Filosofia de Descartes: Substàncies, Mètode i Dubte

Les Substàncies en Descartes

Res Cogitans: La Substància Pensant

La res cogitans és la substància pensant, la ment o ànima. Descartes no diferencia entre ment i ànima. Aquesta es caracteritza pel pensament i està formada per l'enteniment, la sensibilitat, la voluntat i la imaginació. Segons Descartes, aquesta ànima o ment no té res a veure amb el cos i seguiria existint encara que no disposéssim de cos. Aquí Descartes exposa la seva teoria dualista antropològica, on explica que l'humà és un ésser format per dues substàncies diferents. Descartes diu que l'ànima és immortal; neix amb el cos, però no mor amb ell. L'ànima és la que ens permet conèixer i, si l'ésser esdevé lliure, és perquè l'ànima li ho permet.

Res Divina: La Substància Divina

La primera veritat de la filosofia cartesiana afirma l'existència del jo pensant com a substància. Per provar l'existència del meu cos i del món extern, cal demostrar que la hipòtesi del geni maligne és falsa. I per a fer-ho, remetrem a provar l'existència de Déu. Descartes diu que hi ha tres tipus d'idees a la ment:

• Idees innates: Idees de les quals no puc establir l'origen. No venen de fora ni me les puc inventar. Són aquelles que descobreixo i, quan ho faig, les veiem tan clares que sembla que les haguem sabut sempre. No poden haver estat creades per mi (factícies) perquè per a tothom són les mateixes.
• Idees adventícies: Són aquelles idees que considero que venen de fora (captades pels sentits), és a dir, que provenen de la realitat i les genero sense tenir cap tipus de control (no depenen de la meva voluntat), ja que la realitat no es pot controlar.
• Idees factícies: Són les idees que provenen de la meva imaginació i, per tant, de la meva voluntat.

Res Extensa: La Substància Material

Ara només queda demostrar l'existència del món exterior. Tinc una forta inclinació a creure que les idees venen de fora (idees adventícies) i, per tant, que les produeixen els objectes materials.

1. Jo tinc la facultat passiva de rebre idees, perquè les rebo de forma involuntària, i això vol dir que hi ha d'haver alguna cosa activa que les produeixi. Jo no les podria produir perquè les idees no depenen de la meva voluntat i jo sóc una cosa que pensa i no extensa.
2. Déu tampoc no pot ser perquè no és enganyador. Llavors, si jo tinc aquesta inclinació a creure que les dades sensorials venen de fora i Déu no m'ha donat cap eina per saber-ho, serà perquè és així, perquè ell no m'enganya.
3. Per tant, les coses existeixen per si soles.

El que caracteritza la matèria és la seva extensió: ocupar un lloc a l'espai. Les maneres d'ocupar un lloc a l'espai són la magnitud, la forma/figura i el moviment/quietud. La matèria es divideix en dues qualitats: primàries i secundàries.

El Mètode Cartesià

1r Pas: L'Evidència com a Criteri de Veritat

Una proposició evident és una proposició vertadera. Les proposicions evidents són aquelles de les quals no es pot dubtar en absolut, perquè, com que tenim idees innates, tots considerem evident el mateix. Les proposicions evidents són clares perquè s'entenen, i distintes perquè es diferencien fàcilment d'altres. Una idea clara i distinta serà una idea vertadera. Per trobar la veritat, haurem d'evitar:

• La precipitació: Admetre com a vertadera una proposició abans de temps, és a dir, donar-ho per vertader sense tenir-ho tot clar. El que fa que ens precipitem és la voluntat.
• La prevenció: No acceptar mai res com a vertader i dubtar de tot fins a l'infinit. Això farà que mai no puguem trobar la veritat i ens portarà a l'escepticisme.

2n Pas: L'Anàlisi

Consisteix a dividir el problema en els seus elements més simples, anomenats naturaleses simples, per poder resoldre'ls mitjançant la intuïció, que mai no falla, per anar-les reconstruint. Quan es tenen les naturaleses simples, les tornaré a ajuntar i resoldré el problema. No es tracta de resoldre allò específic de cada problema, sinó allò general i simple.

3r Pas: La Síntesi

Es tracta de tornar a ajuntar de forma deductiva el conjunt d'elements. Mitjançant la deducció podrem resoldre aquest problema cada vegada més complex. Desmuntar seria anàlisi i muntar seria síntesi.

4t Pas: L'Enumeració

Fer un recompte assegurant-nos que no ens deixem res. Aturar-se i mirar enrere per veure si l'anàlisi és complet. Consisteix en un recompte per veure que no ens deixem res.

El Dubte Metòdic

Dubte dels Sentits

Els sentits no poden ser la base del coneixement perquè no són perfectes. Són subjectius, relatius, i no hi ha evidència. Els sentits ens enganyen i res no és tal com els sentits ens ho mostren. Per aquest motiu no podem fiar-nos d'ells. Un altre motiu és que per a cada persona cada cosa serà de diferent manera. Els sentits no ens fan dubtar dels cossos físics, sinó del coneixement que en podem extreure.

Dubte de la Memòria i el Sentit Comú

Dubtem de la memòria i del sentit comú. La memòria ens diu que ja hem viscut alguna cosa repetides vegades i que seria absurd pensar que tot això que he experimentat no existeix; és a dir, que cada vegada que mirem la matèria, aquesta seguirà allà i la memòria la recordarà, de manera que no et farà dubtar. Però no podem diferenciar entre somni o vigília i, per aquest motiu, no podem extreure'n evidències. Per tant, no podem estar segurs de la realitat perquè podríem estar somiant, i tampoc dels sentits. Però la impossibilitat de distingir el somni de la vigília no afecta amb certesa les proposicions matemàtiques, ja que 2+3 seguirà resultant 5. Llavors és aquí on entra el següent dubte, el de la raó.

Dubte de la Raó

No podem estar tampoc segurs de la raó ni buscar l'evidència en les matemàtiques perquè es podria pensar en l'existència d'un geni maligne que es dediqui únicament a enganyar-me. Tampoc no podré raonar a partir de proposicions perquè ens donarà resultats incorrectes. Per tant, Descartes considerarà provisionalment fals tot allò que ha estat acceptat tradicionalment. El dubte de Descartes és un dubte metòdic, que no cau en l'escepticisme (dubtar de debò) perquè no dubta de debò, ja que considera el dubte com un pas preliminar i obligatori per trobar el vertader coneixement. Aquest dubte de Descartes serà considerat hiperbòlic perquè considera fins i tot l'existència d'aquest geni maligne. Descartes fingeix dubtar per arribar al vertader coneixement. Podem dir que el dubte de Descartes és universal (perquè dubta de tot), teòric (perquè no s'aplica a la vida pràctica) i provisional (perquè pretén examinar els nostres coneixements i no canviar-los per nous). No ens podrem fiar dels processos mentals de la deducció i de la intuïció i, per tant, dubtarem de la nostra pròpia existència, de l'existència dels altres i de l'existència de tot allò de fora: la realitat.

Cogito, Ergo Sum

Després de dubtar de tot, Descartes aconsegueix fer, mitjançant la intuïció, una proposició que serà incorregible: Penso, després existeixo. Primer de tot, Descartes afirma que ell és una cosa que pensa, i que pensar és qualsevol tipus d'activitat mental. Aquesta proposició serà incorregible perquè és impossible pensar que no pensem. El geni maligne no podria fer que ens equivoquéssim en aquesta afirmació perquè si pensem, ja estem pensant. Descartes es descriu com a una cosa que pensa, ja que si una substància és allò que existeix per si tot sol sense la necessitat de res més per existir, ell és una substància, una substància que pensa. Descartes deixa clar que ha arribat a aquesta conclusió mitjançant la intuïció, ja que ha suposat que pensar i existir estan relacionats. Per tant, tot allò que pensi existirà (amb pensar, Descartes es refereix a qualsevol activitat mental com sentir, imaginar o voler).

L'Evidència com a Criteri de Veritat

Després de demostrar com a incorregible la seva proposició de «Penso, després existeixo», Descartes afirma que la naturalesa que fa que aquesta proposició sigui vertadera és l'evidència. Per tant, finalment afirma que qualsevol proposició evident serà igualment vertadera.