La Filosofia de Descartes: Mètode, Dubte i Metafísica

La Filosofia de René Descartes

1. El Mètode Cartesià

La primera afirmació de Descartes va ser la unitat i universalitat del saber. Segons ell, la raó humana és universal; l'únic que apliquem de manera diferent és l'eina, però l'eina és la mateixa. Descartes admira la ciència, ja que avança, mentre que la filosofia no. Descartes està d'acord amb Galileu que les matemàtiques són la base per tenir un bon mètode i fer ús de la deducció. Descartes va proposar un mètode en 4 passos:

• La regla de l'evidència: No acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer que ho és de manera evident.
• La regla de l'anàlisi: Dividir les qüestions en tantes parts simples com sigui possible i analitzar-les una per una.
• La regla de la síntesi: Resoldre primer les més senzilles per, després, de manera deductiva, anar resolent les més complicades.
• La regla de l'enumeració: Quan una deducció sigui molt llarga, s'han de fer revisions periòdiques de tot el procés.

(La regla de l'evidència provocarà el dubte i la filosofia cartesiana.)

2. El Dubte Cartesià

El dubte es genera a partir de la regla de l'evidència. La gran causa del dubte és la informació rebuda pels sentits. Descartes diu que els sentits són causa de crear dubte i, per tant, tot el que prové d'ells és dubtós (desconfiança de les dades sensorials). Això fa que es qüestioni la realitat. El segon gran motiu per dubtar és la impossibilitat de diferenciar el somni de la vigília. La tercera causa és la ciència matemàtica; també sembla salvar-se, però realment no. Per això, va crear una hipòtesi (el geni maligne) per provocar que les matemàtiques creïn dubte.

Descartes fa això per eliminar allò que no serveix i poder partir de zero amb la creació del coneixement. El dubte en Descartes és una eina i part del seu mètode; per tant, l'anomenem dubte metòdic. Més endavant, altres filòsofs utilitzaran el dubte escèptic (els empiristes). Descartes comença la seva filosofia dubtant, mentre que en els empiristes serà la conclusió final. En Descartes, el dubte inicial serveix per crear coneixement; per tant, és un dubte productiu, però també fingit (posa hipòtesis per crear dubte), mentre que en els empiristes és un dubte real.

«Si penso, és que sóc alguna cosa» (Cogito ergo sum). Aquesta va ser la primera veritat a partir del mètode. El dubte porta a afirmar la seva existència. Se'n deriven 2 conseqüències: Ha trobat una veritat modèlica (només acceptar allò que es presenti amb la mateixa evidència). La segona és que ens fa intuir el que serà el dualisme antropològic de Descartes (el pensament s'ha demostrat, el cos no; per tant, són dues coses diferents).

3. La Metafísica Cartesiana

Hi ha una gran"cos" que és indubtable que existeix: la Res Cogitans.

3.1. Res Cogitans (El Jo / El Pensament)

El pensament existeix en la realitat. Es compon per 3 substàncies (tot allò que existeix per si mateix i no necessita res més). Per tant, el pensament ho és. Quan afirmem la Res Cogitans, s'afirma l'existència de continguts mentals. L'origen d'idees pot ser: adventícies (provinents dels sentits, per tant, dubtoses), factícies (les que he creat jo, sense que vinguin de fora) i innates (presents en el moment del naixement). La diferència entre empiristes i racionalistes és que els empiristes no acceptaran cap pensament innat, cap contingut innat, sinó que tot s'aprèn.

3.2. Res Infinita (Déu)

El pensament és limitat i imperfecte, però si afirmem això és perquè tenim la idea de perfecció. Pensa que algú ens ha fet d'alguna manera amb la idea de perfecció i infinitud. Només podrà haver-ho fet algú perfecte i infinit. Si posseeixo la idea de Déu, és que aquest ha d'existir. Això és el que ens ha permès saber que hi ha alguna cosa més a part de la Res Cogitans. La segona substància és Déu, i queda rebutjada la idea del geni maligne.

3.3. Res Extensa (El Món Material)

És indubtable que el pensament existeix. També percebo el cos, i no és pel pensament. Es perceben de manera diferent del pensament. Del pensament no puc dubtar, però del cos sí. Totes les coses materials les percebo, però són dubtoses. (El cos i la matèria Descartes els anomena extensió). És mesurable, divisible en coses més petites. Però Déu, que és perfecte, no hauria permès que estigués suposant l'existència d'un món material. Per tant, Déu és part de la garantia de l'existència d'un món material i del pensament.

4. Llibertat i Mecanisme

Descartes defensa una concepció mecanicista del món (Res Extensa). Tota la matèria de l'univers funciona a partir d'unes lleis fixes. El cos també es veu sotmès a aquest mecanisme; també és previsible. Si s'hagués negat l'existència del cos, hauria estat una màquina més pensament. Presenta una concepció dualista per salvar la llibertat: és la unió de pensament i matèria. El cos respon a lleis mecanicistes, però la ment és lliure.

5. Altres Filòsofs Racionalistes: Spinoza

Spinoza es va basar en el concepte de Descartes de les 3 substàncies. Va dir que si la substància no necessita res per poder existir, de les 3 que deia Descartes, l'única que ho complia era la de Déu. Tot és Déu, i la proposta de Spinoza era panteista. El panteisme és que Déu és tot, infinit. Es podrien dir infinites coses d'ell. De totes les capacitats que té, nosaltres en coneixem 2: Pensament i Extensió (Matèria).

Respecte a la filosofia de Descartes, el que va fer Spinoza va ser donar més importància a la Res Infinita que a les altres dues.