La Filosofia de Descartes: Dubte, Substàncies i L'Home

El Dubte Cartesià: Recerca de la Certesa

El dubte cartesià és una crítica radical a totes les opinions admeses fins aleshores com a vertaderes. Aquesta crítica, però, es fa amb l’objectiu de trobar quelcom indubtable, una certesa a partir de la qual reconstruir sòlidament el sistema del saber. Respon més a un desig de certesa que de veritat.

D’aquesta forma, el dubte de Descartes enllaça amb el primer precepte del seu mètode, que exigeix considerar com a vertader tan sols allò que es presenti de forma tan clara i distinta a la raó que no hi hagi possibilitat de posar-ho en dubte. Tot això suposa el procés del dubte com a pas preliminar per a arribar a la certesa, a l’evidència. Això és un dubte hiperbòlic (exagerat) que respon al desig de trobar un fonament ferm i evident sobre el qual reconstruir el saber.

Les Tres Substàncies en Descartes

La substància és, en Descartes i en tot el racionalisme, un tema fonamental. Descartes la defineix com allò que no necessita d’altres per a existir, com allò que existeix per si mateix. Ara bé, l’únic ésser capaç d’existir per si sol és Déu, la res infinita; els altres éssers necessiten de la creació i conservació de Déu.

Així, Descartes distingeix dues substàncies creades:

• El jo o substància pensant (res cogitans)
• Els cossos o substància extensa (res extensa)

La res cogitans i la res extensa, encara que necessiten del concurs diví, per a existir no necessiten d’altres éssers creats i, en aquest sentit, es pot dir que són substàncies. La substància pensant i la substància extensa són independents entre si, independència que Descartes fonamenta en el fet que d’elles es tenen idees clares i distintes. La nota més destacada de la noció cartesiana de substància és la seva autonomia.

L'Home: Dualisme, Interacció i Llibertat

L’home és un compost de dues substàncies: la substància pensant i la substància extensa. I, com l’enteniment té una idea clara i distinta de cadascuna, és evident —segons Descartes— que es tracta de dues substàncies distintes i independents. Això implica que l’ànima pot existir sense el cos, és a dir, que de la mort del cos no se’n segueix la mort de l’ànima.

Conseqüències del Dualisme Cartesià

Aquesta tesi de Descartes té conseqüències importants:

• L’afirmació de la immortalitat de l’ànima.
• L’afirmació de la llibertat de l’home.

L’ànima, en tant que substància pensant, resta exclosa del mecanicisme i la necessitat característiques dels cossos, de la substància extensa.

El Problema de la Interacció Ment-Cos

Tanmateix, malgrat concebre cos i ànima com dues substàncies autònomes, Descartes és conscient de la interacció real d’ambdues en el cas de l’home. Perquè, quan el meu cos està ferit, no només percebo la ferida per mitjà de l’enteniment, sinó que a més sento dolor. Com conciliar aquest fet amb la concepció del cos i ànima com a substàncies independents?

Aquest és un punt fosc de la filosofia de Descartes. La seva solució —de caire fisiològic— segons la qual l’ànima estaria localitzada en un punt concret del cos —la glàndula pineal, situada en la part central del cervell— i a través de la qual es produiria la interacció entre el cos i l’ànima, no és satisfactòria.

(Per a Descartes, els animals només són màquines, simples mecanismes o robots; l’home, en canvi, és un compost de cos i ànima. Avui, hom parla del “fantasma en la màquina” (ghost in the machine); veure Johnny cogió su fusil.)

El Dualisme i l'Ocasionalisme

El dualisme plantejat per Descartes entre substància pensant i substància extensa posa les bases per al desenvolupament de l’ocasionalisme, una de les màximes figures del qual és Malebranche (Déu intervé constantment per sincronitzar les accions del cos i les afeccions de l’ànima).

La Llibertat de la Voluntat

Un altre tema important és el de la llibertat. Segons Descartes, la voluntat de l’home és lliure (i això és una dada evident, indubtable). Però Descartes no identifica llibertat amb indiferència; al contrari, la voluntat és menys lliure com més indiferent és per a triar entre una cosa i una altra.

Per contra, la voluntat és lliure quan, tenint l’enteniment idees clares i distintes sobre allò bo o vertader, la voluntat s’inclina per ell i l’elegeix. Aquesta és una idea central de tot racionalisme. Per altra banda, l’elecció —per part de la voluntat— d’allò proposat per l’enteniment, és la idea central de l’ètica de Descartes.