La Filosofia de Hegel: Dialèctica, Idealisme Absolut i el seu Sistema

Hegel: Superació i Dialèctica

Hegel vol superar el dualisme entre enteniment i raó, entre fenomen i noümen, entre el determinisme físic i la llibertat de la consciència. Quan Hegel parla de superació, dona per suposat que tot forma part d'un procés de canvi, que en l'univers hi ha un dinamisme general i que una determinada realitat estava bé en el seu moment, però ara ja no. El procés de superació, consistent en oposició i lluita d'elements contraris que finalment es reconcilien, s'anomena dialèctic. La dialèctica és llei del món, perquè totes les realitats es despleguen dialècticament i és llei de la raó, perquè la raó es desplega amb lògica dialèctica. Els processos de desenvolupament de la realitat i els processos de desenvolupament de la raó són una mateixa cosa; ser i pensar s'identifiquen. Són tres moments els que integren el procés dialèctic, moments que s'anomenen tesi, antítesi i síntesi, i que corresponen respectivament a: moment de l'afirmació, moment de la negació i moment de la negació de la negació o reconciliació.

Idealisme Absolut

Hegel pretén superar l'idealisme subjectiu de Fichte i l'idealisme objectiu de Schelling. En el sistema hegelià hi ha una raó que ho regeix tot i que es troba en l'origen d'aquest tot. El dinamisme universal segueix un model, un projecte racional, una Idea. Tot el racional esdevé real. La Idea esdevé matèria i natura; conseqüentment, tot el que és real està impregnat de racionalitat. La Idea té primacia, automanifestant-se i autodesplegant-se en la natura i en el món. L'idealisme de Hegel és un idealisme absolut perquè res queda exclòs d'aquest desenvolupament dialèctic en el qual la Idea té primacia. Absolut indica la unió de tots els elements oposats o contraris que es troben en la realitat. Per a Hegel, la Filosofia és la ciència de l'Absolut.

El Sistema Hegelià

L'idealisme absolut de Hegel pot ser vist com el desplegament triàdic del contingut de la Idea. El gran sistema hegelià és una exposició d'aquest desplegament triàdic, el desenvolupament de la divina totalitat, la Idea Absoluta, passant pels seus tres moments: Lògica, Natura i finalment Esperit en autoconsiència. En el pensament hegelià tot apareix internament vinculat i en mútua relació, formant un sistema en el qual cada esdeveniment té la seva raó de ser i del qual res no queda marginat.

La Lògica

La Lògica és la ciència de la Idea tancada en ella mateixa. En la Lògica, el pensament exhibeix el seu codi, l'estructura racional de tot el que s'esdevindrà. Però l'ésser humà només pot accedir al coneixement d'aquest pla racional al final d'un llarg recorregut; passant per diverses etapes històriques, l'Esperit es troba en condicions de contemplar-se ell mateix, desplegat en les idees.

La Filosofia de la Natura

La Filosofia de la Natura és la ciència de l'exteriorització de la Idea en la natura. La natura és la negació de la Idea, és a dir, la Idea fora d'ella mateixa. La natura segueix un procés dialèctic dels diferents moments que la componen, des dels moviments dels planetes fins a la impetuosa vida animal.

La Filosofia de l'Esperit

Aquesta filosofia és la part més desenvolupada del sistema. En aquest moment la Idea i la seva negació es reconcilien en l'Esperit. L'Esperit, mitjançant la llibertat creadora de l'home, es fa objecte en les institucions humanes i en la seva història i finalment pren consciència d'ell mateix i de tot el procés que ha seguit.

• Esperit Subjectiu (Antropologia, Fenomenologia, Psicologia): És l'individu revelat com a llibertat i subjectivitat, com a pensament i consciència d'ell mateix.
• Esperit Objectiu (Legalitat, Moralitat, Eticitat): És l'encarnació històrica de la llibertat en les institucions que crea.
• Esperit Absolut (Art, Religió, Filosofia): És el moment de la realització final de l'Esperit; assoleix la seva plenitud en el pensament d'ell mateix.