La Filosofia de Descartes: Dualisme, Substància i Física

El Coneixement i el Dualisme en Descartes

L'exemple del tros de cera

Descartes es planteja com coneixem els cossos. Amb l'exemple d'un tros de cera, es pregunta quina certesa tenim dels cossos que toquem i veiem, que semblen ser els que hauríem de poder comprendre més distintament. No obstant això, en analitzar l'exemple, s'adona que les qualitats sensibles que semblava que descrivien l'objecte com a tal són mutables, però l'objecte continua sent el mateix. Per això, afirma que el que podem conèixer amb distinció dels cossos no pot ser cap informació procedent dels sentits.

El "Cogito" i el dualisme ment-cos

Descartes és dualista, és a dir, creu que la ment (l'ànima) funciona d'una manera radicalment diferent (“enterament distinta”) al cos. En conseqüència, busca un criteri segur d'evidència per al coneixement i s'adona que pot dubtar de l'existència d'absolutament tot allò que l'envolta (inclòs el seu propi cos), però que no pot dubtar en cap cas del fet mateix que dubta. “Dubtar” és, però, una forma de pensar; en conseqüència, el pensament es constitueix en prova determinant de la meva pròpia existència i en característica essencial de l'ésser humà. L'home existeix perquè pensa o, en altres paraules, pensar és la substància definitòria de l'ésser humà.

A partir d'això, Descartes dedueix que ell és una substància pensant que és independent de la matèria corporal i més fàcil de conèixer que aquesta. És tan independent que no deixa d'existir encara que desaparegui el cos, és a dir, és immortal.

La Metafísica: Les Tres Substàncies

La metafísica és la base de la resta de coneixements. Amb l'aplicació del mètode, Descartes descobreix les tres idees innates que corresponen a les tres substàncies: l'ànima, Déu i el món físic. En elles queda demostrada l'existència de l'objecte del qual en són causa. Per a Descartes, una substància és allò concret que existeix i que no necessita res més que ella mateixa per existir. Les substàncies tenen atributs, que constitueixen la seva essència: el pensament, la divinitat i l'extensió.

Substància Divina (Res Infinita)

La ment de Déu és infinita, immensa i incomprensible. És perfecte i és bo. És la causa del moviment del món i la garantia de l'existència de les substàncies finites (extensa i pensant).

Substància Pensant (Res Cogitans)

Té un atribut: el pensament. Té múltiples modes, com desitjar, sentir, decidir, etc. La substància pensant és allò que defineix l'ésser humà.

Substància Extensa (Res Extensa)

El seu únic atribut és l'extensió. Té dos modes: la figura i el moviment. Els seus modes són mesurables matemàticament i geomètricament.

La Física Mecanicista

Es tracta d'una física mecanicista, inspirada en els invents de l'època (com el rellotge). Considera el món com un gran mecanisme que és extensió i moviment. El món és matematitzable. Els animals formen part d'aquest món mecànic; el seu moviment prové de l'exterior. Segons Descartes, no existeix el buit ni els àtoms; es tracta d'una substància compacta on repercuteix el moviment.

Característiques del moviment:

• És extrínsec: la seva causa és Déu.
• És corporal: és la translació d'un cos a causa del contacte amb cossos pròxims.
• Es conserva: Déu és la causa primera del moviment i sempre es conserva la mateixa quantitat de moviment en el món.

Les lleis de la naturalesa (causes segones):

1. Principi d'inèrcia: cada cosa roman en l'estat en què es troba (sigui en moviment o en repòs) si no hi ha res extern que la faci canviar.
2. Moviment en línia recta: el moviment tendeix a ser sempre en línia recta.
3. Conservació del moviment: la quantitat de moviment no augmenta ni disminueix, només es transmet.

L'Antropologia Dualista

L'home és un ésser imperfecte, l'únic que està constituït per dues substàncies: pensant (ànima) i extensa (cos). El que defineix millor l'home és l'ànima, que és pensament. La seva separació del cos no provoca la seva mort. L'ànima és una realitat inextensa, mentre que el cos és extens i està regit per les lleis mecàniques de la res extensa. Per tant, el cos no té moviment intrínsec; en ell no es troba la voluntat. La voluntat, i per tant la llibertat, es troba en l'ànima.

La relació entre el cos i l'ànima s'estableix a través de les sensacions que provenen del món exterior i que es veuen reflectides en l'ànima. Per a Descartes, l'error no és causa de Déu, ja que, en ser un ésser perfecte, no crea criatures imperfectes. La causa de l'error i del pecat es troba en el mal ús de la llibertat humana. Es pot evitar l'error quan l'enteniment accepta només allò cap on s'inclina la voluntat de manera clara i distinta.

Això ens porta a la qüestió fonamental de l'antropologia cartesiana: esteu d'acord amb la tesi que l'ànima és independent del cos?