La Filosofia de Descartes: Del Dubte Metòdic a la Certesa

Anàlisi de la filosofia de René Descartes

La distinció entre la vigília i el somni

En aquest fragment, Descartes afirma que, quan utilitza amb cura la raó i els sentits, pot distingir clarament la vigília del somni, ja que les percepcions de la vida desperta es connecten de manera coherent amb la memòria i les experiències prèvies. Aquesta seguretat es fonamenta en la convicció que Déu no enganya i, per tant, allò que percep clarament i distintament és veritable. Tot i així, reconeix que els errors apareixen quan no examinem prou bé les coses o actuem amb precipitació.

Definició de termes

• Hiperbòlic: quelcom que és molt exagerat, que es porta fins a l'extrem.
• Contradicció: quan es fan dues afirmacions que no poden ser totes dues veritat alhora.

Explicació de la frase: "La vida humana és sovint susceptible d’error"

Descartes afirma que la vida humana és sovint susceptible d’error perquè, encara que Déu sigui bo i no ens enganyi, nosaltres no sempre fem un ús curós de les nostres facultats cognitives. Després d’haver superat el dubte cartesià —en què havia posat en qüestió l’existència del món extern i fins i tot del propi cos—, Descartes descobreix una veritat indubtable: el “cogito, ergo sum”. A partir d’aquí demostra l’existència d’un Déu perfecte i verídic, que garanteix que allò que percebem clarament i distintament és cert. Tanmateix, en la vida pràctica sovint hem de decidir sense poder analitzar les coses amb prou deteniment, i aleshores cometem errors. Així, els errors no provenen de Déu ni de les nostres facultats, sinó del nostre ús precipitat o inadequat d’elles en situacions quotidianes.

Anàlisi i opinió personal

Estic d’acord amb l’afirmació, perquè el nostre coneixement de les partícules subatòmiques no prové directament dels sentits, ja que no les podem observar de manera immediata. El que sabem sobre electrons, protons i neutrons és el resultat de raonaments teòrics i inferències científiques basades en experiments i models que expliquen fenòmens observables. Així, els sentits ens proporcionen dades indirectes —com traços en detectors o canvis en el comportament de la matèria—, però és la raó, a través del pensament lògic i matemàtic, la que permet interpretar aquestes dades i concloure que existeixen partícules invisibles. Per tant, la raó és el fonament últim d’aquest coneixement, tot i que parteixi d’informació sensible.

El dualisme cartesià: la diferència entre ment i cos

En aquest fragment, Descartes explica que hi ha una gran diferència entre l’esperit i el cos. El cos és divisible, perquè està format per parts materials que es poden separar, mentre que l’esperit o ànima és indivisible, ja que les seves facultats —com voler, entendre o imaginar— no són parts independents, sinó expressions d’una mateixa substància pensant. D’això conclou que l’esperit i el cos no són el mateix, sinó realitats de naturalesa diferent: l’una espiritual i indivisible, l’altra material i divisible.

Significat de les paraules

• «Extenses»: que ocupen espai.
• «Dividir fàcilment en parts en el pensament»: es pot concebre sense dificultat, i sense caure en contradicció, que diferents parts d'aquella cosa, que ara estan juntes, estiguessin (espacialment) separades.

Tesi de l'autor

Descartes afirma que l’esperit o ànima de l’home és totalment diferent del cos perquè defensa una visió dualista de la realitat humana. El cos és una substància material, extensa i divisible, sotmesa a les lleis físiques, mentre que la ment o esperit és una substància pensant, indivisible i no material. En el text, Descartes argumenta que, com que el cos té parts i la ment no, no poden ser la mateixa cosa. A més, a les Meditacions metafísiques sosté que pot concebre’s clarament i distintament la ment sense el cos, i que, si això és possible, Déu pot fer que existeixi una sense l’altra. Per tant, la ment pot existir sense el cos i totes dues són substàncies diferents, tot i que estan unides en l’ésser humà.

Anàlisi i opinió personal

No estic d’acord amb l’afirmació, perquè el fet que alguna cosa ens agradi o ens sembli bona no és una raó vàlida per creure que sigui veritat. Que ens agradaria continuar existint després de la mort no demostra que tinguem una ànima independent del cos. Les creences han de basar-se en raons objectives o proves, no en desitjos. Per exemple, podem voler que la vida sigui eterna, però això no n’és cap evidència. Per tant, encara que la idea d’una ànima immortal pugui ser reconfortant, no ens dona cap fonament racional per afirmar que existeixi.

El "Cogito": la primera certesa indubtable

En aquest text, Descartes afirma que l’única propietat que pot reconèixer com a seva amb total certesa és el pensament. Encara considera la hipòtesi que hi hagi un ésser poderós capaç d’enganyar-lo en tot, de manera que no pot estar segur de posseir cap característica corporal ni cap de les habitualment atribuïdes a l’ànima, com ara sentir o imaginar. Tanmateix, adverteix que, fins i tot si aquest ésser l’enganyés, ell hauria de pensar per poder ser enganyat. D’aquí conclou que el pensament és la seva única propietat necessària i que, per tant, ell és essencialment una cosa que pensa.

Definició de termes

• «Naturalesa corporal»: la forma d'existir d'aquelles coses que ocupen espai i que es poden percebre amb els sentits.
• «Necessàriament vertader»: que no és possible que sigui fals.

Tesi de l'autor

Descartes proposa el dubte metòdic com a camí per trobar un fonament segur del coneixement. Decideix posar en dubte tot allò que pugui ser fals, per veure si hi ha alguna veritat que resisteixi aquest dubte. Per això dubta dels sentits, ja que de vegades enganyen; planteja l’argument del somni, perquè no sempre podem distingir si estem desperts o dormint; i finalment introdueix la hipòtesi d’un geni maligne que el podria enganyar en tot, fins i tot en les coses més evidents. Tot i aquest dubte radical, Descartes descobreix una veritat que no pot ser negada: el cogito. Si dubta, pensa; i si pensa, existeix. Aquesta és la primera veritat segura i el punt de partida del coneixement. Així, seguint el raonament del text, en aplicar el dubte metòdic ha de considerar fals tot allò de què pot dubtar, i això el porta a concloure que només el pensament és una propietat necessària. Per tant, l’essència del jo és ser una cosa que pensa (res cogitans).

Anàlisi i opinió personal

Hi estic d’acord. Penso que, per superar el dubte escèptic radical, cal suposar que existeix un Déu benvolent que garanteix que el que percebem i pensem no és fals. Sense aquesta garantia, sempre podríem dubtar de tot i no tindríem cap motiu per confiar en la raó ni en els sentits. El dubte del “món creat ahir” mostra que, si no hi ha un Déu veritable, podríem viure enganyats sense adonar-nos-en. Per això, com diu Descartes, només si Déu és perfecte i no enganyador podem estar segurs que les nostres idees clares i distintes corresponen a la realitat i que el món que percebem és real i estable.

Déu com a garantia del coneixement

Descartes afirma que coneix amb certesa tot allò que entén de manera clara i distinta, com les veritats de la geometria, ja que Déu no pot enganyar. Això garanteix la veracitat del coneixement racional. A més, sosté que també pot conèixer les coses particulars del món físic, encara que sovint siguin confuses, perquè un Déu benvolent no permetria que s’equivoqués completament ni que li faltés la capacitat per corregir els seus errors. D’aquesta manera, Déu és el fonament de tota certesa.

Definició de termes

• «Coses corporals»: entitats materials que ocupen espai i poden ser percebudes pels sentits.
• «Menys clarament»: allò que es percep d’una forma no tan evident ni distinta, i per tant pot donar lloc a confusió o error.

El camí cap a la certesa

Descartes comença dubtant de tot el que pot ser fals, inclòs el món extern, fins que arriba al cogito: si dubta, pensa, i si pensa, existeix. Després estableix que només el que es percep amb claredat i distinció pot ser considerat cert. Però per estar-ne del tot segur, demostra l’existència d’un Déu perfecte i veritable. Com que Déu és bo i omnipotent, no permet que ens enganyem de manera general si usem bé la nostra raó. Així, podem confiar en el nostre coneixement del món.

Anàlisi i opinió personal

No estic del tot d’acord amb l’afirmació. El fet que hi hagi guerres i desastres naturals planteja problemes diferents: les guerres són conseqüència de l’ús lliure i erroni que fan les persones de la seva llibertat, mentre que els desastres naturals no depenen de cap decisió humana. En el primer cas, el mal és compatible amb un Déu benvolent, ja que la llibertat comporta la possibilitat d’obrar malament. En el segon, es pot entendre que el patiment forma part d’un ordre natural necessari per al funcionament del món. Per tant, aquests fets no demostren que Déu no sigui omnipotent ni bo, tot i que fan difícil comprendre el seu pla.

L'argument de la cera: la raó sobre els sentits

Idees principals del text

Descartes analitza com coneixem l’essència d’un tros de cera. Tot i que les seves qualitats sensibles canvien (olor, forma, color, temperatura…), continuem reconeixent-lo com el mateix objecte. Això demostra que el coneixement no prové dels sentits ni de la imaginació, sinó de l’enteniment. Només la raó pot captar de manera clara i distinta l’essència de la cera —que és una substància extensa, flexible i canviant—, i per extensió, l’essència de les coses materials.

Significat dels termes

• «Extensa»: que ocupa espai, que té longitud, amplada i profunditat.
• «Distincta»: que es concep separadament d’altres coses, amb claredat i sense confusió.

Explicació de la frase: "Una inspecció de la ment"

Quan Descartes afirma que la percepció de la cera no és una visió, un tacte ni una imaginació, sinó una “inspecció de la ment”, vol dir que el coneixement veritable no prové dels sentits, que poden enganyar-nos, ni tampoc de la imaginació, que és limitada. Només la raó o l’enteniment pur ens permet conèixer l’essència de les coses. Aquesta “inspecció mental” és el coneixement clar i distint, que és criteri de veritat. Així, Descartes defensa el racionalisme, segons el qual la raó és el fonament últim de tot coneixement segur.

Anàlisi i opinió personal

Hi estic d’acord. Quan afirmem que la base última del coneixement és la raó, reconeixem que els sentits poden enganyar-nos —com en els somnis o les il·lusions òptiques— i que només la reflexió racional ens permet distingir el que és real del que no. Els sentits aporten informació, però cal que la raó la valori i la jutgi per assegurar la veritat. Per tant, la raó és la font de justificació definitiva del coneixement.

Conceptes clau de la filosofia cartesiana

Descartes vol trobar una base segura i indubtable del coneixement. Per aconseguir-ho desenvolupa el dubte metòdic, amb el qual posa en qüestió tot allò que pot ser fals fins a trobar una veritat certa.

Discurs sobre el mètode

En aquesta obra, Descartes estableix el seu mètode per trobar la veritat, conegut com a mètode cartesià. Aquest es basa en quatre regles:

• Regla de l’evidència: acceptar només allò que es percep clarament i distintament.
• Regla de l’anàlisi: dividir els problemes en parts més simples.
• Regla de la síntesi: començar pels elements més fàcils i continuar cap als més complexos.
• Regla de la comprovació o enumeració: revisar tot el procés per assegurar-se de no haver comès cap error.

Meditacions metafísiques

• Primera meditació: Proposa el dubte metòdic i decideix dubtar de tot per trobar una veritat indubtable.
• Segona meditació: Descobreix que, encara que dubti de tot, no pot dubtar que pensa, i per tant arriba al “penso, doncs existeixo” (res cogitans).
• Tercera meditació: Parla de l’existència de Déu (res infinita) a partir de la idea d’infinit i perfecció.
• Quarta meditació: Tracta la veritat i l’error, i explica que l’error prové de la voluntat quan supera el que entén la raó.
• Cinquena meditació: Aporta una nova prova de l’existència de Déu basada en la seva perfecció.
• Sisena meditació: Parla de l’existència del món material (res extensa) i del dualisme cos-ment.

Ordre de la veritat i tipus d'idees

L'ordre de la veritat és: primer la res infinita (Déu), després la res cogitans (el jo pensant) i finalment la res extensa (la matèria). Segons Descartes, hi ha tres tipus d’idees:

• Adventícies: provenen dels sentits.
• Factícies: les crea la ment combinant altres idees.
• Innates: neixen amb nosaltres i són les més fiables (Déu, infinit, perfecció).

Dubte, coneixement i dualisme

El dubte metòdic és l’eina per eliminar falsedats i trobar el coneixement segur. L’escepticisme sosté que el coneixement és impossible, però Descartes el supera amb el “cogito”. El dualisme sosté que l’ésser humà és una unió de dues substàncies: l’ànima o res cogitans (que pensa) i el cos o res extensa (que ocupa espai). La glàndula pineal és el punt de connexió entre totes dues.