Filosofia de Hume i Kant: Empirisme, Causalitat i Ètica

Anàlisi de Textos Filosòfics de David Hume

Estem determinats només pel costum a suposar que el futur serà conforme al passat. Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment es mou immediatament per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i s’anticipa a la meva vista, tot concebent la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte i d’una manera independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes repetits d’aquest tipus, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada. Els poders mitjançant els quals operen els cossos són totalment desconeguts. Nosaltres en percebem només les qualitats sensibles. I quina raó tenim per a pensar que els mateixos poders hagin d’estar sempre connectats amb les mateixes qualitats sensibles?

David Hume. Resum del ‘Tractat de la naturalesa humana’

Exercici 1: Causalitat i Hábito

Pregunta I: Explicació del text [2 punts]

En aquest text, Hume defensa que la creença que el futur serà com el passat es fonamenta només en l’hàbit, no pas en la raó. Quan veiem esdeveniments repetits, com dues boles de billar col·lisionant, l’experiència passada fa que esperem un determinat resultat. Però no hi ha cap necessitat lògica que garanteixi que aquest efecte es repetirà sempre. Els poders causals dels cossos són desconeguts; només percebem les seves qualitats sensibles, i no podem inferir amb certesa cap connexió necessària entre elles.

Pregunta II: Significat de termes [1 punt]

• a) «efecte»: Resultat que habitualment segueix una causa, però que no podem justificar racionalment com a necessari.
• b) «conclusió»: Judici que fem de manera no racional a partir de l’hàbit, esperant que el futur repeteixi el passat.

Pregunta III: Relació Causa-Efecte [3 punts]

Hume sosté que la relació causa-efecte no és coneguda per la raó, sinó per l’experiència repetida i l’hàbit. Quan diu que “no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada”, vol dir que no podem justificar l’uniformitat de la natura amb arguments lògics, ja que això suposaria un raonament circular: caldria justificar l’experiència amb més experiència. Per això, afirma que els poders causals dels cossos són desconeguts: només percebem fenòmens (colors, moviments...), però no les forces internes o necessàries que els provoquen. La ment humana infereix efectes habituals perquè està acostumada a fer-ho, però no perquè hi hagi una connexió real o necessària entre causa i efecte. Aquesta visió s’inscriu en l’empirisme de Hume, que nega la possibilitat de coneixement necessari més enllà de les percepcions sensibles i les relacions d’idees (com les matemàtiques).

Exercici 2: Comparació Hume i Descartes [2 punts]

Podem comparar Hume amb René Descartes. Per a Descartes, la ment (o ànima) és una substància pensant, separada del cos, immortal i amb idees innates. En canvi, Hume nega l'existència del jo com una substància estable: per a ell, la ment és només un feix de percepcions canviants. Així, mentre Descartes creu en un jo racional i permanent, Hume sosté que el jo és només una il·lusió creada per la memòria i la continuïtat d’experiències.

Exercici 3: Opinió Raonada sobre el Futur [2 punts]

No estic d’acord amb l’afirmació. No hi ha cap raó lògica per suposar que el futur serà com el passat. Aquesta expectativa es basa en l’hàbit i la repetició d’experiències, però això no és cap garantia. És cert que actuar com si el futur repetís el passat és útil i pràctic, però filosòficament no està justificat, perquè no podem provar que la natura es comportarà sempre igual. Com diu Hume, confiem en patrons només perquè ens hi hem acostumat, no perquè puguem demostrar la seva necessitat.

Hume: La Uniformitat de la Natura

És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la natura hagi de continuar sent uniformement el mateix i que el futur hagi de ser conforme al passat. Allò que és possible no es pot mai demostrar que sigui fals; i és possible que el curs de la natura pugui canviar, perquè podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria ni tan sols provar amb algun argument probable que el futur hagi d’estar en conformitat amb el passat. Tots els arguments probables es construeixen precisament sobre aquesta suposició, és a dir, que hi ha conformitat entre el futur i el passat, i per tant mai no poden provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i, si cal provar-la, no admetrem cap prova que no provingui de l’experiència. Però la nostra experiència del passat no pot ser prova de res de cara al futur, a menys que ja suposem que hi ha semblança entre passat i futur. Aquesta és, doncs, una qüestió que no admet prova de cap mena i que donem per descomptada sense cap tipus de prova.

David Hume. Resum del ‘Tractat de la naturalesa humana’

1. Idees Principals del Text [2 punts]

Hume afirma que no podem justificar racionalment que el futur sigui com el passat, ni tan sols amb arguments probables. Aquesta suposició es basa en l’hàbit, no pas en la raó ni en l’experiència. Tots els raonaments que pretenen demostrar la uniformitat de la natura pressuposen precisament aquesta uniformitat, cosa que fa que el raonament sigui circular. Per tant, aquesta creença no es pot provar ni demostrar: la donem per feta sense fonament racional. Aquesta crítica és clau dins del seu escepticisme empíric.

2. Significat de Termes i Expressions [1 punt]

• a) «demostrar»: Provar amb certesa absoluta mitjançant la raó o lògica, com en les matemàtiques.
• b) «allò que és possible»: Tot allò que podem concebre sense contradicció, encara que no s’hagi donat mai en l’experiència.

3. Explicació de la Frase Citada [3 punts]

Quan Hume diu que «aquesta és, doncs, una qüestió que no admet prova de cap mena i que donem per descomptada sense cap tipus de prova», es refereix a la suposició que el futur serà com el passat, coneguda com a principi d’uniformitat de la natura. Segons el seu pensament, això no es pot justificar ni amb arguments demostratius (com els matemàtics) ni amb arguments probables (basats en l’experiència), perquè qualsevol prova d’aquesta uniformitat ja pressuposa allò que s’ha de provar. Això crea un raonament circular. Per Hume, tot coneixement que no sigui relació d’idees (com “2 + 2 = 4”) és una qüestió de fet, i aquestes només es poden conèixer per l’experiència. Però cap experiència del passat garanteix el futur. Així, l’hàbit és l’única font real d’aquesta creença, no pas una demostració racional. Aquest és un dels punts més importants del seu escepticisme empíric i crítica a la causalitat.

4. Comparació Hume i Plató: Sentits [2 punts]

Compareu Hume amb Plató. Per a Hume, els sentits són la base de tot coneixement: només coneixem el que percebem, i tot el contingut mental prové d’impressions sensibles. En canvi, Plató menysprea els sentits, ja que considera que només ens donen opinió (doxa) i que el coneixement vertader (episteme) es troba en el món de les Idees, que només pot ser conegut per la raó. Així, mentre Hume defensa un empirisme radical, Plató defensa un racionalisme idealista.

5. Opinió Raonada sobre l'Afirmació [2 punts]

Estic parcialment d’acord. És cert que gran part del nostre coneixement prové de l’experiència, especialment el coneixement empíric i científic. Hume té raó a dir que la ment no pot inventar idees si abans no ha percebut impressions. Tanmateix, també existeixen coneixements que no depenen de l’experiència, com les matemàtiques o la lògica, que són a priori. Per tant, no tot el que sabem deriva de l’experiència, tot i que sí que és essencial per conèixer la realitat sensible.

Hume: Raó, Costum i Qualitats Sensibles

Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment es mou immediatament per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment. No hi ha res en aquests objectes, considerats en abstracte i d’una manera independent de l’experiència, que em porti a una conclusió semblant; i, fins i tot després d’haver tingut l’experiència de molts efectes repetits d’aquest tipus, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte estarà d’acord amb l’experiència passada. Els poders mitjançant els quals operen els cossos són totalment desconeguts. Nosaltres en percebem només les qualitats sensibles. I quina raó tenim per a pensar que els mateixos poders hagin d’estar sempre connectats amb les mateixes qualitats sensibles? Així, doncs, no és la raó la guia de la vida, sinó el costum. Només ell determina la ment, en tots els casos, a suposar que el futur estarà d’acord amb el passat. Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no el podria dur mai a terme.

1. Explicació de les Idees Principals [2 punts]

Hume sosté que la nostra creença que el futur serà com el passat no es basa en la raó, sinó en l’hàbit. Quan veiem una bola de billar moure’s cap a una altra, esperem l’efecte habitual perquè ens hi hem acostumat, no perquè ho puguem justificar racionalment. La raó no pot demostrar la connexió entre causa i efecte, ni tan sols després de moltes observacions. Només percebem les qualitats sensibles dels cossos, però els seus poders causals reals ens són desconeguts. Així, el costum —no la raó— és la guia real de les nostres expectatives.

2. Significat de Termes i Expressions [1 punt]

• a) «qualitats sensibles»: Característiques que podem percebre amb els sentits, com el color, la forma o el moviment.
• b) «la raó»: Capacitat humana per establir connexions lògiques i justificacions racionals, com en les matemàtiques.

3. Explicació i Justificació de la Frase [3 punts]

Quan Hume diu «Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no el podria dur mai a terme», es refereix al pas de creure que un esdeveniment seguirà sempre el mateix patró que en el passat (per exemple, que una bola de billar farà moure una altra). Aquesta creença sembla natural, però no pot ser justificada racionalment. Segons Hume, la raó només pot operar amb relacions d’idees (com les matemàtiques) o amb qüestions de fet basades en l’experiència. Però cap experiència pot provar necessàriament el que passarà en el futur, perquè això pressuposa que el futur serà com el passat, i aquest principi no es pot justificar sense caure en un cercle. Així, la raó no pot explicar la causalitat, i la ment només fa aquest pas per costum o hàbit, després d’experiències repetides. Aquesta idea és central en el seu escepticisme empirista.

4. Comparació Hume i Kant: Sentits [2 punts]

Podem comparar Hume amb Kant. Hume afirma que tot coneixement prové dels sentits: només podem conèixer allò que percebem i experimentem. En canvi, Kant sosté que els sentits ens donen matèria del coneixement (fenòmens), però que l’enteniment aporta formes a priori (com l’espai, el temps i la causalitat), que organitzen aquestes dades. Així, per a Hume, tot ve de l’experiència; per a Kant, coneixem gràcies a una combinació de sensibilitat i enteniment.

5. Opinió Raonada [2 punts]

No estic d’acord. L’experiència només mostra que, fins ara, la natura ha estat regular, però no pot demostrar que ho continuarà sent. Com diu Hume, cap observació del passat pot garantir el futur, perquè sempre podem concebre una alteració en el curs natural dels esdeveniments. La creença en una natura estable és pràctica i habitual, però no és una veritat necessària ni demostrada empíricament. Creure-hi és útil, però no és un coneixement racionalment justificat.

Hume: L'Escepticisme de la seva Filosofia

De tot allò que s’ha dit, el lector percebrà fàcilment que la filosofia que conté aquest llibre és molt escèptica, i vol donar-nos una noció de les imperfeccions i els límits estrets de l’enteniment humà. Gairebé tot raonament humà es redueix aquí a l’experiència, i la creença que acompanya l’experiència s’explica només com un sentiment peculiar o una concepció vívida produïda per l’hàbit. Però això no ho és tot: quan creiem que alguna cosa té existència externa, o quan suposem que un objecte existeix després de deixar de percebre’l, aquesta creença no és res més que un sentiment del mateix tipus. El nostre autor insisteix en altres —i variades— qüestions escèptiques, i conclou, resumint, que assentim a les nostres facultats i emprem la nostra raó només perquè no ho podem evitar. La filosofia ens convertiria totalment en pirrònics, si no fos perquè la naturalesa és massa forta per a permetre-ho.

1. Explicació de les Idees Principals [2 punts]

Hume exposa el caràcter escèptic de la seva filosofia, que posa en evidència els límits de l’enteniment humà. La major part del coneixement es basa en l’experiència, però la creença en allò experimentat no es fonamenta en la raó, sinó en l’hàbit, que crea una sensació intensa que prenem per certesa. A més, la creença en l’existència d’objectes no percebuts també es basa en aquest sentiment. Hume conclou que seguim confiant en la raó només perquè la naturalesa ens hi obliga, no pas perquè sigui racionalment justificable.

2. Significat de Mots del Text [1 punt]

• a) «escèptica»: Filosofia que posa en dubte la possibilitat del coneixement segur i fonamentat, mostrant els límits de la raó.
• b) «hàbit»: Tendència de la ment a repetir associacions després de veure fenòmens similars moltes vegades, generant creença sense base racional.

3. Explicació de la Frase Citada [3 punts]

Hume afirma que la creença que acompanya l’experiència no es pot justificar racionalment, sinó que és un sentiment produït per l’hàbit. Quan observem esdeveniments repetits (com el sol sortint cada matí), acabem esperant que el futur s’assemblarà al passat, però no per cap argument lògic, sinó perquè la ment s’hi ha acostumat. Aquesta idea reflecteix el seu empirisme radical i escepticisme: no hi ha connexió necessària entre causa i efecte, només una relació habitual que el nostre esperit percep com si fos real. Així, Hume dissocia la creença i la raó, i redueix moltes suposades certeses a actes de fe produïts pel costum. Aquesta concepció ataca la idea clàssica que la raó pot fonamentar coneixements certs i universals.

4. Comparació Escepticisme Hume i Descartes [2 punts]

Descartes utilitza el dubte com a mètode per eliminar creences dubtoses i trobar una veritat indubtable (el “cogito”). El seu escepticisme és provisional i constructiu, ja que vol arribar a fonaments sòlids. En canvi, Hume practica un escepticisme més radical i permanent, mostrant que no podem justificar racionalment les creences més bàsiques (com la causalitat o l’existència d’un món extern). Mentre Descartes cerca certesa absoluta, Hume conclou que només seguim pensant i actuant per força de la naturalesa, no per la raó.

5. Opinió Raonada [2 punts]

Estic parcialment d’acord amb Hume. És cert que moltes creences quotidianes, com pensar que una cadira continua existint quan no la mirem, són automàtiques i no reflexionades. Sovint no tenim proves racionals, i simplement hi creiem per costum. Ara bé, també podem donar arguments raonables per defensar l’existència contínua dels objectes (física, coherència del món, etc.), i altres corrents filosòfics (com el realisme crític) ho fan. Per tant, tot i que l’hàbit hi té un paper clau, no és l’únic fonament possible de la nostra creença.

Hume: La Causalitat i l'Experiència

Estem determinats a suposar que el futur s’assembla al passat únicament pel costum. Quan veig una bola de billar que es mou cap a una altra, la meva ment es veu immediatament portada per l’hàbit al seu efecte habitual, i s’anticipa a la vista concebent el moviment de la segona bola. No hi ha res en aquests objectes, considerats abstractament i de forma independent de l’experiència, que em condueixi a treure una conclusió com aquesta; i fins i tot després d’haver tingut experiència de molts efectes repetits d’aquesta classe, no hi ha cap argument que em determini a suposar que l’efecte serà conforme a l’experiència passada. Els poders pels quals actuen els cossos ens són completament desconeguts. Només percebem les seves qualitats sensibles: i quina raó tenim per pensar que els mateixos poders estaran sempre conjuntats amb les mateixes qualitats sensibles?

1. Idees Principals del Text [2 punts]

Hume afirma que la creença que el futur serà com el passat no es basa en la raó, sinó en el costum. Quan veiem una bola de billar moure’s cap a una altra, l’expectativa del moviment de la segona bola no es dedueix racionalment, sinó que és una anticipació basada en experiències prèvies. Però aquestes experiències no justifiquen l’expectativa: només percebem qualitats sensibles, i els poders causals dels cossos ens són desconeguts. Així, el coneixement de la realitat és limitat i no es pot fonamentar en certeses necessàries.

2. Significat de les Expressions [1 punt]

• a) «poders pels quals actuen els cossos»: Forces o causes ocultes que produeixen els efectes, però que no podem percebre ni conèixer directament.
• b) «qualitats sensibles»: Característiques externes que percebem amb els sentits, com color, forma, moviment o textura.

3. Explicació de la Frase i Fonament Filosòfic [3 punts]

Hume afirma que no hi ha cap argument racional que justifiqui que el futur serà com el passat, perquè això implicaria demostrar una connexió necessària entre els fets, cosa que l’experiència no pot fer. Segons Hume, l’experiència només mostra conjuncions habituals, però no pot establir una connexió necessària. Quan esperem que una acció tingui sempre el mateix resultat, no és perquè ho hàgim deduït amb la raó, sinó perquè ens hi hem acostumat. Això forma part del seu escepticisme empíric: tots els coneixements sobre el món són creences basades en l’hàbit, no certeses demostrades. Aquesta crítica afecta profundament la idea de causalitat i la confiança absoluta en la ciència.

4. Comparació Coneixement Empíric: Hume i Kant [2 punts]

Comparem Hume amb Kant. Per a Hume, el coneixement empíric prové de les impressions, però mai no pot garantir veritats necessàries. La causalitat és només una associació mental basada en la repetició. Hume defensa que tot el coneixement prové de l’experiència: primer rebem impressions, i després generem idees. Ara bé, aquest coneixement mai pot ser universal ni necessari, ja que l’experiència només mostra conjuncions habituals, no connexions necessàries. Per exemple, la idea de causalitat és, segons Hume, només una associació mental fruit de l’hàbit, no una llei objectiva. Kant, tot i acceptar que el coneixement comença amb l’experiència, afirma que no tot prové d’ella. Per a Kant, la ment humana aporta formes a priori com l’espai, el temps i la causalitat, que fan possible l’experiència ordenada. Així, el coneixement empíric és una combinació de dades sensibles i estructures mentals. Contra Hume, Kant sosté que la causalitat no és una simple costum, sinó una condició necessària de la nostra manera de conèixer.

5. Opinió Raonada [2 punts]

Estic d’acord amb Hume. L’experiència passada pot mostrar patrons, però no pot garantir que el futur segueixi els mateixos patrons. No hi ha cap contradicció en imaginar que el curs de la natura canviï. Per això, no hi ha cap raó lògica que obligui a suposar que el futur serà com el passat. Tot i això, pràcticament necessitem aquesta suposició per viure i actuar, però filosòficament, no es pot demostrar. Aquesta distinció entre l’ús pràctic i la justificació racional és una de les aportacions més potents de Hume.

Glossari de Conceptes Clau de David Hume

Percepcions

Continguts mentals provinents de l’experiència; inclouen impressions (vives) i idees (còpies dèbils d’impressions).

Impressions

Percepcions immediates i intenses; poden ser de sensació o reflexió, i simples o complexes.

Idees

Còpies menys vives d’impressions; poden ser simples o complexes, i provenen de memòria o imaginació.

Principi de la còpia

Tota idea prové, en darrer terme, d’una impressió prèvia.

Criteri de veritat

Una idea és vertadera si deriva d’una impressió; si no, és falsa o buida.

Lleis d’associació d’idees

Regles per les quals la imaginació connecta idees: semblança, contigüitat i causa-efecte.

Llei de la semblança

Connectem idees que s’assemblen; una pintura ens porta a pensar en l’original.

Llei de la contigüitat

Connectem idees properes en l’espai o el temps, com habitacions contigües o records associats.

Llei de causa-efecte

Associem idees on una sembla causar l’altra, com una ferida i el dolor.

Crítica a la idea de substància

No tenim cap impressió de substància; és una construcció imaginària, no una realitat.

Crítica al principi de causalitat

No percebem cap connexió necessària; només observem successions habituals entre esdeveniments.

Crítica a la idea de Déu

No tenim impressió de Déu; per tant, la seva existència no es pot demostrar racionalment.

Crítica a la idea del món

No podem conèixer la causa de les impressions, així que no podem demostrar l’existència del món extern.

Crítica a la idea del Jo

El jo no és una substància permanent, sinó una successió de percepcions canviants.

Relacions d’idees

Coneixement necessari i a priori (com les matemàtiques), però no aporta informació sobre el món.

Qüestions de fet

Coneixement empíric i contingent; deriva de l’experiència i pot ser diferent del que és.

Escepticisme

Dubte radical sobre tot coneixement; només creiem per costum, no per certesa racional.

Constància

Supòsit segons el qual les coses romanen igual quan no les percebem directament.

Coherència

Supòsit segons el qual els canvis en les coses són racionals i previsibles amb l’experiència.

Anàlisi del Pensament Moral de Immanuel Kant

S'ha de poder voler que una màxima de la nostra acció esdevingui una llei universal: aquest és el cànon general del judici moral de la nostra acció. Algunes accions són de tal índole que la seva màxima no es pot ni tan sols pensar, sense contradicció, com a llei natural universal, i encara menys no es pot voler que hagi d'esdevenir llei universal. En altres accions no es troba, és cert, aquesta impossibilitat intrínseca, però segueix essent impossible voler que la seva màxima sigui elevada a la universalitat d'una llei de la naturalesa, perquè una voluntat com aquesta es contradiria amb ella mateixa. És fàcil veure que el primer tipus d'accions s'oposen al deure estricte (o rigorós), mentre que el segon tipus d'accions s'oposen al deure ampli (o meritori); i així, per mitjà d'aquests exemples, tots els deures [...] queden plenament considerats en la seva dependència respecte al nostre únic principi.

Pregunta I: Idees Principals del Text [2 punts]

Kant defensa que una acció moral només és correcta si la màxima (principi subjectiu) que la guia pot esdevenir una llei universal. Aquesta màxima ha de ser tal que, si tothom actués igual, no es produiria una contradicció. Així, hi ha accions que són incompatibles amb una llei universal: en uns casos per contradicció lògica (deure estricte), en d’altres per contradicció pràctica (deure ampli). Aquest criteri permet distingir entre accions moralment acceptables i inacceptables, segons si compleixen el principi de l’universalitzabilitat.

Pregunta II: Significat de Termes [1 punt]

• a) «màxima»: Principi subjectiu de l’acció; és la regla personal que segueix un individu en actuar.
• b) «sense contradicció»: Que pot universalitzar-se sense generar cap incoherència lògica o pràctica.

Pregunta III: Deures Estrictes i Amplis [3 punts]

Kant distingeix entre deures estrictes (rigorosos) i deures amplis (meritoris). Els primers són obligacions absolutes que no poden ser incomplertes sense contradicció lògica. Per exemple, mentir no pot ser universalitzat, ja que destruiria la confiança i el mateix concepte de veracitat. El seu incompliment és moralment inadmissible. Els deures amplis, en canvi, són accions que, si bé no impliquen contradicció lògica, sí que comporten contradicció en la voluntat racional; no ajudar els altres no és il·lògic, però seria contrari a una voluntat racional que volgués ser universalment desitjada. Aquesta distinció s’emmarca en la proposta central de Kant: l’imperatiu categòric, que exigeix actuar només segons màximes que puguin ser lleis universals. El criteri per distingir els dos tipus de deure parteix, doncs, de la capacitat d’universalització de les màximes i del respecte a la dignitat i racionalitat de totes les persones.