La Filosofia a l'Edat Mitjana i la Transició a la Modernitat: De Sant Agustí a Descartes

La Filosofia a l'Edat Mitjana

Cristianisme i Filosofia: La Trobada de Fe i Raó

Aquest període correspon a l’expansió de l’Imperi Romà (I aC – II/III dC). La filosofia hel·lenística es troba amb el corrent del cristianisme, la qual cosa suposa una trobada entre les exigències de la raó i les de la fe. El cristianisme posa Déu en relació amb la història. Déu és provident (intervenció divina en el món): s’ocupa dels assumptes humans i, a més, es fa home a través de la figura de Jesucrist. La seva presència fa que la història prengui una direcció, un sentit. Això suposa una idea contraposada a la dels filòsofs grecs, que concebien un Déu que no es preocupava pels humans (el déu aristotèlic s’ocupa de la contemplació de si mateix).

• Es contrasta pel fet que la filosofia grega es caracteritzava per reconèixer més o menys la limitació del coneixement humà. Això contrasta amb la idea de la Veritat Revelada del cristianisme (a través dels textos bíblics). També es contraposen en el fet que en el món de la filosofia grega es tenia una concepció politeista dels déus, que xoca amb la idea monoteista dels cristians.
• La idea de l’origen del món: per una banda, el cristianisme diu que Déu crea el món ex nihilo (del no-res). En el cas de la filosofia grega, la matèria ha existit des de sempre (Parmènides), fet que xoca amb el creacionisme. Déu és omnipotent i pot crear el miracle diví; l’ordre de l’univers no es pot alterar segons el cristianisme.
• El sentit de la història: segons els grecs, la història es repeteix en cicles; en canvi, en el cristianisme la història s’entén de forma lineal, la qual cosa coincideix amb la concepció del temps. (Grec: cíclic; Cristià: lineal).
• Respecte a la moral: La moral grega és l’intel·lectualisme, on el saber és fonamental i la ignorància fa cometre el mal. En canvi, pel cristianisme, el mal o el pecat són fruit de la maldat humana que tothom porta dins i que inclina les persones cap al pecat. Tots naixem inclinats cap al mal i tenim la llibertat humana de decidir.

Aquestes posicions que en principi contrastaven, s’acaben fonent gràcies a filòsofs importants.

Doctrines Filosòfiques a l'Imperi Romà

Les escoles filosòfiques amb més presència són el platonisme, l’aristotelisme, l’estoïcisme i l’epicureisme. L’epicureisme, però, queda al marge, considerat ateu i llibertí. Les tres primeres escoles comencen una fusió, i el moviment que resulta més fort és el platonisme. Al segle III apareix un moviment conegut com a Neoplatonisme (Plotí) que parteix de la base del platonisme del món intel·ligible i el de les idees.

Plotí diu que entre Déu i el món material no hi ha un tall net, sinó una progressiva emanació. L’home també pot trobar el camí de pujada cap als Déus.

Sant Agustí d'Hipona: Interiorització i Il·luminació

Sant Agustí neix a la zona de Cartago (354 dC). Era fill de pare pagà i mare cristiana, fou educat en el cristianisme però l’abandonà de jove. Fins als 30 anys es dedica a la bona vida, però hi ha un moment en què té una conversió i es transforma al cristianisme. És un cristià exemplar i és anomenat bisbe d’Hipona.

Es mou en l’òrbita platònica. El seu pensament arranca d’una crida a la interiorització, a través de la recerca de la veritat en el nostre interior, una mena d’experiència mística. És un crit a l’autotranscendència: l’home ha de ser capaç de superar-se a si mateix. L’home s’adona que la naturalesa és mutable, però quan interioritzem trobem veritats que són veritats en si mateixes. Aquestes idees ens les ha posades Déu mateix, a través d’un fenomen conegut com a il·luminació divina. L’home té una tasca encomanada: la recerca de la veritat interna i eterna, que és el que pot fer feliç a l’home. L’home pot acceptar o no el missatge del cristianisme, és lliure de fer el que vulgui.

L'Estat i la Història: La Ciutat de Déu

Sant Agustí té una visió de la història sobretot moral, centrada en l’amor de l’home a Déu. La passió de l’home consisteix en un amor passional per Déu. L’allunyament de Déu serà la maldat (estimar les coses materials), i un apropament a Déu serà la bondat (estimar les coses eternes). Sant Agustí divideix la humanitat en aquells que tenen tant amor propi que menyspreen Déu, i aquells que estimen tant Déu fins al menyspreu de si mateixos. Això configura dos tipus d’home: els primers són els de la Ciutat Terrena i els altres els de la Ciutat de Déu. Aquestes dues classes es troben barrejades en qualsevol societat al llarg de la història; la separació dels ciutadans d’una i de l’altra no es produirà fins al Judici Final. Diu que qualsevol estat no pot realitzar plenament la seva justícia si no s’inspira en els principis morals del cristianisme. L’Església és la dipositària històrica del cristianisme i, per tant, també ha de ser qui configuri l’Estat per tal d’aconseguir la moral cristiana. En les relacions entre Església i Estat, el poder es decanta cap a l’Església.

Sant Tomàs d'Aquino i l'Apogeu de l'Escolàstica

Sant Tomàs d'Aquino (Nàpols, 1224-1274). El pensament occidental fins al segle XIII era determinat per la filosofia d’inspiració platònica. A això hi va contribuir la desconeixença gairebé total de l’obra d’Aristòtil (únicament se’n coneixien algunes parts de la lògica). Al segle XIII es va redescobrir Aristòtil, per això se l’anomena també el segle de l’aristotelisme. Aquest, quan irromp a Europa, crea una commoció; fins i tot el papat el condemna i prevé d’aquesta novetat aristotèlica.

Sant Tomàs fou innovador en la seva època i intenta assimilar l’aristotelisme.

Amb l’incendi del Museu d’Alexandria i la caiguda de l’Imperi Romà, es van perdre molts textos d’Aristòtil. L’aristotelisme es recupera a través dels àrabs, que recuperen les obres d’Aristòtil i les tradueixen a l'àrab, afegint-hi, tanmateix, comentaris platònics. El màxim representant de l’aristotelisme àrab platònic és Avicena (s. X). Averroes fa retallades als comentaris platònics per tal d’oferir un aristotelisme més pur.

Averroes, al segle XII, intenta fer un joc d’equilibris entre la tradició i l’aristotelisme. Defensa la Teoria de la Doble Veritat. N’hi ha dues: una és teològica, basada en la fe i les Sagrades Escriptures, i l’altra és filosòfica. D’una banda, el món és etern (raó) i de l’altra, el món és creat (fe). La teoria era un intent de defensar l’autonomia de la raó sobre la fe. Sant Tomàs no accepta la teoria d’Averroes, sinó que intentarà fer compatible el cristianisme amb l’aristotelisme. Estava convençut que eren compatibles i volia fer comprensible el cristianisme des de l’aristotelisme.

Pel que fa a la interpretació de la naturalesa, s’apunta a la tesi d’Aristòtil (teoria hilemòrfica, substància i accident, teoria de les quatre causes...). Sant Tomàs s’aparta una mica d’Aristòtil pel que fa a la concepció de Déu i no a la demostració de l’existència. Déu el demostra des de la realitat (com Aristòtil) i no seguint Sant Agustí, que ho feia des de la interiorització. En Aristòtil, Déu es despreocupava del món; Tomàs accepta la creació del món per part de Déu, per tant, el coneix i se’n preocupa.

Accepta la definició aristotèlica de la visió de la naturalesa humana (teoria hilemòrfica, cos i ànima) i incorpora un element platònic: l’ànima és important.

L’ètica parteix del principi aristotèlic. El fi suprem de l’home és la felicitat a través de la contemplació i el coneixement. Sant Tomàs creu el mateix. Pel que fa a l’ètica, Sant Tomàs considera que les normes morals són naturals (naturalisme ètic). A partir de Sant Tomàs, l’aristotelisme és present a tota Europa.

Guillem d'Ockham i la Crisi de l'Escolàstica

Guillem d’Ockham fou un monjo franciscà nascut en l’última dècada del segle XIII a Anglaterra. Crearà les bases del que serà la filosofia moderna. Viu durant el segle XIV, un període de crisi a Europa, on s’enfonsen les estructures medievals i l’Església entra en crisi. La síntesi filosòfico-cristiana comença a trontollar. L'ensorrament de la cosmovisió medieval comença a marcar el camí de la modernitat des del cristianisme.

El debat entorn al nominalisme se centra entre l’essència (universal) o l’individu (particular). En la tradició cultural sempre ha dominat l’essència (universal), però Guillem d’Ockham dirà que no hi ha essències, i que el debat sobre els universals parteix d’un error. No es distingeix l’essència de Sòcrates de Sòcrates mateix; no hi ha una essència multiplicada en molts individus, sinó que hi ha tantes essències com individus.

Segons això, Ockham dirà que els conceptes universals són signes de caràcter lingüístic. Distingeix tres classes de signes lingüístics:

• Les paraules parlades.
• Les paraules escrites.
• Els conceptes mentals.

Són signes lingüístics perquè substitueixen la cosa referida. L’únic que passa és que tant les paraules parlades com les escrites són 100% arbitràries (convencionals). En canvi, els conceptes mentals responen a la manera de fer de la tendència humana, que tendeix a agrupar les diferents coses sota un criteri de semblança. Aquest concepte no va més enllà de la ment humana. L’enteniment humà té una estructura lingüística. Només existeixen particulars; més enllà de l’activitat mental no hi ha res que no sigui un signe lingüístic.

El Principi d'Economia: La Navalla d'Ockham

Si el que hi ha és realitat individual, el que s’ha de procurar és fer les explicacions el més simples i concises possible. Això serà fonamental en el desenvolupament de la ciència. És el que es diu la Navalla d’Ockham (o tisora d’Ockham): tallar allò que no afegeixi res de nou a les explicacions. De la relació entre la filosofia d’Ockham i la ciència se’n diu nominalisme (≠ essencialisme de Plató). Darrere els conceptes universals només hi ha noms i signes lingüístics.

Això té molt a veure amb la ciència, ja que si no hi ha un ordre d’essències, de fet, no hi ha un ordre preestablert al món. La idea d’Ockham de l’omnipotència divina creu que estaria per sobre de les essències si existissin: Déu ho pot tot. Res pot retallar la llibertat de Déu, la capacitat del qual és infinita. Déu fa el tipus de món que vol. El món és un món contingent (≠ necessari): “és així”, però no hi ha necessitat que sigui així. La ciència, per conèixer aquest món “de facto” (de fet), ha d’observar-lo. Es crea la necessitat d’observació i d’experimentació. L’origen del mètode científic està en Ockham.

Galileu i la Ciència del Renaixement

Aquest període té lloc durant els segles XV-XVI. A l’Edat Mitjana els preocupava la relació entre fe i raó, fet que porta a l’humanisme i al Renaixement. A la vegada que es desenvolupen les idees humanistes, es desenvolupa la ciència. Això fa substituir la imatge del món medieval, creant una nova imatge de l’univers i canvis en la visió de la ciència. Apareixen noves necessitats tecnico-pràctiques (orientació, navegació, grans viatges...). També es desenvolupa la balística (pólvora). Els físics nominalistes es van imposant. Decau la física aristotèlica i la visió geocèntrica i apareixen nous científics com Copèrnic, Galileu, Kepler i Newton. Aquesta nova visió es manté fins al segle XX.

La Revolució Astronòmica: De Ptolomeu a Copèrnic

La visió del cosmos fins a aquest moment és geocèntrica (Aristòtil). Ptolomeu ajusta l’antic sistema a les observacions del seu temps. Afegeix a l’Univers “Ceba” l’epicicle deferent (entendre que alguns planetes giraven entorn un punt i no entorn la Terra) i els moviments retrògrads. Aquest sistema cada cop era més complicat per ajustar l’observació al sistema: hi havia 80 epicicles i explicaven un fenomen d’una manera i un d’una altra. No era sistemàtic i era molt artificiós i enrevessat.

Això va fer que Copèrnic comencés a imaginar un nou sistema de l’univers. Ho fa perquè ha rebut una forta influència neoplatònica i pitagòrica (números, sentit de l’harmonia); l’univers ha de ser harmònic i simple. És per això que ho capgira tot i suposa que és el Sol el que està al centre i la Terra gira al seu voltant. És el que es coneix com a Revolució Copernicana. Troba textos d’Aristarc de Samos que parlaven d’això i publicà un llibre: Sobre les revolucions celestes, on diu que els planetes giren al voltant del Sol segons l’ordre conegut actualment, i que la Terra està sotmesa a 3 moviments: rotació, translació i trepidació (l’eix de la Terra canvia). Diu que l’esfera de les estrelles fixes és immòbil i està molt més lluny del que se suposava, per tant, l’univers és més gran.

El model copernicà encara té detalls de la cosmologia antiga (4 elements, ocupar el lloc que és natural...) tot i les innovacions. El sistema heliocèntric era més senzill i més estètic. Copèrnic mai va parlar que l’Univers de debò fos heliocèntric, ell llença una hipòtesi. Per tant, la importància no està tant en el que diu sinó en el que farà dir. Més tard, autors posteriors es prengueren aquella hipòtesi com a realitat i es desfermà una polèmica.

L’heliocentrisme era atacat perquè destruïa els pilars bàsics de la visió de l’Edat Mitjana. Les objeccions fetes a Copèrnic es basaven en la mateixa ciència. Copèrnic no podia respondre a això i calia una remodelació del sistema, una nova concepció del Cosmos i la física.

Astronomia Postcopernicana

Tycho Brahe: Observació i Model Ticonià

Duu a terme una tasca d’observació (acumula moltes dades) de l’Univers molt important i útil de cara a la posterioritat (Newton) per assentar una nova física. Això fa que el model geocèntric ptolemeic no funcionés, però no creia en l’heliocèntric. Proposa un model mixt, ja que no volia trencar amb la religió: la Terra és el centre i el Sol gira al seu voltant, i a la vegada els planetes giren al voltant del Sol.

Contribueix a la revolució astronòmica afirmant que no existeixen les esferes cristal·lines d’èter (perquè havia calculat l’òrbita d’alguns cometes, molt el·líptiques, i no trencaven les esferes) i trenca el prejudici (des d’Aristòtil) que el cel era immutable i només hi havia canvis al món sublunar. Tycho, el 1572, fa una observació de l’aparició d’una supernova; per tant, el cel no és incorruptible i al món supralunar també hi ha canvis. Això també va ser observat pels xinesos (la mateixa supernova).

Johannes Kepler i les Lleis del Moviment Planetari

És contemporani a Galileu, un astrònom molt respectat. Al principi no veia clares les innovacions de Galileu, però les acabà observant i acceptant. Elabora les lleis de Kepler després de les aportacions de Galileu.

Galileu Galilei (1564-1642): El Mètode Científic

La seva obra i vida estan consagrades a explicar que l’heliocentrisme era veritat a través de raons lògiques i observables. Va demostrar que la nova concepció era certa i comportava una remodelació dels conceptes de la física. Suposa la creació d’una nova ciència, el mètode científic, i obre dues fonts paral·leles: l’astronomia i la nova física.

L'Astronomia de Galileu i el Telescopi

El 1609 li arribaren notícies a Galileu d’un aparell que aproximava les coses (ullera). El primer que fa és encarar-la cap al cel (el primer que ho fa). Els altres no miraven el cel perquè tot ja era sabut, però Galileu no sabia què hi havia al cel.

Primer mira la Lluna i confirma les seves suposicions sobre el seu relleu (hi veu “mars”, cràters, muntanyes); per tant, està feta d’una substància com la de la Terra (món supralunar = món sublunar). També observa Júpiter (1610) i un dia veu que al seu voltant hi ha 3 punts que cada dia varien de posició, i un dia n’hi veu quatre (els quatre grans satèl·lits de Júpiter). Descobreix que no tot gira al voltant de la Terra. Ho explica a la família més rica d’Europa, els Medici (Itàlia), i els anomena planetes Medici.

Publicà un llibre, Siderius Nuncius (missatger celest), amb aquest descobriment i altres observacions. En aquest moment es desencadena una polèmica i es demana opinió a Kepler, qui al principi no dóna suport a Galileu.

Entre les forces més retrògrades hi ha Magini, que és qui el critica més. Per això, un dia que Galileu havia de passar prop de casa seva, hi va dur el telescopi. Magini s’envolta d’amics seus, al vespre munten el telescopi i hi miren tots. Tanmateix, no veuen el mateix que Galileu i interpreten els punts com a reflexos. (La mentalitat ens predisposa a veure o no veure).

Això demostra la càrrega teòrica dels fets: els fets no són neutres, hi ha un component teòric en l’observació dels fets. No n’hi ha prou amb mirar per veure. La mentalitat ens condiciona a veure o no veure.

Quan Galileu fa arribar un telescopi a Kepler, aquest ratifica tot el que ha dit Galileu: “Galileu, has vençut”.

Altres observacions fetes amb el telescopi foren: La Via Làctea (no és més que una acumulació d’estrelles), Venus (té fases com la Lluna, exigència de l’heliocentrisme), es veuen més estrelles que a ull nu però no més grans (per tant, estaven lluny), i el Sol té taques.

Galileu va ser fortament criticat, amb burles públiques i atacs personals. A més, deien que el telescopi deformava la realitat. El 1616, el Papa i ell fan un pacte pel qual Galileu es compromet a no defensar el copernicanisme. Tot i així, un cop mort el Papa, segueix amb la seva tasca.

La Nova Física i el Principi d'Inèrcia

La física de Galileu té dues finalitats: trobar solució definitiva als moviments violents (parabòlics) i al moviment de l’acceleració dels cossos en caiguda lliure, i demostrar que la Terra es mou. Relacionar aquestes dues qüestions va ser la solució al problema. Descobreix el principi d’inèrcia, que li serveix per explicar el moviment dels planetes (les coses en moviment no necessiten un motor). La Terra gira entorn del Sol perquè té un moviment d’inèrcia inicial. El moviment i el repòs no són absoluts sinó arbitraris (relatius).

Bases Epistemològiques de la Nova Ciència

• Racionalisme: la realitat no és el que ens manifesten els sentits, sinó que s’ha de comprendre des de les exigències de la raó.
• Matematisme: l’estructura racional de la realitat és matemàtica i la nostra ment també. A Il Saggiatore, diu que la realitat està escrita en llenguatge matemàtic i que podem comprendre-la matemàticament.
• Fisicisme: la missió de la ciència no era estudiar el perquè sinó el com passen les coses.
• Uniformitat: tota la naturalesa funciona seguint les mateixes lleis, l’Univers és uniforme. (Món supralunar = món sublunar).
• Simplicitat: la naturalesa s’ha de poder explicar de la manera més senzilla possible. És més matemàtica i harmònica.

Galileu fou el gran protagonista, però no va fer un tractat explícit del seu mètode. Això va ser fet posteriorment per Bacon i Descartes, i finalment coronat pel gran sistema de Newton que consolida el procés.

El Racionalisme: L'Autonomia de la Raó (Filosofia Moderna)

Al segle XVII comença a França la Filosofia Moderna amb Descartes (el moviment racionalista). El racionalisme proclama l’autonomia absoluta de la raó i la filosofia per damunt les altres instàncies.

Amb ell comença un procés de plena autonomia de la raó, en el sentit que es defensa que no hi pot haver cap instància externa que li creï dependència. La raó serà la que haurà de criticar el propi judici de la raó. Ni la tradició, ni l’autoritat, ni la fe religiosa poden controlar o dominar la raó. La raó s’erigeix com el tribunal suprem del coneixement. Això també passa a la resta dels àmbits (ètica, política...). Això serà el primer corrent filosòfic de la modernitat. També hi ha altres pensadors: Spinoza, Malebranche, Leibniz.

En aquest procés de proclamar l’autonomia de la raó hi serà molt important la nova ciència. Com que en aquesta hi apareixen matemàtiques, els racionalistes es mouran també inspirats en les matemàtiques.

La Primera Veritat: Cogito Ergo Sum

Després d’aquest període de foscor, Descartes és capaç de trobar una primera veritat: “Cogito ergo sum” (penso, aleshores existeixo). Això significa que, en haver-hi pensament, necessàriament ha d’existir un jo pensant, encara que el meu pensament sigui fals.

Aquesta primera veritat està lliure de tot dubte. Jo sóc una cosa pensant, existeixo com a cosa pensant. Si el geni maligne m’enganya, m’enganya a mi, al jo pensant; si somio, he d’existir per poder somiar. Això serà el model que hauran de tenir (el grau de rigor lògic) totes les veritats. No puc desvincular el pensament de l’existència, no puc pensar sense l’existir. El cos potser és fruit del somni, només puc afirmar que sóc una cosa que pensa.

Aquí, justament aquí, comença la filosofia moderna. De tots els ens possibles, el prioritàriament existent és el jo. La filosofia es torna subjectiva enfront la “filosofia del ser” tradicional. Passa a ser la filosofia del subjecte. Abandonem el món medieval on l’individu no jugava res. Amb el Renaixement comença a aparèixer la burgesia. El burgès, en el fons, és aquella persona que, fruit del seu treball (voluntat), canvia el seu estatus. La burgesia irromp a occident, perquè hi hagi un burgès s’ha de creure en l’individu, el jo. Aquest és l'origen del capitalisme.

Com pot Descartes sortir d’aquest cercle hermètic i d’aquest jo solipsista? Per demostrar si hi ha alguna realitat més enllà del propi jo, no li quedarà més remei que utilitzar el propi pensament. Si parteix d’això, sotmetrà a una anàlisi rigorosa les idees del pensament. Classifica les idees en tres àmbits:

• Adventícies: Són les que sembla que provenen de l’experiència externa.
• Fictícies: Són aquelles que construeix la ment a partir d’altres idees (recombinar idees). Per exemple, la idea mitològica del cavall alat (cavall + ocell).
• Innates: Són idees que el pensament té en si mateix, que el jo té d’entrada dins seu. Com la idea del pensament i la de l’existència.

Metafísica Cartesiana: Déu com a Garantia

Hi ha una idea especial, la idea de Déu (entès com a ésser infinit). D’on pot haver vingut aquesta idea? No és una idea adventícia perquè en les adventícies tot és finit, per tant, no ve del món extern. No és fictícia perquè no està enlloc de la realitat. Si no és ni adventícia ni fictícia, és una idea innata. Aquesta idea és una idea nítida que, si està en mi, comporta que ha hagut de ser creada per algú. Si dins meu tinc la idea d’ésser infinit, la causa de la idea ha de tenir la mateixa naturalesa (infinita). La causa només pot ser Déu mateix. La idea d’infinitud exigeix la presència d’un ésser infinit, Déu en si mateix.

Abans, en l’època medieval, Sant Anselm ja havia fet un argument ontològic per demostrar la presència de Déu: si Déu és l’ésser perfecte (infinit, poderós...), ha de tenir totes les qualitats possibles i entre tots els atributs hi ha l’existència. Donat que la idea de Déu és la idea d’ésser perfecte, necessàriament ha d’existir.

L’existència de Déu és molt important perquè si s’ha demostrat la idea de Déu com a ésser perfecte, ha de ser un ésser bo (no és concebible un ésser perfecte malèvol). La bondat és un atribut necessari en la perfecció.

Trobada l’existència de Déu, tinc la garantia que el geni maligne no em pot trair. Si permetés que el geni maligne m’enganyés ja no seria bondadós, per tant, tinc la garantia que els pensaments naturalment evidents són veritat. Però si tinc la garantia de Déu que la raó humana pot assolir la veritat, perquè ens equivoquem? La raó pensa bé, però ens equivoquem per causes alienes a la raó mateixa: ens equivoquem quan tenim prejudicis o amb un mal sistema educatiu que fomenti el dogmatisme. Si aplico adequadament el mètode cartesià, la bondat divina m’assegura que les idees que n’extregui seran veritat.

Hi ha un paral·lelisme entre Descartes i Plató: als dos els anomenem racionalistes. Plató és un racionalista clàssic, diu que a través de la raó, amb les idees innates, es pot arribar a la veritat (capacitat de la raó i idees innates). Això és semblant al que diu Descartes. La diferència és que per a Plató només és per a alguns privilegiats; Descartes diu que el sentit comú el té tothom, tothom és racional, però una altra cosa és que hi hagi gent que la faci servir i altres que la facin servir malament.

A part de veure la meva existència com a ésser pensant, tinc una idea clara i distinta del meu propi cos. Trobo que hi ha algunes facultats (aixecar el braç) que impliquen l’existència d’una substància corpòria. A part de l’existència d’aquest cos, m’arriben influències d’altres àmbits. Sembla que hi ha una evidència que més enllà del meu jo pensant i del jo corpori, hi ha una substància externa que se’ns imposa i de la qual rebem impressions. Aquestes impressions estan fora de mi. He d’admetre aquestes idees, que hi són perquè me n’arriben impressions, i com que Déu no m’enganya, ha d’existir aquest món. Com que en tinc impressions, sento la necessitat que existeixi, sinó Déu em faria una mala passada.

El jo, Déu i el món són les idees que conformen la metafísica cartesiana.

Aquest món, la realitat extramental, té unes qualitats primàries (propietats): extensió i moviment. El món és extensió i moviment. Les qualitats secundàries (olor, color...) no existeixen al món, no en formen part (el color es construeix a la ment). De l’únic que tenim evidència és que hi ha una cosa extensa; com que el món és un món geomètric, té una grandària (extensió).

La metafísica de Descartes consistirà en l’existència de tres substàncies:

• Substància Infinita (Res Infinita): La única substància que es val per si mateixa, Déu.
• Substàncies Finites: N’hi ha de dues menes:
  • Res Cogitans (substància pensant)  el jo pensant. És una substància immortal.
  • Res Extensa (substància extensa)  el món material.

Descartes ha seguit un procés de causa-efecte. Déu és la causa de les substàncies finites. Elements fonamentals: idea de causa i idea de substància. La substància és la unitat existent, allò que dóna suport.

Segons la Res Extensa, el món funciona seguint el model de màquina, un món mecanicista de causes i efectes. Un gos funciona com una màquina, però el cas de l’home és diferent: mentre el gos només és cos, en l’home convergeixen dues realitats, el jo pensant (ànima) i el jo extens (cos).

La concepció antropològica és igual que la de Plató: l’home és un ésser dualista, amb cos i ànima immortal.

Descartes havia buscat la manera de relacionar cos i ànima, però va haver de quedar-se amb una concepció dualista. El dualisme cartesià consta del jo pensant (Res Cogitans) i del cos (Res Extensa), que funciona com una màquina.