La Filosofia de David Hume: Empirisme, Causalitat i Moral

Introducció a la filosofia de David Hume

El següent text, que pertany a l’obra El Tractat de la naturalesa humana (1739), fou escrit per David Hume, filòsof escocès del segle XVIII (1711 - 1776). El tema és la crítica a la metafísica de Hume a partir de la seva teoria del coneixement. L’autor d’Edimburg qüestiona el coneixement metafísic recolzant-se en la seva teoria empirista, amb la qual criticarà radicalment la substància i l’existència tant del món material com de Déu i del jo.

Context històric: La Il·lustració

En relació amb el context històric, Hume viu en un període caracteritzat per la Il·lustració, entesa com la raó que s’obre pas enfront de la superstició religiosa i l’opressió política. Aquest corrent es produí fonamentalment a França, Anglaterra i Alemanya, culminant les seves idees en les revolucions Americana i Francesa. Una revolta acabà amb l’Antic Règim i la burgesia es consolidà com a nova classe dominant. El Segle de les Llums té els objectius bàsics següents:

• Raó autònoma i crítica: Sapere aude representa l’ideal de pensar per un mateix.
• Educació i progrés: Els coneixements han de ser comunicats mitjançant l’educació, i aquests conduiran a nous règims socials més lliures, creant així un progrés infinit.
• Tolerància, diàleg i dignitat: Aquests valors s’oposen al poder absolut i despòtic dels monarques i l’Església, i afirmen que tota persona té un conjunt de drets que ningú pot violar.

D’altra banda, la física de Newton suposa una revolució intel·lectual considerada com un conjunt de proposicions exactes, vertaderes i indubtables, esdevenint el model que qualsevol ciència ha d'aspirar a ser.

Influències intel·lectuals

Pel que fa a les influències intel·lectuals, destaquen:

• L'empirisme de Locke: Negació de les idees innates i una visió representacionalista del coneixement a través de les idees de sensació i de reflexió.
• Newton: La seva física mecanicista com a model de ciència.
• Leibniz: La distinció entre veritats de raó i veritats de fet.

Teoria del coneixement: L'empirisme de Hume

El principi empirista: impressions i idees

En primer lloc, Hume formula el que es coneix com a principi empirista, el qual nega l’innatisme i afirma que l’origen de tots els nostres continguts mentals o idees es troba en la nostra percepció sensorial. No obstant això, no totes les percepcions mentals són iguals, sinó que es pot establir una diferenciació prenent com a criteri la força o vivacitat amb la qual es presenten.

• Les impressions són les percepcions que es presenten a la ment amb major força o vivacitat, doncs són produïdes pels nostres òrgans sensorials interns i externs immediatament. N’hi ha de dos tipus: de sensació (provenen dels nostres cinc sentits) i de reflexió (provenen del nostre sistema afectiu: sentiments, emocions i passions).
• Les idees són les percepcions que es presenten a la ment de forma menys forta i viva, doncs són els resultats d’operacions mentals sobre les impressions a partir del record d’aquestes (memòria). Segons Hume, hi ha dos tipus d’idees: simples (provenen d’impressions simples) i complexes (resultat d’impressions complexes o d’associar idees simples).

Aquestes distincions constitueixen el que s’anomena principi de còpia: totes les nostres idees són còpies de les nostres impressions. L’afirmació d'aquesta impossibilitat per part de la ment d’accedir directament a la realitat externa és el que es coneix com a principi d’immanència.

Crítica a la metafísica tradicional

Finalment, Hume fa una crítica als conceptes de la metafísica. D’acord amb el seu criteri de demarcació (establir els límits de la raó humana) i verificació (aclarir el grau de certesa del coneixement científic), aquests principis metafísics no poden ser coneguts per la ment humana.

La crítica a la idea de substància

Pel que fa a la substància, normalment distingim entre l’objecte en si (substància) i les seves propietats (accidents). Però l'objecte en si manca de propietats i les substàncies no són percebudes pels sentits, ja que allò percebut són les propietats. En conseqüència, sembla impossible que puguem tenir impressions de les substàncies. Si no hi ha impressió, significa que ha de ser un producte de la nostra ment: una idea complexa formada a partir d’una sèrie d’idees simples (les propietats sensibles) que són unides d’acord amb la llei de semblança i contigüitat espai-temps. Per tant, no podem afirmar que la substància sigui quelcom amb entitat i existència real (actitud escèptica).

La negació del "jo" com a substància permanent

Com a conclusió, podem afirmar que Hume, a més de dubtar de l’existència del món i de Déu, també considera errònia la posició defensada tant pel racionalisme de Descartes com per l’empirisme de Locke. Aquests pressuposen l’existència d’un jo o subjecte que realitza els actes mentals. Hume nega aquest argument i afirma que els nostres continguts mentals són les nostres idees i impressions, però cap impressió és permanent, sinó que se’ns presenten com un flux on se succeeixen de manera ininterrompuda. No podem justificar l’existència del jo mental permanent, doncs si alguna impressió generés tal idea, hauria de romandre invariable, però no hi ha impressions constants i invariables.

En definitiva, el plantejament de Hume representa un salt respecte a Descartes, ja que Hume és empirista (l'experiència és font i límit del coneixement, negació de les idees innates, mètode inductiu) mentre que Descartes és racionalista (confiança en la raó, innatisme, les matemàtiques com a model de ciència).

El problema de la causalitat

La causalitat com a llei d'associació d'idees

La relació de causa-efecte o principi de causalitat és una llei d’associació d’idees que és la base de les proposicions de les ciències empíriques (i, per tant, de la física newtoniana). Les lleis científiques descriuen com es produeixen els esdeveniments no només en el present, sinó també en el futur. Per exemple, l'afirmació: "L’aigua, a una atmosfera de pressió, bull a 100 graus centígrads".

Aquesta afirmació és una qüestió de fet o llei científica. Només podem saber si és vertadera contrastant-la amb l’experiència. En aquesta proposició hi ha un fenomen (bullir) i un altre fenomen que anomenem causa (arribar a 100 graus a pressió atmosfèrica). La llei no només descriu com s'ha comportat l'aigua en el passat, sinó que prediu que en TOTS els casos semblants, l'aigua es comportarà així. Això planteja una qüestió: com pot estar la ciència segura que en el futur passarà sempre el mateix si, segons Hume, no tenim impressions sensibles del futur?

El fonament de la causalitat: el costum i la creença

Segons Hume, l’únic que ha passat és que ens hem avesat o habituat a veure sempre un fenomen A seguit d'un fenomen B. Aquesta successió temporal repetida és la base del nostre raonament inductiu. Això redueix l'abast dels judicis de les ciències empíriques a altament probables, i no absolutament vertaders, certs i necessaris. Per la qual cosa, les qüestions de fet tenen la seva base en una creença psicològica determinada pel costum i la regularitat, creença que, segons Hume, fonamenta la certesa en les ciències, una certesa que ja no és absoluta.

El principi de causalitat no és, segons Hume, una característica del món físic, sinó un producte psicològic nostre, una operació de la nostra ment que uneix impressions i idees de fenòmens que estem habituats a veure succeir-se en el temps.

Una possible contradicció en la teoria de Hume

El problema del raonament de Hume, no obstant l'anterior, és el següent: el principi de còpia es basa a acceptar el principi de causalitat com quelcom realment existent fora de les nostres ments. Quan Hume afirma que tota idea prové d’una impressió, està, implícitament, afirmant que les idees són efectes de les impressions, o que les impressions sensibles són la causa de les idees. Així doncs, Hume cau en una contradicció: utilitza el principi de causalitat com a base implícita de la seva teoria, tot i que acaba negant la seva validesa més enllà de la creença psicològica.

L'emotivisme moral de Hume

El sentiment com a fonament de la moral

Segons l'emotivisme moral de Hume, és el grau d’utilitat social i la humanitat dels éssers humans el que explica la nostra moralitat, basant-se en l’emoció i el grau de simpatia que ens desperten determinades accions. Tot i pensar-les racionalment, el que determinarà la seva moralitat serà la nostra valoració relativa al grau d’aprovació o rebuig que ens despertin.

L'experiència el porta, per tant, a rebutjar el fonament racional dels judicis morals, que ell basa en les emocions, és a dir, en el sentiment de simpatia. El judici sobre el bé i el mal es fonamenta en el sentiment de rebuig o aprovació que es tingui; per això, els problemes morals no són qüestions racionals.

Aleshores, actuem per motivacions, impulsos i passions, però també per idees morals. En aquest sentit, Hume és subjectivista, tot i que no podem assenyalar-lo com un relativista, ja que fonamenta el judici moral no només en la simpatia, sinó també en el benefici que pugui aportar a la societat.

Crítica al racionalisme moral

David Hume critica el racionalisme moral. L'ètica és un conjunt de principis, normes o valors a través dels quals els éssers humans emeten judicis sobre el bé i el mal. Per a Hume, la moralitat és una combinació d'impressions i idees. La polèmica se situa en el fonament d'aquests judicis. Tradicionalment, s'havia situat en la raó. Hume s'hi oposa, afirmant que la raó no pot ser el fonament dels judicis morals, ja que ens obliga a passar del que "és" al que "hauria de ser", base de la coneguda com a fal·làcia naturalista.

Comparació de l'ètica de Hume amb la de Plató

L'intel·lectualisme moral de Plató

En canvi, l'ètica de Plató es basa en l’intel·lectualisme moral i el coneixement de les idees ètiques, que s’identifiquen amb la virtut. Només qui coneix la idea del Bé és capaç de dur-la a terme. A més, s'han de controlar i reprimir els desitjos, les emocions i els impulsos sensibles. Plató és objectivista i postula l’universalisme intel·lectualista moral. La seva filosofia insisteix en la necessitat que l’ésser humà es purifiqui mentre visqui per assolir la perfecció moral.

La idea que Plató vol transmetre és que no totes les conductes humanes són igualment valuoses, com defensaven els sofistes. La seva preocupació fonamental és de caràcter moral. Com que l'ànima humana no és exclusivament racional, Plató afirma que l'ànima superior, la racional, ha de sotmetre i dirigir les altres dues (la concupiscible i la irascible) i dedicar-se al coneixement del Bé. Només llavors s'assolirà l'excel·lència moral (areté).