Filosofia Grega Antiga: Sòcrates, Presocràtics i Plató

Sòcrates: Filosofia i Mètode

Sòcrates (470-399 aC, Atenes) es caracteritza per una filosofia amb tres pilars fonamentals:

• Universalisme dels valors (virtuts): Sostenia que els valors morals són universals i mantenen sempre la mateixa definició.
• Intel·lectualisme moral: Creia que qui coneix el bé, no fa el mal; la gent que fa el mal ho fa per ignorància del bé.
• Consciència moral (daímon): Descobrí una veu interna, anomenada daímon, que el guiava a l'hora de decidir entre el bé i el mal.

Cal destacar que Sòcrates creia que la seva filosofia havia de ser oral, realitzada a través del diàleg, que feia referència a filosofar mitjançant la raó o la paraula. Finalment, és imprescindible esmentar el seu mètode socràtic.

Filosofia Presocràtica: Pensadors Clau

Tales de Milet

Tales de Milet destaca per ser el primer filòsof que, a l'hora d'explicar algun fenomen, no va fer intervenir la religió. Això representa el pas del mite al logos, és a dir, la recerca d'una explicació racional basada en la pròpia naturalesa.

També és considerat l'iniciador de la filosofia presocràtica. Va utilitzar dos conceptes clau: la phýsis (naturalesa) i l'arché (fonament o primer principi). Creia que la naturalesa tenia un fonament, una substància primordial, anomenada arché. Per a ell, l'arché era l'aigua.

Va tenir com a deixeble Anaximandre (amb l'ápeiron com a arché), i aquest, al seu torn, va tenir com a deixeble Anaxímenes (amb l'aire com a arché). Tots ells són coneguts com els Milesis, caracteritzats pel hilozoisme, és a dir, la creença que la matèria estava viva.

Dualistes i Altres Corrents

Pitagòrics

• Arché: Els nombres.

Parmènides d'Elea

• Arché: L'Ésser.

Sostenia que la realitat no pot estar formada per elements contraris. Per a ell, la tesi del canvi, que afirma que una cosa és però pot deixar de ser, és enganyosa. Per exemple, si una taula de fusta es crema i es converteix en cendra, aquesta tesi ens portaria a dir que les coses «són i no són alhora».

Els sentits són els culpables d'aquest engany, ja que només capten l'aparença. Per tant, allò que és captat per la raó és immutable i real. El seu deixeble fou Zenó d'Elea.

Heràclit d'Efes

• Arché: El logos (llei).

Pensava que darrere de l'aparença hi havia una llei que explicava els canvis. Pel que fa al dualisme ontològic, Heràclit el dividia en dos aspectes:

1. L'aparença (el món físic) flueix (panta rei), per tant sempre està canviant.
2. L'arché o primers principis també estan en constant canvi.

Plató i la Influència Presocràtica

A l'hora d'abordar els problemes filosòfics, Plató parteix de les idees d'altres pensadors, en aquest cas els presocràtics. Un cop acceptades o rebutjades segons el seu criteri, planteja la seva pròpia solució.

Per exemple, pel que fa a l'ontologia, en la seva Teoria de la Realitat, Plató adopta una concepció de Parmènides, segons la qual hi ha una realitat eterna i inamovible que correspon al Món Intel·ligible (Món de les Idees). D'altra banda, pren la visió d'Heràclit i el seu panta rei per al Món Sensible (Món Físic).

Cal destacar que Plató també tracta temes diversos. Però sobresurt la Segona Navegació, ja que creia que els presocràtics havien triat un arché massa lligat al món físic, és a dir, massa vinculat als sentits i al món sensible. En canvi, la Segona Navegació de Plató prefereix la direcció del raonament i allò que pot ser captat exclusivament per la raó. Per tant, l'arché de Plató són les Idees.

En conclusió, Plató considerava que els presocràtics havien encertat en l'enfrontament del problema, però pensava que alguns havien triat un arché massa immaterial i d'altres un arché massa material. Per tant, el seu objectiu fou oferir una síntesi, una explicació de conjunt.

Sofistes vs. Sòcrates: Relativisme i Veritat

A diferència dels sofistes, que sostenien una concepció relativista (amb valors relatius i una epistemologia subjectiva), Sòcrates planteja la possibilitat d'un coneixement universal, també anomenat universalisme moral (on el bé i la raó són immutables). Amb el seu mètode, basat en el diàleg, es mostrava contrari a l'oratòria i a l'emissió de discursos llargs.

D'una banda, el mètode dels sofistes es caracteritzava per l'ensenyament de l'oratòria i l'art de la improvisació en públic. Els sofistes eren considerats antilogikoi, és a dir, experts en discursos enfrontats, amb una certa semblança a la dialèctica d'Heràclit.

D'altra banda, el mètode socràtic es compon de dos passos fonamentals: la ironia i la maièutica.

• La ironia es pot dur a terme de dues formes diferents:
  • Dissimulativa: Consisteix a dissimular que no se sap la resposta.
  • Simulativa: En la qual se simula estar d'acord amb el que s'està definint.
• La maièutica, per la seva banda, ajuda a trobar una definició universal d'un valor. Sòcrates la practicava amb cada interlocutor per tal d'aconseguir aquesta definició universal.

En conclusió, els sofistes, amb el seu relativisme, van qüestionar la possibilitat de conèixer la veritat i fins i tot l'existència d'una veritat absoluta. En canvi, Sòcrates tenia la convicció que la veritat existeix i que la persona té el coneixement al seu abast.