Filosofia Grega Antiga: Anaximandre, Parmènides i els Sofistes

Anaximandre: Anàlisi del Concepte d'Àpeiron

El terme àpeiron prové del grec, significant 'allò que no té límit' o 'allò il·limitat'. Està compost pel prefix "a-" ('il-') i "peiron" ('límit').

Anaximandre sosté que d'allà on neixen les coses, després hi tornen. És a dir, les coses neixen i, inevitablement, han de morir. Aquest cicle és considerat una injustícia, ja que perquè una cosa sorgeixi, una altra ha de desaparèixer. El temps és l'encarregat de regular aquest procés.

Per exemple: perquè una persona esdevingui adulta, l'infant ha de "morir"; el resultat és que l'adult també ha de morir eventualment.

Anaximandre utilitza un llenguatge judicial per explicar la naturalesa, reflectint una societat amb idees molt clares sobre el que és just i injust. També afirma que les coses sempre segueixen el mateix ordre.

Parmènides: El Poema i les Seves Vies

Elea es troba al sud d'Itàlia. De Parmènides es conserva un poema que consta de tres parts, de les quals en tenim dues completes i una part de la tercera.

1. Proemi: El Viatge Iniciàtic

   El proemi és la introducció i presentació del tema principal: un viatge, entre màgic i espiritual, que porta el poeta a l'Hades, el món dels morts. Aquest viatge és notable perquè tots els personatges, excepte el poeta, són femenins, cosa poc comuna en una cultura patriarcal.

   El poeta arriba a la porta del regne dels morts (l'infern). La porta està tancada, i les donzelles que l'acompanyen convencen la deessa perquè l'obri. Un cop oberta, es troben amb un espai immens per on passa el carruatge. La deessa dona la mà dreta al poeta, un símbol de benvinguda.

2. Via de l'Alethie: El Camí de la Veritat

   En l'Hades, el poeta es troba amb la deessa, que li revela els coneixements necessaris per assolir la saviesa. En lloc de parlar de "veritat", es fa servir el terme alethie, que significa 'destapar' o 'desvetllar'.

   La deessa explica una lògica fonamental basada en els següents principis:

   • Existència: Tot allò que pot ser pensat ha d'existir. Dir, pensar i ser estan intrínsecament lligats. Tot allò que no és, no pot ser ni dit ni pensat.
   • Principi de no contradicció: Una cosa no pot ser i no ser al mateix temps i en el mateix sentit.
   • Principi del tercer exclòs: Una proposició és o bé vertadera o bé falsa; no hi ha una tercera opció.

3. Via de la Doxa: El Camí de l'Opinió

   La paraula doxa significa 'opinió'. Per a nosaltres, l'opinió és un concepte subjectiu. No obstant això, per als grecs, no ho era; per a ells, es referia a l'«opinió pública», un conjunt d'opinions que la societat accepta, fins i tot si no són vàlides. Aquesta via descriu com els mortals perceben la naturalesa.

Atenes i l'Emergència dels Sofistes

Atenes, al segle V a.C., va desenvolupar un sistema de democràcia directa. Com a polis, va tenir una evolució econòmica diferent de les altres. El seu règim democràtic requeria un nou tipus de formació i educació per als seus ciutadans.

En aquest context, apareix la paraula "sofistes", que originalment significava 'savi' o 'aquell que domina un ofici'. Aquest terme es va aplicar inicialment als poetes i, posteriorment, als educadors.

Educació Tradicional

• Poble: Els homes aprenien l'obra dels poetes, que exaltava les divinitats i els valors tradicionals.
• Noblesa: Es centrava en la pràctica de l'excel·lència, incloent la gimnàstica (per a la lluita), la música, la lectura i l'escriptura.

Nou Sistema Educatiu

La pregunta clau era: l'excel·lència es pot aprendre? Protàgores afirmava que l'educació requereix tant de disposicions naturals com d'exercici.

Els sofistes van introduir una nova forma d'educació, ja que l'excel·lència que es buscava era diferent: la persona havia de triomfar tant en l'àmbit privat com en el públic. Una persona que triomfava era aquella les propostes de la qual eren escollides i acceptades.

Amb aquest nou sistema democràtic, tots podien aspirar a l'excel·lència. Els sofistes ensenyaven gramàtica, oratòria, l'art de la persuasió (ser convincent) i la retòrica (construir bons arguments). Tot això girava al voltant del llenguatge.

Hi havia dues maneres d'ensenyar:

• Classes públiques: Discursos en un àmbit públic, com ara el discurs d'obertura de les Olimpíades.
• Classes particulars: Aquestes eren accessibles només per a aquells que les podien pagar, ja que els sofistes famosos cobraven moltíssim. Per tant, només l'aristocràcia podia permetre-se-les.

Aquesta situació va provocar una confrontació entre la vella aristocràcia, que era rica per herència, i la nova aristocràcia, que s'havia fet rica pels seus propis mèrits. La vella aristocràcia veia el nou sistema com un atac a les normes tradicionals.

Gòrgies de Leontins i Protàgores són dos dels sofistes més importants d'Atenes i, malgrat les seves crítiques, mereixen un cert respecte per part de Plató.