La Filosofia de David Hume: Crítica, Raó i Moral
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,62 KB
David Hume és absolutament contrari a la metafísica entesa com un saber que pretén anar més enllà de l'experiència. Hume adopta un escepticisme moderat (és impossible arribar a la veritat i recomana l'absència de judici sobre les coses). Res ens assegura racionalment de l'existència del món i d'actuar en conseqüència. Aquest escepticisme moderat ens fa reconèixer les limitacions del nostre enteniment, el qual ens impedeix abordar qüestions que no tenen fonament en l'experiència, com són les qüestions metafísiques.
Crítica a la Metafísica
Crítica a la idea de substància
Consisteix en mostrar que no es pot conèixer el caràcter de substància i una clara predisposició pel típic mode aristotèlic de considerar el món com l'estructura del nostre propi llenguatge.
Crítica a la idea del jo com a substància
Hume assenyala que quan observem la nostra ment no trobem en ella res simple i permanent, sinó un cúmul de percepcions que es continuen unes amb les altres. Per a ell, la nostra ment és com un teatre buit on actuen les nostres percepcions.
Crítica a la idea de Déu com a substància perfecta
Rebutja l'argument indicant que no és possible demostrar a priori l'existència de Déu, ja que les qüestions de fet tan sols es poden decidir amb l'experiència, mai amb l'anàlisi d'una idea. Tampoc serveixen els arguments a posteriori com l'argument cosmològic.
La Raó i la Passió
La raó és una capacitat humana més dèbil que la passió. Les nostres accions i eleccions morals estan originades en els nostres sentiments, i la raó tan sols pot representar un paper secundari en la conducta humana. Els sentiments són el que ens impulsa a actuar, i la raó no pot oposar-se a aquesta direcció que la passió imposa a les nostres decisions. La raó és, i tan sols ha de ser, l'esclava de les passions, i mai pot pretendre un altre ofici que el de servir-les i obeir-les. No obstant això, el paper de la raó a l'escenari de l'ànima humana no és completament nul.
La Causalitat
La major part dels nostres raonaments són sobre qüestions de fet i es fonamenten en la relació causal (causa-efecte). Així, quan observem que a un cert fet en segueix regularment un altre, n'inferim que entre el fet-causa i el fet-efecte hi ha una connexió necessària, de tal manera que esperem que sempre serà així.
Però, per poder justificar la necessitat d'aquesta inferència:
- No ho podem justificar per l'experiència, perquè és evident que tenim experiència del passat, però no en tenim del futur.
- No ho podem justificar per una relació d'idees, perquè la negació d'una relació causal no comporta cap contradicció.
Només queda admetre que la guia és el costum de relacionar les impressions en el mateix ordre que s'han presentat repetidament en el passat. La causalitat, doncs, no és cap principi racional, sinó una creença, fonamentada en aquest costum de la imaginació, que"cap home assenyat pot deixar d'empra", perquè amb ell expliquem el món que ens envolta i com ens relacionem. Així doncs, la seva crítica al concepte tradicional de causalitat es resumeix amb la cèlebre frase filosòfica: .
La Moral: Emotivisme
Hume fa notar que no és possible demostrar racionalment que una cosa és bona o dolenta, ja que les qüestions morals no corresponen a l'enteniment, perquè aquest només pot realitzar dues operacions: relacionar fets o idees.
Si les qüestions morals es poguessin tractar com a relacions d'idees, arribaríem a conclusions absurdes, com per exemple, qualificar el comportament de qualsevol ésser (racional o irracional) de bo o de dolent. Si les tractéssim com a qüestions de fet, resulta que no existeix res que s'anomeni bo o dolent.
En resum, la bondat o la maldat només la descobrim quan al nostre interior hi trobem un sentiment d'aprovació o de reprovació d'una acció. Per tant, les qüestions morals no depenen de l'enteniment sinó del sentiment. D'aquí la proposta d'una moral basada en les emocions. Aquesta postura filosòfica és coneguda com a emotivisme moral.
El sentiment moral és un sentiment d'aprovació vers les accions. Els factors que determinen l'aprovació d'una acció i la reprovació d'una altra són, d'una banda, el plaer, que regula el funcionament de les passions, i de l'altra, la utilitat, no només per l'interès propi, sinó també com a utilitat per als altres.