou Locke, l'experiència és l'origen i també el límit del nostre coneixement.

Encara que el que coneixem són les idees, no les coses, Locke no dubta que hi hagi un món real. Les coses materials són conegudes a través d'idees. Però Locke reconeix que «tenir la idea d'una cosa en el nostre esperit no prova la seva existència». Per tant, la sensació no prova, sense més, que existeixi la cosa sentida, amb la certesa que donen la intuïció o la demostració. Però sí que ens dóna un coneixement suficient. Les sensacions no són produïdes pels nostres òrgans sensorials; per tant, han de ser degudes a una causa exterior, una cosa real existent. No obstant això, encara que les sensacions (idees de sensació) siguin representacions de coses reals, no per això pretén Locke que siguin còpies exactes d'aquestes coses.

Idees Complexes de Relacions

Per últim, les idees complexes de relacions resulten de la comparació d'unes idees amb d'altres. El nombre d'idees d'aquesta classe és gairebé infinit, ja que qualsevol idea és susceptible de múltiples consideracions en relació a d'altres idees; per exemple, un home pot ser capaç de totes aquestes relacions: pare, fill, net, amic, professor, europeu, jove, semblant, etc. Però allò que a Locke l'interessa sobretot és demostrar que totes les idees de relacions es poden reduir a idees simples de sensació i de reflexió, que no és altra cosa que la reafirmació de la tesi empirista que totes les nostres idees tenen com a origen l'experiència. Això és el que fa Locke amb la seva anàlisi de la relació de causalitat; les nocions de causa i efecte procedeixen, segons Locke, de l'experiència.

La Concordança de les Idees

En primer lloc, Locke defineix el coneixement com la percepció per part de la ment de l'acord o desacord d'unes idees amb d'altres. Conèixer és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions i jutjar. Locke redueix a quatre les formes en què les idees poden concordar o no concordar entre si:

• Identitat o diversitat (lògica); per exemple, «allò blau no és groc», que indica una no concordança d'identitat;
• Relació (matemàtica); per exemple, «dos triangles de bases iguals entre dos costats paral·lels són iguals», que assenyala una relació entre dues idees;
• Coexistència o connexió necessària (física); per exemple, «el ferro és susceptible d'impressions magnètiques», on la ment percep que certes idees coexisteixen amb d'altres en el mateix subjecte;
• Existència real (metafísica); per exemple, «Déu existeix», que implica la percepció de l'existència real d'una idea fora de la ment.

Coneixement Intuïtiu i Demostratiu

Si la concordança o no concordança entre idees és percebuda per la ment de mode immediat, llavors tenim el primer grau de coneixement, el coneixement intuïtiu. El coneixement intuïtiu és la percepció immediata de la concordança o de la no concordança de les idees entre elles, sense recórrer a cap idea intermediària. Aquesta intuïció és evident i produeix la certesa. Així, totes les idees clares i distintes, fins i tot les idees abstractes, són evidents; l'esperit concep immediatament que cada idea concorda amb ella mateixa i que aquesta no concorda amb totes les altres. Nogensmenys, aquestes idees no són axiomes del pensament i de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions particulars i poden induir-nos a l'error. Les idees abstractes són evidents pel fet que són obra nostra, no tenen necessitat de ser demostrades.

Quan la ment no percep l'acord o desacord entre idees de manera immediata, sinó que necessita de la intervenció d'altres idees intermèdies per descobrir-lo, llavors es té el segon grau de coneixement, el coneixement demostratiu.

El coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i a percebre'n la conveniència o la desconveniència per mitjà d'altres idees que són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les idees, seguint-ne el fil de la deducció. La deducció comprèn diversos graus:

• Descobrir proves;
• Ordenar les idees amb claredat i convenientment de manera que les connexions apareguin amb evidència;
• Percebre aquestes connexions;
• Finalment, concloure.

En el domini de la demostració, les matemàtiques proporcionen el grau més alt de la certesa.

El coneixement intuïtiu és, segons Locke, el més cert i clar perquè, encara que el coneixement demostratiu és cert, ja que en ell l'acord o desacord entre les idees arriba a percebre's finalment; no obstant això, això no té lloc sinó després d'un gran esforç i atenció, i, en els processos llargs, l'error és possible. A més, el coneixement intuïtiu constitueix el fonament de la certesa de tot el nostre coneixement: així, en el coneixement demostratiu, la intuïció ha de donar-se en cadascun dels passos intermedis.

Les Tres Substàncies en Locke

Locke, però, adopta una postura realista no idealista perquè no només accepta l'existència de la substància en sentit genèric, sinó que es planteja, a més, l'existència de les tres substàncies cartesianes: Jo, Déu i Món.

• Del Jo com a substància, en tenim un coneixement intuïtiu, és a dir, immediat: «en cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som conscients del nostre propi ésser». Pel que fa a la nostra existència, la percebem amb tanta evidència i certesa que no cal que sigui demostrada per cap prova. En cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som convençuts interiorment en nosaltres mateixos del nostre propi ésser, i arribem pel que fa a això al més alt de certesa que sigui possible d'imaginar.
• De Déu, en tenim un coneixement demostratiu perquè l'existència de l'ésser contingent que soc jo, suposa l'existència d'un ésser etern i totpoderós que és la causa de les meves facultats de coneixement i creador del món. Locke prova la seva existència amb un argument cosmològic a posteriori. L'existència de Déu se segueix de forma immediata de la nostra pròpia existència. Una persona coneix intuïtivament que ella és alguna cosa que existeix efectivament, però també coneix intuïtivament i amb certesa que res no pot haver sortit del no-res: «demostració evident que des de l'eternitat hi ha d'haver hagut alguna cosa». Ara bé, és evident que allò primer tenia el poder de produir tots els poders de totes les coses: aquest Ésser etern ha de ser el més poderós i el més savi: Déu.
• Del Món en tenim un coneixement sensitiu perquè si les sensacions no són produïdes pels nostres òrgans (que només les reben), han de ser produïdes pels objectes externs; és a dir, el món existeix independentment de les nostres percepcions, i n'és la seva causa, però una causa desconeguda perquè nosaltres només coneixem les nostres percepcions en forma d'idees.

La Moral i les Idees Morals

La moral és una ciència exacta, pels mateixos motius que les matemàtiques. Com que l'essència de les coses morals es troba en la ment dels homes, i no en la realitat exterior, el saber que podem obtenir-ne és tan necessari com el que obtenim de les figures matemàtiques.

Les idees morals, com les matemàtiques, també són modes o relacions. La tesi que les idees morals no són fets del món, sinó productes de la ment, de manera que la seva «essència real pot ser perfectament coneguda», és deutora de Hobbes: coneixem perfectament les figures polítiques o els estats, com coneixem perfectament les figures geomètriques, perquè som nosaltres qui construïm les unes i les altres; només s'escapa del nostre coneixement el que depèn d'alguna cosa que no hem fet nosaltres.

Teories sobre l'Origen de l'Estat

• L'Estat no és necessari: Aquesta posició ha estat defensada per un moviment polític conegut amb el nom d'anarquisme. Per als anarquistes, l'Estat no tan sols no és necessari, sinó que a més és indesitjable. La història, argumenten, ens n'ofereix mostres abundants. Històricament, l'Estat ha estat un instrument d'opressió que només ha afavorit els poderosos i que ha generat ambició, odi, abusos, esclavitud, guerres i, pràcticament, tots els mals que han patit les societats humanes. Per als anarquistes, la vida és essencialment social; tanmateix, això no implica l'existència d'un poder central i opressor. L'ésser humà és bo per naturalesa; o, més ben dit, seria bo si visqués en una comunitat lliure i igualitària, en la qual la natural bondat humana garantiria la solidaritat sense que en fos necessària la imposició.
• L'Estat és necessari: Per a gairebé tots els pensadors als quals ha interessat aquest tema, l'Estat és imprescindible bàsicament per dues raons:
  • Com que l'Estat monopolitza la força (és l'únic que pot fer-ne ús legítim), limita i controla els brots de violència que s'hi puguin produir. L'Estat es presenta com l'únic capaç d'evitar que aquestes tensions i conflictes facin perillar l'estabilitat social.
  • L'Estat, a més, és necessari perquè és l'única instància que promou el bé comú. Els individus particulars i les diverses associacions que componen la societat civil estan tan preocupats per aconseguir els seus propis objectius que això fa imprescindible una institució (l'Estat) que s'ocupi de l'interès general.

La Teoria del Contracte Social

Les teories del contracte social tenen com a objectiu explicar l'origen de la societat i l'Estat, i justificar-ne l'existència. La societat política és el resultat d'un contracte social en què les persones renuncien a una part dels seus drets naturals en favor de l'Estat, perquè aquest pugui utilitzar el poder resultant en benefici de la pau, la seguretat i la prosperitat de tots. Els plantejaments contractualistes sorgeixen en el moment en què es produeix un canvi de perspectiva: de la consideració de l'Estat com una cosa natural es passa a la certesa del seu caràcter convencional. D'aquesta manera, tant les lleis i normes socials com les institucions i els òrgans de poder es veuen com una creació humana que pot ser rebutjada o alterada.

Segons aquesta teoria, l'Estat és fruit d'un pacte o contracte, similar als que es produeixen en la constitució d'una societat comercial o d'una associació. Així, doncs, l'Estat ha de ser pensat com el resultat d'un acord o contracte que van ratificar tots els individus racionals i lliures de la comunitat. Ara bé, aquesta teoria del contracte social no pretén descriure un fet històric (la fundació de l'Estat mitjançant un pacte), sinó que en realitat es tracta d'una metàfora explicativa per a remarcar el caràcter humà de l'Estat. En altres paraules, el que intenta comunicar és que s'ha de concebre l'Estat com si aquest pacte efectivament s'hagués produït, encara que de fet no hagi estat així.

Característiques de l'Estat Natural

• És un estat d'igualtat. Tots els individus som iguals per naturalesa i ningú no té dret a sotmetre cap altre ésser humà. Tot el poder i la jurisdicció són recíprocs i ningú no en té més que els altres.
• És un estat de perfecta llibertat. Que ningú no pot imposar la seva voluntat sobre ningú significa que cada individu pot disposar de la seva persona i dels seus béns com li plagui, sense dependre de ningú més.
• Hi ha propietat per naturalesa i el seu fonament és el treball. La propietat és anterior a tot contracte social i no sorgeix d'aquests. El que rebem de la naturalesa és igual en tots els individus, però el que és producte del meu treball és meu i ningú té dret a manllevar-m'ho.
• Hi ha una llei natural que obliga a tothom. La llibertat no és llibertinatge, perquè està sotmesa a una llei natural: la raó, que és evident per a tots els individus i que obliga a tothom. En virtut d'aquesta llei:
  • Ningú no es pot treure la vida a si mateix, perquè, tot i que no depenem de la voluntat de cap altre individu, sí que depenem de la del Creador, que ens ha volgut vius.
  • Ja que tots som iguals i independents per naturalesa, ningú no pot atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d'un altre. La igualtat natural prohibeix que fem ús els uns dels altres com fem amb les criatures de rang inferior: ningú no pot invocar cap mena de subordinació entre individus que autoritzi a destruir-nos mútuament.
  • Ja que és voluntat del Creador, havent-nos donat la vida a tots, tenim el dret i el deure de fer ús de les nostres facultats, incloent-hi la força, no només per protegir la nostra vida i els nostres béns, sinó també la vida i els béns de la resta de la humanitat.
• L'execució de la llei natural està en mans de tots els homes per igual. Ara bé, una llei no serveix per a res si el seu compliment no pot ser imposat, si és el cas, fins i tot per la força, a fi de protegir els innocents i perseguir els delinqüents. Però, com que en aquest estat cap home no és més que cap altre home, la pregunta s'imposa: en l'estat natural, qui pot fer ús de la força en defensa de la llei? Atesa la igualtat natural, ningú no té autoritat ni jurisdicció sobre ningú i, per tant, tots els homes tenen dret a usar la força per fer complir la llei. En estat natural, tot home és jutge.
• L'ús de la força en l'execució de la llei ha de buscar la repressió i la reparació. Així doncs, l'únic cas en el qual, en estat de natura, uns homes poden adquirir poder sobre uns altres és quan els segons incompleixen la llei natural: quan atempten contra la vida, la llibertat, la salut, la integritat física o les propietats d'uns altres. Però ni tan sols així el poder adquirit és absolut: la llei natural dicta que les dues úniques raons per les quals un home pot legítimament fer mal a un altre és per obtenir la reparació i la repressió:
  • La repressió serveix per obligar l'infractor a penedir-se i per dissuadir els altres de no seguir el seu exemple. Ja que el qui actua contra la llei natural ho fa amb una norma contrària a la raó i posa en perill la pau i la seguretat de tota l'espècie, és legítim infringir-li tant de dany com sigui necessari perquè es penedeixi de la seva norma d'actuació i perquè el qui pugui estar temptat d'actuar igual en desisteixi.
  • La reparació serveix perquè la víctima vegi restituït, en la mesura que es pugui, allò que se li ha manllevat.

Tots els homes tenen dret a reprimir el delinqüent, perquè la conducta d'aquest posa en perill tota la comunitat. La víctima directa té dret, a més, a exigir la reparació, i els altres tenen dret a fer complir aquesta exigència legítima.

En alguns casos, quan es pensa que el delinqüent ja no és un perill, la repressió es pot arribar a perdonar. En cap cas, però, no pot perdonar la reparació ningú que no sigui la víctima directa. Ja que això és el que mana el dret natural, quan l'estat civil sigui constituït, cap magistrat no tindrà dret a perdonar la reparació a un particular, per més que tingui perfecte dret a perdonar el càstig o la repressió; pot perdonar la presó al lladre, però no pot eximir-lo de retornar el que ha robat.

• Qui mata un sol home declara la guerra a tot el gènere humà. Perquè nega la llei natural, es posa així en rebel·lia contra tot el gènere humà, i per això cal que sigui destruït com un lleó o un tigre, bèsties salvatges amb les quals no es pot tenir cap mena de convivència pacífica. És, per tant, en defensa de la humanitat de tots que cal matar els individus que es comporten com a bèsties.
• La mesura repressora ha de ser proporcional a la falta comesa. Això no vol dir que qualsevol infracció pugui ser castigada amb la mort. El càstig ha de ser en cada cas proporcional a la falta comesa, en la mesura i amb la severitat suficients perquè resulti contraproduent per a l'infractor i se'n penedeixi i atemoreixi els altres perquè no facin el mateix. És per això que en l'estat natural tothom té poder per matar un homicida a fi de dissuadir-ne d'altres de cometre el mateix delicte: en aquest cas, la proporcionalitat demana la mort, perquè no hi ha reparació possible de la falta comesa.
• El dret natural constitueix el fonament i el límit del dret civil. Tots els principis de dret natural que acabem de descriure constitueixen el fonament i el límit de qualsevol legislació que es decreti en un estat: les lleis positives només seran justes en la mesura que es fonamentin en la llei natural, segons la qual han de ser regulades i interpretades.

L'Estat de Guerra

L'estat de guerra és un estat d'enemistat i de destrucció. Es posa en estat de guerra el qui declara qualsevol intenció de paraula o d'obra contra la vida d'un altre home. En aquest cas, aquell que és amenaçat té dret a llevar la vida a l'agressor. La llei natural l'autoritza a fer-ho, perquè el qui declara la guerra renuncia a comportar-se de forma racional i adopta com a regla d'actuació la força i la violència, de manera que cal tractar-lo no com un ésser humà, sinó com una bèstia salvatge. De fet, l'aspiració a un poder absolut és com una declaració de guerra. Qualsevol que pretén tenir un poder absolut sobre algú, proclama el seu dret a disposar de la seva vida com li plagui i, per tant, si li convé, fins i tot pot matar-te. I ja que tot el que tenim es fonamenta en la llibertat, qui ens la vol prendre ens ho vol prendre tot. Només si conservem la llibertat podem garantir la nostra seguretat. Qui ens vol esclaus atempta contra la nostra seguretat i ens declara la guerra. Per prevenir aquesta dinàmica que perpetua la guerra, els homes s'agrupen en societats i abandonen l'estat de natura. Com si fessin un contracte, és com si diguessin: cadascun de nosaltres renuncia a fer ús de la violència i reconeix el poder constituït com a legislador i jutge, sempre que asseguri la vida, la llibertat i la propietat de tots els membres de la societat així constituïda.

El Pacte Constituent

Aquest pacte constituent autoritza a legislar, jutjar i fer complir la llei per la força, i d'aquesta manera els individus poden apel·lar al poder i l'autoritat així constituïts a fi d'obtenir reparació dels greuges que altres individus els puguin causar, de manera que les controvèrsies es resolen pacíficament sense recaure en un estat de guerra. Ja que tots els homes són lliures, iguals i independents per naturalesa, ningú no pot ser privat d'aquesta condició ni ser sotmès al poder polític de ningú sense el seu propi consentiment. No es pot ser membre d'una comunitat política si no és per voluntat pròpia: el consentiment explícit com a requisit. La pertinença a la societat demana el consentiment unànime de tots els seus membres sense excepció. Ara bé, allò que acato en consentir formar part de la societat és sotmetre'm a la decisió de la majoria, sempre que la voluntat de la majoria no atempti contra els drets que conservo de forma inalienable en virtut de la llei natural (vida, llibertat i propietat). Així doncs, les decisions preses en assemblea per majoria compten com a decisions de tots i no només d'una part.

Els Tres Poders de l'Estat

El poble pot decidir si vol un govern unipersonal o no, si vol intervenir absolutament en totes les lleis o no, etc. Tanmateix, sigui quina sigui la forma de govern, sempre té tres funcions o poders:

• Poder legislatiu: És el poder de fer lleis positives (lleis escrites) sempre dins el marc de la llei natural. És el poder suprem, perquè la llei defineix el marc de convivència i, per tant, la comunitat política com a tal.
• Poder executiu: És el poder de fer complir la llei, cosa que demana la seva aplicació a través dels tribunals de justícia, que interpreten les lleis positives per a cada cas concret i sota la llum de la llei natural, a través de les forces de seguretat de l'Estat.
• Poder federatiu: És el dret d'actuar intencionalment segons la llei natural. Com que els països estan en estat natural els uns respecte dels altres, han de seguir els dictats de la llei natural i poden castigar-se els uns als altres per protegir els drets dels seus ciutadans.

Dissolució de la Comunitat i Dret de Resistència

Un cop formada una societat política, la seva dissolució és possible per dues causes:

• La dissolució de la comunitat per causa externa: la invasió i la conquesta de l'Estat per una força estrangera. Quan això passa, els membres de la comunitat no són capaços de mantenir-se com un cos únic i independent, i la unió en què es fonamentava aquell cos polític deixa necessàriament d'existir. Llavors el govern no pot subsistir. A partir d'aquest moment, cadascú retorna a l'estat en què es trobava anteriorment i recupera la llibertat de compondre-se-les tot sol i de procurar-se la pròpia salvaguarda, si ho creu convenient, en el si d'alguna altra comunitat.