Filosofia Clàssica: Plató, Aristòtil i Helenisme

Conceptes Generals de la Filosofia de Plató

1. La Teoria de les Idees o de les Formes: Plató sosté que hi ha un món superior de les idees o formes, que són entitats perfectes, eternes i immutables, com la idea de justícia, bellesa o bondat. Aquest món de les idees és independent del món físic, que només és una còpia imperfecta d'aquestes formes. Per Plató, només a través de la raó podem accedir a aquestes veritats absolutes.

2. La Concepció de l'Ànima: Plató divideix l'ànima en tres parts: la racional (associada amb la saviesa i la raó), la irascible (associada amb la valentia i la fortalesa) i la concupiscible (associada amb els desitjos i les necessitats corporals). Cada part té una funció específica i, en una ànima equilibrada, la part racional ha de governar les altres dues. Aquesta divisió de l'ànima és crucial per entendre el model de l'Estat en la seva filosofia política, ja que Plató la reflecteix en l'organització social.

Filosofia Política de Plató

Plató presenta l'Estat ideal a La República, on el govern del filòsof-rei és l'únic capaç d'entendre la veritable naturalesa de la realitat i de la justícia. Critica la democràcia atenesa, on el poder està en mans de persones sense coneixement i fàcilment influenciables. Destaca el coneixement com a base de la política i la importància de l'educació en la política.

La filosofia política de Plató és profundament idealista i parteix de la idea que només una persona que ha assolit el coneixement pot governar amb justícia. Tot i les crítiques modernes a la seva visió elitista i antidemocràtica, el seu model d'Estat ideal segueix sent una referència en el pensament polític, especialment en la discussió sobre el paper del coneixement i la virtut en el govern.

Aquestes idees de Plató tenen un caràcter utòpic, ja que difícilment es poden aplicar a la realitat, però ofereixen una visió filosòfica de la política com a camí cap a la veritat i la justícia, allunyada de la mera gestió dels interessos particulars.

Aristòtil

Pensament Metafísic

• L'ésser com a substància: Aristòtil defineix la substància com el que existeix en si mateix, en contraposició amb els accidents (qualitats que depenen d'altres coses per existir). La substància és la base de la realitat.
• Acte i potència: La potència és la capacitat de ser alguna cosa que encara no és, mentre que l'acte és la realització d'aquesta capacitat. Aquest concepte és crucial per explicar el canvi i el moviment en la naturalesa.
• Les quatre causes: qualsevol objecte o fenomen té quatre causes: causa material (la matèria de què està fet), causa formal (la forma o essència), causa eficient (allò que el produeix o posa en moviment) i causa final (el propòsit o fi).

Cosmologia

Univers geocèntric: va afirmar que la Terra és al centre de l'univers i que els cossos celestes es mouen en esferes concèntriques al voltant d'ella. Aquest sistema va ser acceptat durant molts segles fins que la ciència moderna el va desafiar.

Teoria del Coneixement

Empirisme i inductivisme: el coneixement es basa en l'observació empírica. Creia que l'experiència sensible és el punt de partida del coneixement, i que a partir de la percepció i la memòria es formen els conceptes generals.

Antropologia Filosòfica

• L'ànima com a forma del cos: és a dir, com el principi que anima i dóna vida a l'organisme. A diferència de Plató, que considerava l'ànima immortal i independent del cos, Aristòtil la concep com a inseparable del cos.

• Funcions de l'ànima: ànima vegetativa (nutrició i creixement), comuna amb les plantes; ànima sensitiva (percepció i desig), comuna amb els animals; i ànima racional (pensament i raó), pròpia dels éssers humans.

Lògica

• Sil·logisme: és la base del seu sistema lògic i consisteix en un argument format per tres proposicions: dues premisses i una conclusió. Un exemple seria: "Tots els humans són mortals; Sòcrates és humà; per tant, Sòcrates és mortal".

Ètica

Felicitat com a bé suprem: la felicitat és l'objectiu suprem i el bé més alt. No es tracta d'un simple plaer, sinó de viure segons la virtut i la raó.

Política

• Afirma que l'ésser humà és per naturalesa un animal polític (zoon politikon) i que només en la polis (ciutat-estat) pot realitzar completament el seu potencial.

• Tipus de govern: Aristòtil classifica els governs segons si busquen el bé comú o l'interès privat:

  • Monarquia (govern d'un sol per al bé comú) i tirania (per al bé propi).
  • Aristocràcia (govern de pocs per al bé comú) i oligarquia (per al benefici dels rics).
  • Democràcia (govern de molts per al bé comú) i demagògia (per l'interès dels pobres).

• Aristòtil no proposa un model utòpic com Plató, sinó que intenta definir la millor forma de govern segons les circumstàncies de cada polis. Considera que la combinació d'elements democràtics i oligàrquics (una constitució mixta) pot ser la més estable.

Pensament Hel·lenístic

La desintegració de l'imperi d'Alexandre va donar lloc a regnes independents (els regnes hel·lenístics, com Egipte i Síria) que competien entre si. Davant d'aquesta inestabilitat i fragmentació, les filosofies hel·lenístiques es van centrar en com trobar la felicitat i l'equilibri interior, més que no pas en les utopies polítiques de l'època clàssica.

Escoles Ètiques del Pensament Hel·lenístic

Epicureisme (Epicur)

Assolir la felicitat mitjançant la recerca del plaer moderat i la fugida del dolor.

• Teoria del plaer: Epicur defineix el plaer com l'absència de dolor i angoixa. Aquesta filosofia no defensa el plaer desmesurat, sinó un plaer equilibrat i racional. La felicitat es troba en els plaers naturals i necessaris (com menjar o tenir amics), mentre que els plaers innecessaris i els luxes són vistos com a potencialment perjudicials.
• L'epicureisme predica la importància d'alliberar-se de les pors irracionals, com la por a la mort i als déus, que per a Epicur són fonts d'angoixa inútil. La mort no ha de preocupar-nos, ja que "quan som, la mort no és; i quan la mort és, nosaltres no som".
• Epicur defensava l'amistat com una de les fonts més importants de felicitat. Tenia una dimensió més privada i enfocada a petits cercles d'amistat i comunitat.

Ciència Alexandrina

La ciència alexandrina va establir les bases de moltes disciplines modernes, promovent una cultura científica basada en l'observació i el raonament empíric. La investigació i els descobriments en geometria, anatomia, astronomia, i enginyeria van influir profundament la cultura grecoromana i, posteriorment, el pensament medieval i renaixentista. Alexandria, com a centre de coneixement, va ser un exemple de sincretisme cultural, on savis de diferents llocs i tradicions col·laboraven en una recerca comuna de coneixement. Aquesta recerca va perdurar fins que la Biblioteca d'Alexandria es va perdre, però el llegat de les seves descobertes va ser conservat per altres cultures i va arribar a Occident en l'edat mitjana i el renaixement.