La Filosofia de Descartes: Del Dubte al Cogito

La Motivació de Descartes i l'Escepticisme

La principal motivació de Descartes per construir la seva teoria és la convicció que la Filosofia hauria de ser un saber universal. Tanmateix, hi ha moltes teories contradictòries que ens condueixen cap a l’escepticisme, el qual ens nega la possibilitat d’un coneixement segur. Això és degut a la manca d’un mètode de coneixement adequat.

El Mètode Cartesià: Les Quatre Regles

Per això, Descartes vol que ens allunyem del saber tradicional i, amb aquesta finalitat, elabora un mètode format per quatre regles que caldrà aplicar en la investigació cap al coneixement desitjat:

• 1. L'Evidència: Claredat i Distinció

  No acceptarem cap cosa com a veritable si no se’ns presenta de forma clara i distinta en la nostra ment.

• 2. L'Anàlisi: Descomposició dels Problemes

  Hem de dividir els problemes complexos en tantes parts com sigui possible per poder solucionar-los.

• 3. La Síntesi: Ordenació dels Pensaments

  Implica una ordenació dels propis pensaments, tant els simples com els complexos.

• 4. L'Enumeració: Revisió Exhaustiva

  S’han de fer tantes enumeracions completes i revisions com calgui per evitar l’error.

El Dubte Cartesià: La Fase Negativa

El mètode cartesià està dividit en dues fases importants. La primera és la part negativa, és a dir, el dubte, presentat en la primera meditació. Aquest fet de dubtar condueix a l’escepticisme, ja que ho posa tot en dubte. Aquest dubte de tot sorgeix de:

• Raons del Dubte Hiperbòlic

  • Els errors dels sentits: els nostres sentits ens enganyen i ens porten a l’error.
  • El dubte del món extern: quan dormim, distingim el fet d'estar somiant i el fet d'estar desperts, però com que no tenim un criteri de distinció evident, podem dubtar de l’existència del món.
  • Les veritats independents i el geni maligne: un geni maligne podria enganyar-nos i fer-nos creure el que no hi ha, fins i tot en veritats que semblen indubtables.

Per tot això, ens trobem en una situació de dubtar de tot, és a dir, el “Dubte Hiperbòlic”. Com que es dubta de tot, tot és sospitós i, per tant, s’ha de negar pel simple fet que sigui sospitós. Aquesta negació representa el límit que té el dubte.

La Primera Veritat: El Jo Pensant (Cogito)

Quan s’arriba al límit d’aquest mètode, trobem la part positiva, on emergeix la primera veritat: el Jo (Res cogitans). Aquí comença la segona meditació, on es fa la reflexió que el fet que dubtis de tot et fa veure que estàs dubtant. Això significa que hi ha alguna cosa que dubta, és a dir, una cosa que pensa. COGITO ERGO SUM (Penso, llavors existeixo). Aquest Jo pensant, Descartes l’anomena RES COGITANS (Substància pensant). El Jo existeix i es caracteritza pel pensament.

El Solipsisme i el Criteri d'Evidència

Amb l’anàlisi del Jo com a substància pensant, comença la tercera meditació. L’existència del Jo de la consciència és una intuïció, constitueix una veritat indubtable que se’ns presenta de forma clara i distinta. Per això, Descartes ens diu que la primera veritat té la funció de ser el criteri d’evidència, és a dir, que seran veritables les coses que només concebem de forma clara i distinta, igual que hem concebut el Jo. En aquest moment, Descartes es troba dins del solipsisme, és a dir, que l’única cosa que podem afirmar és que jo existeixo. Per això, s’ha de continuar investigant per tal de trobar més veritats.

Les Tres Classes d'Idees Cartesianes

Se sap que el Jo pensa, però Descartes investiga els continguts de la ment per saber què pensa i ens diu que hi ha tres tipus d'idees:

• Les idees adventícies, que provenen de la nostra experiència externa.
• Les idees factícies, que es construeixen fent combinacions d’altres idees.
• I, per últim, les idees innates, que no provenen de l’exterior ni depenen de nosaltres, és a dir, que s’imposen per elles mateixes de forma necessària.