Filosofia de Descartes i Tomàs d'Aquino: Racionalisme, Mètode i Ètica

Descartes

El Racionalisme

Els filòsofs del corrent racionalista, com René Descartes, Blaise Pascal, Margaret Cavendish, Baruch Spinoza o Gottfried Leibniz, es caracteritzen per una absoluta confiança en la raó, que és el fet distintiu de l'ésser humà i l'origen de qualsevol coneixement. Proposen com a model les matemàtiques, que fan servir un mètode purament racional en el qual, a partir d'uns principis evidents per si mateixos, s'obtenen la resta de veritats mitjançant la deducció. Aquests primers principis, que no deriven de l'experiència, sinó que són innats a la raó, són els pilars sobre els quals es construeix tot el cos del saber: les idees innates.

El Mètode Cartesià

El mètode cartesià, que defineix el text, és un conjunt de regles que guien la raó fins a la veritat. El seu ús ens permet fugir de l'error i aconseguir un coneixement complet, sempre que la raó s'empri adequadament, a través de la intuïció i la deducció:

• La intuïció és «la concepció d'una ment pura i atenta tan fàcil i distinta, que en absolut quedi cap dubte sobre allò que entenem». És la captació racional, directa i immediata, de la veritat i és el principi sobre el qual s'assenta qualsevol coneixement. Les veritats intuïdes són proposicions per se nota («evidents per si mateixes»), simples, clares i distintes (no es confonen amb altres).
• La deducció és «tot allò que se segueix necessàriament d'altres coses conegudes amb certesa». A partir de les veritats més senzilles —intuïdes— es deriven o es dedueixen altres coneixements, que en són les conseqüències lògiques.

Quatre Regles per al Mètode

Descartes estableix quatre regles fonamentals per al seu mètode:

• Evidència: No prendre mai com a veritable res que no sigui evident, evitar la precipitació i limitar els judicis al que es presenta a l'esperit de manera tan clara i distinta que no pot posar-se en dubte.
• Anàlisi: Dividir cada dificultat que s'examina en tantes parcel·les com sigui possible per resoldre-la millor.
• Síntesi: Ordenar i recompondre els pensaments començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer fins al coneixement dels més complexos, donant-los un ordre, fins i tot si no el tenen de manera natural.
• Enumeració: Fer un recompte tan complet i revisions tan generals que tinguem la seguretat de no ometre res.

Existència de Déu i Tipus d'Idees

Descartes distingeix tres tipus d'idees:

• Idees adventícies: Procedeixen d'objectes externs a mi (un soroll, el sol, la calor...).
• Idees factícies: Han estat produïdes per mi (sirenes, hipogrifs...). Les percebem com a ficcions de la ment i no es refereixen a res exterior.
• Idees innates: No procedeixen de l'exterior ni han estat produïdes per mi, sinó nascudes amb mi (la facultat de concebre pensaments).

Descartes es basa en les idees innates per continuar deduint fins a concloure l'existència de Déu, en funció de diferents arguments:

• Argument basat en la idea d'infinit: En mi hi ha la idea de Déu com una substància infinita.
• Argument basat en la idea de perfecció: Soc un ésser imperfecte i reconec que no m'he pogut crear a mi mateix, ja que, en aquest cas, no m'hauria privat de cap de les perfeccions que concebo en la idea de Déu. A més, és necessari que existeixi un ésser perfecte com a causa del meu ésser.
• Argument basat en la idea de Déu (argument ontològic): L'essència de la idea de Déu conté la seva existència, ja que la idea de Déu representa un ésser perfecte i és impossible pensar un ésser perfecte inexistent, perquè deixaria de ser perfecte.

La demostració de l'existència de Déu és per a Descartes garantia de la veritat del coneixement.

Ontologia Cartesiana

La substància, que, en Principis de la filosofia, defineix així: «Per substància no podem entendre una altra cosa que el que existeix de tal forma que no té necessitat sinó de si mateix per existir». La substància és l'ésser autoexistent i autosuficient. Si el terme substància fos unívoc, només Déu seria pròpiament substància (substància infinita), però existeixen, per analogia, dues substàncies més: la substància pensant o res cogitans i la substància extensa o res extensa, ja que, un cop creades per Déu, són independents i autosuficients.

Coneixem les substàncies pels seus atributs, la propietat essencial que diferencia una substància de les altres. Al seu torn, en les substàncies es poden donar variacions o modificacions que Descartes anomena modes (o formes), excepte en Déu, perquè en l'ésser perfecte no es pot concebre cap variació.

Antropologia Cartesiana

L'ànima interactua amb el cos a la glàndula pineal, situada a la part central del cervell, a través de la qual tindria lloc la interacció entre l'ànima i el cos.

Tomàs d'Aquino

Epistemologia: Conciliació entre Fe i Raó

Aquino va resoldre el problema entre les veritats revelades i les que s'assoleixen amb el raonament mitjançant una conciliació entre la fe i la raó.

Com expressa en el text, hi ha veritats de tipus dogmàtic que sobrepassen l'enteniment i unes altres en les quals des de l'experiència s'arriba a algun contingut de la fe. Així, podem obtenir aquests tipus de veritats:

• Els articles de la fe: Són veritats sobrenaturals, inqüestionables i no assolibles mitjançant la raó, com el contingut de la Trinitat, abordades per la teologia revelada.
• Les veritats de la raó: Són veritats naturals, que parteixen del món sensible i que la filosofia estableix com a principis de la raó gràcies a l'argumentació dialèctica, com, per exemple, les regles de la lògica.
• Els preàmbuls de la fe: Són veritats comunes a la fe i a la raó que tracta la teologia natural, en les quals l'enteniment accedeix a la part comprensible del dogma: per exemple, la immortalitat de l'ànima.

El criteri de veritat que s'estableix és el que marca la fe, ja que cap conclusió filosòfica pot anar en contra dels dogmes de la religió. Per això, Tomàs d'Aquino va afirmar que la filosofia és esclava de la teologia.

Perquè tingui lloc aquesta adequació entre la intel·ligència i la cosa, l'enteniment ha de produir conceptes que siguin adequats a la realitat (veritables), tasca que fa mitjançant un procés d'abstracció a partir de les coses sensibles.

La seva epistemologia és una adaptació del pensament aristotèlic. Seguint l'empirisme del filòsof grec, els conceptes es formen de la manera següent:

1. El primer pas és la captació sensible de les coses, que produeix l'espècie sensible impresa; la impressió de veure un ocell, per exemple.
2. La imaginació pot reproduir imatges de les coses individuals (l'espècie sensible expressa) i guardar-les a la memòria; és a dir, recordar l'ocell vist.
3. La intel·ligència abstrau els trets accidentals de les imatges de la memòria i elabora l'universal que està en potència en elles (l'espècie intel·ligible impresa); per exemple, elimina tot el que no és essencial del pardal en la resta dels ocells vistos.
4. Aquest enteniment rep l'essència, el concepte o espècie intel·ligible expressa: es posseeix el concepte d'ocell i això permet pensar les coses en un concepte.

Per tant, conèixer és un procés que consisteix a extreure l'universal d'allò particular: fent explícita la forma que està present en els objectes materials individuals. Això vol dir que els universals (les idees o formes) no existeixen com a realitats separades de les coses, a la manera platònica, ni són meres paraules, com critiquen els nominalistes, sinó que els universals són «en les coses».

L'Ésser Humà

L'antropologia tomista és el resultat d'adaptar la filosofia aristotèlica als plantejaments cristians afegint-hi aspectes nous de la filosofia medieval, com ara la diferència entre essència i existència o la manera d'entendre la identitat. L'ésser humà és concebut com una substància composta de matèria (cos) i forma (ànima). El cos, que és el que sent, és potencial i necessita l'ànima per realitzar-se, que és la intel·ligència i l'acte de la nostra vida. La unió entre cos i ànima és substancial, encara que l'ànima —a diferència del que pensa Aristòtil— és immortal, tal com estableix el dogma cristià.

Seguint Aristòtil, Tomàs d'Aquino distingeix tres potències de l'ànima: «En l'home hi ha només una ànima segons la substància, que és racional, sensitiva i vegetativa», diu en Qüestió disputada sobre l'ànima.

• Ànima vegetativa: Compleix les funcions de supervivència, especialment les de tipus nutritiu, i s'associa a les plantes.
• Ànima sensitiva: Sent i mou a les relacions, la cura d'altres éssers, com la criança, i s'associa als animals.
• Ànima racional: Mou a la racionalitat i a l'acció moral, i és l'específica de l'ésser humà i inclou les altres.

Ètica Tomista

L'ètica tomista és eudaimònica, una ètica de la felicitat, per la qual cosa la felicitat és la contemplació de Déu, l'anomenada «visió beatífica», que s'assoleix després de la mort.

La felicitat humana s'insereix, així, en un pla superior amb el qual Déu governa les criatures, que Tomàs d'Aquino denomina llei divina. Segons aquesta llei, Déu ordena a tots els éssers complir la seva finalitat. La nostra raó pràctica comprèn espontàniament el principi de la llei natural, el bé. Aquesta comprensió, a la qual Tomàs d'Aquino denomina sindèresi o consciència moral, ens condueix al primer principi moral: «el bé ha de fer-se». És bo tot allò que ens ajudi a sobreviure; és bo en tant que promou la procreació i la cura dels fills, com en la resta dels animals, i és bo el que contribueix al coneixement i a la convivència pacífica.

L'ésser humà, en posseir lliure albir, pot decidir no respectar aquesta llei natural, però això el fa caure en el pecat. Per actuar moralment bé, cal desenvolupar hàbits de bé o virtuts, tant les «clàssiques» establertes per Aristòtil com les cristianes o virtuts teologals, que són la fe, l'esperança i la caritat.