Filosofia de Descartes: Dualisme, Mètode i Influències

Introducció a René Descartes

René Descartes (1596-1650) és considerat el fundador de la filosofia moderna i un dels màxims representants del corrent racionalista. La filosofia cartesiana suposarà una ruptura amb l'aristotelisme medieval i la filosofia medieval dins del moviment escolàstic. La seva filosofia consistirà en un sistema filosòfic que inclou un mètode per a la investigació científica i filosòfica que fonamenta una renovada concepció epistemològica i metafísica, una física i una biologia de caràcter mecanicista i, finalment, una explicació de la psicologia humana sobre la qual fonamenta una teoria moral.

Descartes també va ser el creador de la geometria analítica, amb la qual considerava que la geometria era la disciplina matemàtica més fonamental. Descartes va tenir una educació escolàstica i humanista, però la Revolució Científica va provocar la recuperació de l'atomisme (interpretació materialista de la natura) i el pitagorisme (aplicació de les matemàtiques a l'estudi), i van convertir l'epistemologia en un dels principals problemes de la filosofia moderna, que pretenia determinar si allò que experimentava l'individu era real o no, i pretenia explicar el coneixement veritable mitjançant dues tendències:

• Racionalisme: considerava que el coneixement veritable es troba en la raó i pren com a model el mètode deductiu. Plató i Sòcrates eren racionalistes.
• Empirisme: considerava que el coneixement veritable es troba en l'experiència sensible i pren com a model el mètode inductiu.

Descartes va rebre influència de Copèrnic (va suggerir que el Sol estava fixat al centre de l'univers i eren els planetes els que giraven al seu voltant), Kepler (va descobrir que les òrbites no eren circulars, sinó el·líptiques) i Galileu (creador del telescopi). Però el filòsof que més va influir en la filosofia de Descartes va ser Plató, mitjançant la teoria de la reminiscència, exposada al Menó, i la paradoxa del coneixement. La seva principal obra és el Discurs del mètode.

El "Discurs del Mètode" i la Geometria Analítica

El seu cèlebre Discours de la Méthode (Discurs del mètode) és una de les obres més influents de la història de la filosofia moderna. En aquest escrit trobem una exposició resumida del mètode d'investigació i un esbós del seu sistema i enfocament filosòfic. El Discurs es coneix per contenir, a la Part IV, la cèlebre cita «Penso, doncs soc» (Je pense, donc je suis) (En llatí, Cogito ergo sum).

La Geometria conté la primera introducció del sistema de coordenades cartesianes. Aquest assaig és el primer a proposar la idea d'unir l'àlgebra i la geometria en una única matèria i inventa una geometria algebraica anomenada geometria analítica, que implica reduir la geometria a una forma d'aritmètica i àlgebra que permetia traduir les formes geomètriques en equacions geomètriques.

Textos Clau del "Discurs del Mètode"

• «Després vaig voler…»: Tesi: Argument ontològic. Tema: Existència de Déu.
• «Després d'això…»: Tesi: Totes aquelles coses evidents i inconfusibles. Tema: Veritat.
• «I en fi…»: Tesi: 1r - Arguments del somni, podem dubtar de tot. 2n - Argument del jo pensant. Tema: Recerca de la veritat.
• «Acabat,…»: Tesi: Dualisme (cos, ànima). Tema: Metafísica i ontologia.

El Mètode Cartesià: Les Quatre Regles

La Part II del Discurs exposa de forma resumida el seu mètode d'investigació en quatre regles:

1. Regla de l'evidència: Consisteix a no acceptar mai res com a veritable si no tenim un coneixement evident de la seva certesa.
2. Regla de l'anàlisi: Consisteix a dividir cada problema en tantes parts com sigui possible per poder entendre'l millor.
3. Regla de la composició: Consisteix a recompondre el problema, observant les parts i després tornant-les a unir per saber com funciona.
4. Regla de les comprovacions: Consisteix a fer revisions per tal d'estar completament segur de no haver oblidat res o haver-nos equivocat en alguna de les passes.

El coneixement de les proposicions més simples depèn només de la intuïció. A partir d'aquesta intuïció racional es poden respondre una per una la resta de qüestions plantejades per a, finalment, poder respondre a la pregunta proposada a l'inici. No obstant això, un dels problemes epistemològics als quals s'enfronta el mètode cartesià és el de justificar la pròpia intuïció racional.

Comparativa Filosòfica: Aristòtil vs. Descartes

La Naturalesa de les Substàncies

Aristòtil, en la seva filosofia, ens mostra la seva posició hilemòrfica, és a dir, les substàncies estan formades per matèria i forma. La matèria és d'allò que està feta la substància, i la forma és allò que conté l'essència i naturalesa de les substàncies (incloent el moviment o physis). La forma es troba dins la matèria, formant la substància, que és natural o artificial i pot ser primera (particular) o segona (universal).

Descartes no pensa igual. Defensa, igual que Aristòtil, que els éssers o substàncies estan formats per dos components: ment i cos, però són independents l'un de l'altre. La ment és una realitat pensant (res cogitans) i el cos és una realitat extensa (res extensa). Així, per Descartes existeixen tres tipus de substàncies: la realitat pensant (ment), la realitat extensa (material) i Déu.

La Concepció de Déu

Sobre aquest darrer punt (Déu), Aristòtil i Descartes també tenen certes diferències en el seu pensament. Aristòtil opina que Déu és el Primer Motor, qui dóna lloc al tot (moviment). Déu és només forma, ésser en acte i ànima, i que només existeix mentalment i fora del nostre món.

En canvi, Descartes diu que Déu és un ésser pur i perfecte que posa la perfecció dins nosaltres, éssers imperfectes, perquè ens dóna la possibilitat de determinar la nostra voluntat (lliure albir), és a dir, ens deixa triar si volem ser bons o dolents.

El Canvi i les Causes

Com deia Aristòtil, Déu és el Primer Motor i això li atorga la possibilitat de donar moviment i produir el canvi. El canvi, segons Aristòtil, està lligat a quatre causes: la material, la formal, la motriu o eficient i la final.

Descartes nega que existeixi la forma i, per tant, les causes formal i final del canvi són eliminades. El canvi és purament per causa eficient o motriu (perquè defensa que estem dins un món mecanicista). Descartes també afirma que el moviment està causat per la col·lisió entre partícules.

La Negació de la Forma i el Coneixement

Aristòtil és realista; les idees o formes, com ell les anomena, estan dins la matèria. Però Descartes és nominalista, defensa que no existeixen idees o formes. Ell diu que allò que percebem o obtenim és a causa de la raó (racionalista), i amb el mètode deductiu ho representem mentalment i ho enregistrem com un nou coneixement.

La Concepció de l'Ànima

Per Aristòtil, l'ànima és existent i immortal. Per a Descartes, l'existència de l'ànima és dubtable, però accepta la seva immortalitat per raons catòliques (qüestions de fe).