Filosofia de la Història, Treball i Psicoanàlisi

La Filosofia de la Història en Hegel

Hegel creia que la veritable realitat no era material, sinó que tot allò que existeix procedia de l'Esperit, el qual es manifesta, no de manera clara, sinó per mitjà d'un procés de desenvolupament en el temps. Aquest desenvolupament temporal no és lineal, avança mitjançant la lluita d'elements contraris en una dinàmica a la qual Hegel es refereix amb el terme de dialèctica. Hegel creia que l'Esperit es manifesta objectivant-se en realitzacions concretes com ara l'art, el dret... Per a ell, el veritable autor de tot és l'Esperit, que se serveix dels artistes per a deixar la seua empremta en el temps. La filosofia de Hegel considera que la història humana respon al desenvolupament dialèctic de l'Esperit en el temps.

El Sentit de la Història segons Marx

La filosofia de Karl Marx es presenta com una crítica radical a l'idealisme de Hegel. Segons Marx, per a entendre la història no ens hem de fixar en l'Esperit, sinó en les condicions materials de vida en les quals es desenvoluparà l'existència concreta dels individus. Per a analitzar el desenvolupament històric, hem de comprendre com les persones procuren allò que necessiten per a viure. En tot moment històric, hi ha grups privilegiats que oprimeixen altres grups que hi estan sotmesos. Els grups privilegiats s'apropien dels mitjans de producció i exploten així la resta de la població. La lluita de classes socials ens permet interpretar com ha evolucionat la història al llarg del temps. Marx pensava que Hegel tenia raó en un aspecte, el desenvolupament històric es produeix dialècticament, per un contrast de posicions oposades. Aquesta lluita de classes ha travessat fases diferents. Marx va proposar una concepció materialista i dialèctica del canvi històric. Segons Marx, el motor de la història és la lluita de classes, que portarà finalment el triomf del comunisme.

El Treball

La clau per a explicar què és l'ésser humà cal buscar-la en elements poc evidents. Marx, Nietzsche i Freud són tres importants pensadors que van adoptar aquest enfocament en elaborar les seues teories sobre l'ésser humà. El filòsof francès Paul Ricoeur va anomenar mestres de la sospita a aquests tres autors. Aquests pensadors van ser els primers a sospitar que les interpretacions tradicionals sobre l'ésser humà eren insuficients. També existeixen elements ocults que influeixen decisivament en el nostre comportament. La teoria antropològica de Karl Marx atorga una importància cabdal al treball humà. El que ens diferencia dels altres animals és la capacitat que tenim de transformar la natura de manera creativa. En el procés de treball, els éssers humans fem servir la imaginació, la raó, la creativitat; d'aquesta manera, podem cobrir les nostres necessitats. Per a Marx, l'essència d'allò humà s'expressa en la realització d'un treball creatiu que ens permet transformar la realitat que ens envolta col·laborant amb els altres. Marx era conscient que la seua teoria sobre el treball no es corresponia amb la realitat. Un treballador no experimenta el seu treball com una activitat alliberadora. Segons Marx, el problema rau en la forma específica que han adoptat les relacions de treball en el món contemporani. La situació dels treballadors és molt diferent en la societat industrial. Els obrers que treballen en una fàbrica no són propietaris dels objectes que elaboren, aboquen la seua energia i el resultat del seu esforç pertany a un capitalista que és el propietari de la fàbrica. En comptes de sentir-se lliure, l'obrer que treballa en una societat capitalista se sent esclavitzat i tractat com si fora una màquina, i experimenta l'alienació. Marx creia que l'explotació dels obrers es podia mantenir mitjançant el domini de la ideologia, que ofereix una interpretació deformada de la realitat i manipula les consciències dels individus. La ideologia és una visió distorsionada del món que serveix per a justificar el domini dels poderosos. Encara que beneficia els qui tenen poder, la ideologia s'estén per tota la societat i influeix en la vida de totes les persones. A la societat capitalista, la ideologia dominant insisteix en la llibertat, ningú no és esclavitzat ni sotmès a servitud. Malgrat tot el que es diu sobre la llibertat, els obrers no tenen més remei que acceptar les condicions de treball que els imposen a la fàbrica si volen sobreviure. La llibertat només està a l'abast dels poderosos. Marx és un mestre de la sospita, ja que va insistir a desvelar la càrrega ideològica que amaga la nostra forma habitual de pensar.

El Vitalisme de Nietzsche

Tot el pensament de Nietzsche és una afirmació del valor irrepetible de la vida individual. Segons Nietzsche, el punt de partida ha de ser la vida, experimentada en tota la seua plenitud. El vitalisme de Nietzsche afirma la importància de la vida, entesa com una experiència individual plena d'intensitat i plenitud. Nietzsche va criticar la filosofia occidental per negar la importància de la vida humana. Segons ell, els filòsofs sempre han insistit en el valor d'allò ultramundà. Aquests pensadors consideren que l'ànima era la part noble i valuosa de les persones, mentre que el cos el tracten amb menyspreu i rebuig. Segons Nietzsche, Plató és el responsable d'aquest nefast menyspreu de la vida, ja que va insistir plenament en la prioritat de l'Esperit i deia que l'origen dels defectes i les imperfeccions era el nostre cos material. El rebuig de la vida va adquirir un nou significat amb el cristianisme, que va introduir el pecat. Segons el cristianisme, el més important és salvar l'ànima immortal, que s'aconsegueix vencent la temptació i sobreposant-se als desitjos. Nietzsche va reaccionar iradament contra aquesta actitud menyspreadora de la vida. La filosofia nietzscheana ressalta allò mundà, el valor de la vida i la importància de tot allò corporal. La interpretació que fa Nietzsche de la racionalitat humana és especialment significativa. Nietzsche creu que la raó no ens ajuda a comprendre la vida. La raó, per a ell, no és un instrument per a assolir la veritat. Més enllà de la raó, existeixen en nosaltres impulsos irracionals que expliquen el que som. Ell és un mestre de la sospita per la seua desconfiança en el poder de la raó, juntament amb la seua insistència en el pes de l'irracional en l'humà.

Orígens de la Psicoanàlisi

Freud, el tercer mestre de la sospita, no era filòsof sinó metge. L'interès de Freud per la psicologia el va portar a desenvolupar la psicoanàlisi com un nou mètode terapèutic. La idea central de la psicoanàlisi va sorgir en les converses que Freud mantenia amb els pacients a la seua consulta, on els convidava a parlar amb llibertat i a explicar-li detalladament els somnis. Malgrat que el discurs dels pacients semblés absurd o irrellevant, amb el temps Freud va descobrir que sovint aquestes escenes amagaven un significat ocult.

Estructura dels Processos Mentals

La teoria psicoanalítica planteja l'existència d'elements ocults en els nostres processos psíquics. Freud va anomenar inconscient l'àmbit dels nostres desitjos amagats. Les persones no tenim accés a l'inconscient, perquè es tracta d'un espai ocult. Alguns elements emmagatzemats a l'inconscient tenen ocasió de passar al preconscient. Ací es processa tot el que prové de l'inconscient i el conscient. El conscient és l'espai mental que podem conèixer directament, els processos mentals als quals podem accedir. Freud va assenyalar la importància que tenen en els nostres processos mentals els desitjos i els traumes inconscients dels quals no ens adonem. Freud pensava que l'inconscient acomplia un paper fonamental en la nostra vida psíquica. Segons creia, bona part dels desitjos inconscients són de tipus sexual, aquests es poden manifestar als nostres somnis. La psicoanàlisi també es pot aplicar com a procediment terapèutic per a identificar els traumes oblidats causants d'alguns trastorns mentals.