Filosofia Hel·lenística i Medieval: Epicureisme, Escepticisme i Més

Filosofia hel·lenística

L'epicureisme: vida bona i ataràxia

L'epicureisme és un sistema filosòfic ensenyat per Epicur de Samos, filòsof atenès del segle IV a.C. i seguit després per altres filòsofs, anomenats epicuris. L'any 306 a.C. Epicur va adquirir la finca anomenada "El Jardí" als afores d'Atenes i va fundar la seva escola de filosofia. Formada tant per homes com per dones (una gran novetat en les escoles gregues), hi va viure aïllat de la vida política i de la societat, practicant l'amistat i la vida estètica i de coneixement.

Epicur proposava la realització de la vida bona i feliç mitjançant l'administració intel·ligent de plaers i dolors, l'ataràxia i els vincles d'amistat entre els seus correligionaris. Aquest plaer no havia de limitar-se només al cos, com preconitzava l'hedonisme cirenaic, sinó que havia de ser també intel·lectual, ja que l'home és un tot. A més, per a Epicur la presència del plaer o felicitat era un sinònim de l'absència de dolor, o de qualsevol tipus d'aflicció: la fam, la tensió sexual, l'avorriment, etc. Era un equilibri perfecte entre la ment i el cos que proporcionava la serenitat, que ells denominaven ataràxia. Veien l'univers governat per la casualitat, sense la interferència de déus.

Idees centrals de l'escepticisme

• No es pot saber com són les coses en si mateixes (com a màxim, se'n poden conèixer "les aparences" que se'n veuen), i el més prudent és abstenir-se de formular cap judici, ja que res és fals ni vertader.
• Hom no pot fiar-se de la raó, ja que els seus coneixements es fonamenten en les sensacions.
• Voler arribar a coneixements absoluts és una font d'intranquil·litat. L'epojé (abstenció de judici, és a dir, d'opinió i de crítica) és el pas previ a la felicitat i a l'ataràxia.
• L'única cosa que interessa en la vida, com hem dit, és aconseguir la tranquil·litat d'esperit o ataràxia. En aquest punt, l'escepticisme té punts de contacte amb l'epicureisme i, encara que en menor mesura, amb l'estoïcisme.
• Tot l'extern a l'home és indiferent.
• Atès que s'ha de viure en un món d'aparences, sempre caldrà inclinar-se pel més probable.

Característiques de la filosofia medieval

• Tota la filosofia medieval té caràcter religiós i la majoria de filòsofs són teòlegs.
• Agustí d'Hipona aporta els fonaments de la teologia i l'antropologia cristianes.
• La relació entre la fe religiosa i la raó, les demostracions de l'existència de Déu i el problema dels universals ocuparan bona part del treball filosòfic. Paral·lelament a aquesta qüestió, a poc a poc, anant contra les teories realistes que defensen l'existència dels Universals, es va imposant el nominalisme, que els nega explícitament.
• L'aristotelisme s'imposa com a paradigma filosòfic i científic a partir del segle XIII. En l'adopció parcial de l'aristotelisme per part del cristianisme són importants Averrois i Tomàs d'Aquino, entre d'altres.
• En tota l'edat mitjana predominen, en l'astronomia, les teories geocèntriques d'Aristòtil, Eudox de Cnidos i el matemàtic Ptolomeu; es pot dir que, fins ja passada l'edat mitjana amb Copèrnic i Galileu, no es van deixar enrere definitivament les anacròniques (i bastant anticientífiques) opinions sobre l'astronomia i el moviment dels planetes.