Filosofia Grega Antiga: Conceptes Clau i Pensadors Presocràtics

Teoria Atomista de Demòcrit: Àtoms i Buit

Demòcrit proposa dos principis fonamentals per a l'explicació de la composició i estructura de l'univers: els àtoms i el buit. Els àtoms es mouen en el buit, xoquen entre ells i, com a resultat d'aquests xocs, es combinen i formen els compostos que constitueixen l'univers visible.

Podem entendre-ho millor amb l'exemple de la poma: suposem que tenim una poma i la tallem per la meitat, i aquesta meitat per la meitat, i així successivament. Potser arribaria un moment en què no ens seria possible continuar per les dificultats tècniques, però si les superéssim, arribaria un punt en què no es podria dividir més. Aquest fragment, segons Demòcrit, s'anomenaria àtom, que vol dir “allò que no es pot tallar”, “indivisible”.

Podem tallar la poma, però no els àtoms, perquè la poma està formada d'àtoms i de buit. Quan el ganivet la talla, separa els àtoms, i els pot separar perquè hi ha buit. Els àtoms, en canvi, són indivisibles perquè no tenen buit; són completament compactes. Per tant, els àtoms són elements simples, sòlids i indivisibles. Demòcrit afegeix a aquestes característiques la impassibilitat, l'eternitat, la invisibilitat i la infinitud.

Parmènides: Aparença i Realitat

Aquest filòsof va escriure un poema d'hexàmetres on explicava l'arribada al camí de la veritat, on una deessa l'esperava i aleshores li explicava que hi havia dues vies: la de la veritat i la de l'opinió. Parmènides defensava que les coses eren diferents de com aparentment eren, ja que defensava la veritat (*alétheia*) per tal de poder-hi arribar, i a les ciències a través de la raó. Ara bé, la major part de les persones tenien opinions subjectives (*doxa* o ignorància) que estaven basades en els sentits i proves empíriques.

En un principi semblava que el món canviava, però Parmènides analitza la paraula “canvi” per tal d'arribar a la veritat i se n'adona que hi ha dos camins: el de l'ésser i el del no-ésser. D'aquesta manera, Parmènides va analitzar el concepte de no-ésser, ja que ell creia que les coses eren diferents de com realment aparentaven ser. Aleshores, un cop analitzat aquest concepte, es va adonar que el no-ésser no podia ser definit; era un concepte inexpressable, inimaginable i impensable (es considerava un pseudoconcepte). Per tant, aquest no tenia sentit i no hi havia cap canvi, sinó que l'ésser era únic i etern.

Mite vs. Raó: Diferències Clau

Els mites són creences que han perdurat diverses generacions i donen explicacions impossibles a successos quotidians. En els mites, els personatges que hi intervenen són els déus, que tenen poders com la capacitat de dominar els fenòmens naturals i els successos de l'univers. La finalitat dels mites era saber-ho tot sobre l'univers i transmetre que els déus tenien grans virtuts, que eren éssers sobrenaturals, arribant a ser una realitat que havia de ser respectada. Les característiques principals del mite eren que tenien explicació per a tot, que el que passava era voluntat dels déus, i que aquestes explicacions s'imposaven i es consideraven veritats per la força i autoritat de la tradició.

Per altra banda, l'explicació racional consisteix a utilitzar la raó per a la comprensió i el domini del món natural i humà, fent front a l'explicació mítica. L'explicació racional ha d'englobar la ciència. La finalitat de l'explicació racional era buscar conèixer l'univers en la seva totalitat, pretendre saber el “per què” de les coses sense recórrer a éssers sobrenaturals, buscant raons basades en l'observació i la reflexió. L'explicació racional té com a característiques, per exemple, que s'obté mitjançant investigacions, que les investigacions avancen i amplien el coneixement, i sobretot, que és objectiva, explicant la realitat tal com és.

Pitagorisme: El Significat de "Tot és Nombre"

Segons el pitagorisme, l'arkhé (principi) és el nombre; el món s'explica per mitjà de les matemàtiques. El món, en aparença, és tot material, són tots els elements físics, però realment el pensament racional i la reflexió ens porten a un punt on es demostra que tot és quantitat, nombre i matemàtica.

En un dels exemples més clars, en la química, si tenim dos recipients amb fluids, en aparença els podem observar moltes qualitats: líquid, el sabor que té, l'olor, el color. A partir d'això, fins i tot podem llançar a l'aire una hipòtesi de quina és la semblança entre ells. Però, realment, si no és a partir de la fórmula, mai podrem arribar a saber exactament quina és la diferència. Per això, el concepte de “tot és nombre” explica com únicament a partir de les ciències, a partir de les matemàtiques o tot allò que tingui relació amb els nombres, podrem saber la realitat.

Anaximandre: L'Apeiron i la Justícia Còsmica

Per a Anaximandre, l'arkhé era l'apeiron, és a dir, allò indeterminat, una massa que no té cap qualitat concreta. L'apeiron ens el podem imaginar com una mena de matèria originària que no té cap característica concreta o, el que és el mateix, que té totes les característiques alhora.

De qualitats n'hi ha moltes, però les cosmologies antigues n'assenyalen quatre de fonamentals, que són els contraris: calent, fred, sec i humit. Amb el desenvolupament de la cosmologia, els contraris esdevindran els coneguts quatre elements: foc, aire, aigua, terra. Anaximandre ens diu que els contraris es troben en un inici barrejats en l'apeiron sense que aquest pugui ser definit o qualificat per cap d'ells. Però, de sobte, aquests contraris se separen en dues masses: una massa freda i una massa calenta.

Les dues masses es van traslladar cap a l'exterior de l'apeiron de manera que la flama envolta l'aire. Per condensació de l'aire va néixer l'aigua (mars i oceans), i de l'aigua la terra, que va ocupar el centre de l'apeiron. Tot seguit, l'aire va xocar contra les flames que l'envoltaven i les va trencar, quedant el foc tancat en bosses d'aire comprimit (astres, el sol, la lluna i els planetes).

Un cop creat l'Univers, els elements es van distribuir de manera que seguissin un ordre, ocupant el lloc que els tocava, formant una harmonia o una justícia entre tots els elements.

Canvi i Moviment: Milesis, Demòcrit i Parmènides

• Milesis

  El canvi segueix un ordre (ordre, llei, causalitat). És un cicle continu de ser i no-ser, que segueix un cicle regular.

• Demòcrit

  Totes les coses del nostre món no són res més que un conglomerat d'àtoms, i els canvis que observem en el món no són res més que recombinacions d'àtoms.

• Parmènides

  Afirma que la realitat és immutable, que el canvi no existeix. Els nostres sentits ens mostren un univers canviant, ple de moviment i transformació, però això no concorda amb la raó. La raó ens diu que quan hi ha un canvi, l'ésser es converteix en no-ésser, i això és lògicament impossible. Ens hem de fiar més de la raó, perquè els sentits ens donen informació molt poc fiable, i només a través de la raó podem saber la realitat.

Demòcrit: Qualitats Primàries i Secundàries

Les qualitats primàries d'aquesta teoria eren magnituds, tot allò mesurable, com ara el pes en quilos o el volum en metres cúbics. Les qualitats secundàries implicaven fets empírics analitzats amb els sentits, però immesurables, com ara el gust, el tacte, l'olor i la vista.