Filosofia: Conceptes clau de Kant, Hume, Nietzsche i Mill

Kant: Conceptes Fonamentals

Voluntat: Capacitat d'actuar segons la representació de les lleis (principis). La voluntat és raó pràctica, ja que la raó deriva les accions de les lleis.

Deure: Principi que ens obliga a actuar moralment.

• Actuar per deure: Necessitat d'actuar per complir la llei moral.
• Bé moral: Allò incondicionalment bo, un principi a priori, objectiu, universal i expressat com a deure.
• Actuar conforme al deure: Tendència a actuar de manera que, encara que els actes concordin amb el deure moral, les motivacions en siguin independents (ex: un venedor abaixa preus per vendre més, beneficiant els necessitats, però la motivació és vendre, no la moral). Per Kant, això no és moral.

Imperatiu categòric: Fórmula de la llei moral, principi prescriptiu i objectiu, que dóna una pauta de conducta basada en normes com la Universalitat o la Humanitat. Formulació principal: "Obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal".

Llibertat: Postulat de la raó pràctica, condició de possibilitat de l'imperatiu categòric (pressuposem la llibertat, però no és demostrable).

A priori: Coneixement pur, independent de l'experiència. L'imperatiu categòric és a priori.

A posteriori: Coneixement empíric, fonamentat i dependent de l'experiència. És contingent i particular.

Hume: Percepcions i Idees

Percepcions: Continguts mentals de l'experiència, dividits en impressions i idees.

Impressions: Resultat immediat d'una experiència sensible, vives i intenses. Classificació:

• Segons l'origen: Sensació (causa externa) i Reflexió (associades a una idea, com una esgarrifança davant la idea de fred).
• Segons la complexitat: Simples (no divisibles, com una olor) i Complexes (divisibles, com la impressió d'un quadre).

Idees: Representacions mentals de les impressions. Poden venir de la memòria (record) o de la imaginació (barreges).

Criteri de veritat: Lligat al principi de la còpia. Una proposició és vertadera si les idees corresponen a una impressió; falsa si no hi ha correspondència.

Lleis de l'associació d'idees: Lleis de la imaginació per relacionar idees.

• Llei de la causa-efecte: La ment uneix idees, convertint-ne unes en efecte d'altres (ex: ferida i dolor).

Crítica al principi de causalitat: La idea de "connexió necessària" entre causa i efecte és falsa.

Relacions d'idees: Referència a les matemàtiques i a la informació intuïtivament o demostrativament certa. Independents de l'experiència; negar-les implica contradicció. Són enunciats analítics i necessaris, però no aporten informació nova (ex: 2+2=4).

Qüestions de fet: Referència a la realitat, provinents de l'experiència (ex: "el sol sortirà demà", ho sabem per costum).

Escepticisme: No podem confiar en l'existència de res; no sabem si existeix un món exterior ni nosaltres mateixos. Dubtem de tot, ja que el coneixement no sembla possible. Hume diu que, encara que no podem demostrar l'existència d'un món exterior, podem creure-hi.

Nietzsche: Apol·lo, Dionís i la Crítica a la Moral

Esperit dionisíac: Símbol del vigor, plaer, embriaguesa, desmesura, renovació i destrucció (música i poesia lírica).

Esperit apol·lini: Ordre, harmonia, figura i formes de la raó (epopeia i escultura).

Moral dels esclaus/del ressentiment: Moral occidental, antinatural, imposa lleis contra els instints. Ideal: "home bo, modest, diligent", convertint-lo en esclau de virtuts fictícies. Conseqüència: menyspreu d'aquest món i de la vida. Defensa l'altruisme, menyspreant els valors de la vida. Considera que les accions elevades són obra de Déu, no dels homes, situant l'home entre allò vulgar i dèbil. Els valors tradicionals són ficticis i propis dels dèbils; aquesta moral és immoral.

Crítica a la Religió occidental: La religió neix de la por de l'home a si mateix, un mecanisme de defensa que atribueix el destí a Déu.

Estat: Nietzsche rebutja l'Estat.

Mort de Déu: Negació de tot allò inventat per la religió. Déu és la gran mentida que converteix la vida en aparença. L'esperit lliure assumeix la seva mort, acaba amb la metafísica i accepta que res no pot ocupar el seu lloc.

Nihilisme: Força destructora de la cultura occidental. Déu ha mort perquè l'hem assassinat i, en assumir-ho, superarem el nihilisme negatiu.

L'últim home: Es contenta amb el pragmatisme i la tecnocràcia, substituint Déu per la comoditat; representa la runa de la civilització i la culminació de la decadència.

Superhome: Accepta la mort de Déu sense substituir-lo, assumeix la vida. És fort, noble, l'autèntic filòsof, sense valors falsos, supera la prova de l'etern retorn. S'oposa a l'últim home. Procés de generació: metàfora de les tres transformacions: camell (càrrega moral), lleó (lluita contra la moral) i nen (creador, el superhome).

Voluntat de poder: Voluntat lliure, vital, expansiva. L'impuls vital n'és expressió, aspirant sempre a més. És creació.

Etern Retorn: Cada instant és únic però etern. Si assumim la vida plenament, hem de voler que es repeteixi. Cada instant viscut és vida i té sentit.

Mill: Utilitarisme i Llibertat

Utilitarisme dels actes: Un comportament és moral quan beneficia els altres, quan és útil. Es jutja l'acció pel resultat: serà correcta si és profitosa per als altres.

Utilitarisme de la regla: El principi busca la màxima felicitat per al màxim nombre. La norma ha de ser universal i cap situació que ens afavoreixi pot ser bona si perjudica un altre.

Plaer: Benestar lligat a la felicitat. Mill diferencia qualitativament els plaers; no tots són equiparables. L'ètica ha de contemplar els que no provenen d'accions egoistes i milloren el benestar social.

Felicitat: Pauta de l'utilitarisme per a les accions morals. Una acció és bona si produeix felicitat a un major nombre d'individus.

Virtut: Qualitat moral d'excel·lència humana, lligada a la necessitat de sentir-se admirat i al desig d'estar amb els altres (instint social).

Liberalisme: Defensa la mínima participació de l'Estat en l'economia i la mínima interferència en la vida privada. És la teoria de l'Estat mínim. El liberalisme és el marc polític de les ètiques utilitaristes, reivindicant el control individual sobre la pròpia vida.

Principi de dany: Norma ètica: els individus són lliures d'actuar com vulguin, sempre que no perjudiquin els altres. No és lícit perjudicar ningú en favor de la pròpia felicitat.