Filosofia Clàssica i Moderna: Plató, Descartes i Hume

Plató: La República, Llibre IV

1. La Justícia en l'Ànima i la Ciutat

Aquest fragment de Plató explica que la justícia és la mateixa en una persona que en una ciutat. Sosté que una persona justa no farà accions dolentes, com robar o enganyar, perquè té les tres parts de l'ànima —la que pensa, la que lluita i la que desitja— en equilibri, cadascuna complint la seva funció. És comparable a una ciutat ben organitzada on cada ciutadà realitza la seva tasca sense interferir en les dels altres. En definitiva, Plató conclou que ser just significa que tot funcioni harmoniosament, tant dins de nosaltres com en la societat.

2. Conceptes Clau de La República IV

Criança:

La manera en què un individu ha estat educat o format.

Ànima:

La part d'una persona on resideixen el pensament i les qualitats morals, com el coratge i la justícia.

3. L'Harmonia com a Fonament de la Justícia

Plató justifica aquesta afirmació explicant que la justícia es basa en l'ordre i l'harmonia, tant en la ciutat com en l'ànima individual. La seva estratègia consisteix a analitzar primer la ciutat ideal, dividida en tres classes —governants, guerrers i treballadors—, on cada grup compleix una funció específica amb la seva virtut corresponent: saviesa, valentia i moderació. Aquest mateix model s'aplica a l'ànima humana: la part racional (com els governants) ha de dirigir, la irascible (com els guerrers) ha de mostrar valentia, i la concupiscible (com els treballadors) ha de controlar els desitjos.

Quan Plató diu "hem acomplert el nostre somni", es refereix a haver descobert que la justícia, tant social com individual, consisteix en aquesta estructura on cada element fa allò que li correspon sense interferir en els altres. El "principi i model" que menciona Plató es refereix a la idea que la veritable justícia és una harmonia racional, i la referència a "l'ajut d'algun déu" reflecteix que assolir aquest ideal requereix una perfecció gairebé divina, com passa en la seva teoria de les Idees.

En resum, la justícia és ordre, i aquest ordre és universal, aplicable tant a les ciutats com a les persones.

5. Reflexió: Justícia Individual vs. Social

Estic d'acord amb l'afirmació que una societat pot ser injusta tot i que els seus ciutadans actuïn de manera individualment correcta. Segons la visió de Plató, la justícia social no depèn només del comportament individual, sinó de l'estructura i organització de la societat. Per exemple, imaginem una societat on tothom paga els seus impostos i respecta les lleis, però el sistema fiscal és profundament desigual: els rics paguen poc i els pobres suporten tota la càrrega. En aquest cas, cada individu actua "correctament" (paga el que li demana la llei), però el resultat global és injust perquè el sistema no distribueix les càrregues i beneficis de manera equitativa.

Això mostra que la justícia col·lectiva requereix més que bones accions individuals; necessita un disseny social que garanteixi igualtat d'oportunitats i tracte just per a tothom. En definitiva, la injustícia pot residir en les estructures i no només en les persones.

Plató: La República, Llibre VII

1. La Dialèctica i el Govern Just

Aquest fragment de Plató explica que per ser un bon governant cal saber entendre el Bé i l'essència de les coses, i això només s'aconsegueix mitjançant la dialèctica. La dialèctica és un mètode per arribar a la veritat, anant més enllà de les simples opinions. Plató sosté que sense aquest coneixement profund, una persona no pot governar bé, ja que només tindria opinions superficials. Per això, considera la dialèctica l'assignatura més important, la que corona tota l'educació. Bàsicament, el text ensenya que per dirigir bé una societat cal primer entendre el fonament de les coses, i això s'aprèn amb la dialèctica.

2. Conceptes Clau de La República VII

Bé:

La principal de les Idees, que Plató identifica també amb la Bellesa i la Veritat.

Opinió (Doxa):

Un grau de coneixement inferior al de la ciència (episteme), que es basa només en les aparences i en els objectes del món sensible.

3. La Justícia Social i el Govern dels Filòsofs

Plató defensa que una societat és justa quan cada persona ocupa el lloc que li correspon segons les seves capacitats: els filòsofs han de governar perquè són els únics que, mitjançant la dialèctica, han après a distingir entre les simples opinions (doxa) i el coneixement veritable (episteme), i han arribat a comprendre l'essència de les coses, especialment la Idea del Bé, que és el fonament de tot.

La dialèctica serveix precisament per superar les aparences i arribar a aquest coneixement profund, i per això Plató la considera l'ensenyament més important. Només els que dominen la dialèctica poden governar bé, perquè poden prendre decisions basades en la veritat i no en interessos personals o opinions superficials. D'aquesta manera, la justícia social, segons Plató, consisteix en una jerarquia natural on els més savis (els filòsofs) governen, els més valents (els guardians) defensen la ciutat, i els treballadors es dediquen a les seves feines, garantint així l'harmonia i el bon funcionament de la societat.

5. Reflexió: El Govern dels Filòsofs

Estic parcialment d’acord amb l’afirmació “Només els filòsofs han de governar si volem crear un món més just”. Entenc la idea de Plató, que els filòsofs, com que busquen la veritat i entenen el Bé, poden prendre decisions més justes i no moure’s per interessos personals. És cert que molts polítics actuals governen pensant més en el poder que en el bé comú, i potser si els dirigents tinguessin una formació filosòfica i una visió més profunda de la justícia, les coses anirien millor.

Però també crec que no n’hi ha prou amb ser filòsof per governar bé. Cal tenir coneixements pràctics, empatia i saber escoltar la gent. A més, hi ha altres perfils —com científics, educadors o líders socials— que poden aportar molt al govern si tenen valors justos. Per tant, penso que els filòsofs poden aportar una visió molt valuosa, però no haurien de ser els únics que governen. El més important és que qui governi busqui sincerament el bé comú i tingui una formació ètica i crítica.

René Descartes: Meditacions Metafísiques, VI

1. Superació del Dubte i la Realitat

En aquest fragment, Descartes supera el dubte radical sobre la realitat distingint entre somni i vigília. Argumenta que, quan està despert, pot connectar les seves percepcions amb la continuïtat de la seva vida mitjançant la memòria, cosa que no passa en els somnis. A més, creu en aquesta distinció perquè, després d'examinar les sensacions amb totes les seves facultats —sentits, memòria i enteniment— i no trobar-hi cap contradicció, conclou que són reals. Aquesta certesa es basava en la seva creença que Déu no podia enganyar i que els errors només podien produir-se quan aquestes facultats no s'utilitzaven amb prou cura.

2. Conceptes Clau de Meditacions VI

Hiperbòlics:

Coses molt exagerades i extremes, utilitzades en el dubte metòdic de Descartes.

Contradicció:

Situació en què es fan dues afirmacions que no poden ser totes dues veritat alhora.

3. L'Origen de l'Error Humà

En aquest fragment, Descartes explica que, tot i haver demostrat l'existència d'un Déu bo que no ens enganya i que ens ha dotat de facultats mentals fiables, a la pràctica ens equivoquem perquè no sempre les utilitzem correctament. Després de passar pel seu dubte radical i trobar veritats sòlides com el cogito ("jo penso") i l'existència de Déu, explica que en la vida quotidiana no podem analitzar-ho tot amb la mateixa profunditat que quan fem filosofia.

Imaginem que la nostra raó és com una eina nova que funciona perfectament, però si no l'utilitzem amb cura, ens podem equivocar: quan fem una operació ràpida sense mirar bé, quan no ens concentrem... Això és el que passa amb nosaltres: Déu ens ha donat una ment que pot arribar a la veritat quan la utilitzem bé (seguint el seu mètode de dubtar, analitzar i reconstruir), però com que en la vida real hem de prendre decisions ràpides sobre el treball, els estudis o les relacions, no sempre dediquem el temps necessari per pensar-ho tot amb calma.

Així doncs, els errors no provenen del fet que Déu ens hagi creat imperfectes (Ell és perfecte i no ens enganya), sinó perquè som nosaltres qui no fem servir bé les eines que tenim. És per això que, encara que puguem estar segurs de coses fonamentals com que existim o que Déu és bo, en el dia a dia seguim cometent errors particulars quan no apliquem el mètode amb la disciplina que caldria.

5. Reflexió: Sentits, Raó i Coneixement Científic

Estic d'acord en part amb aquesta afirmació, però amb alguns matisos. És cert que no podem veure directament els electrons o protons que formen una taula, i que la raó i la ciència ens han permès deduir la seva existència a través d'experiments i teories. No obstant això, els sentits encara són importants com a punt de partida: primer veiem i toquem la taula, i després la raó ens porta a entendre la seva composició.

Descartes tindria raó en afirmar que la raó és fonamental per anar més enllà de les aparences, però també crec que els sentits ens donen una primera informació important. El que passa és que la ciència moderna ens ensenya que no podem confiar només en el que veiem a simple vista, sinó que hem de complementar-ho amb instruments i raonaments. Així doncs, el coneixement complet requereix tant els sentits (per començar a observar) com la raó (per interpretar i entendre el que no es veu).

Un exemple podria ser els microscopis: amplien el que els nostres ulls no poden veure, però necessitem la raó per entendre el que estem veient. En conclusió, tot i que la raó és imprescindible per comprendre el món subatòmic, els sentits continuen sent una part important del procés de coneixement.

David Hume: Resum del Tractat de la Naturalesa Humana

1. La Causalitat segons Hume

Hume argumenta que la nostra creença en la relació causa-efecte no es basa en la raó, sinó en l'hàbit i el costum. Observem que certs fets se succeeixen, com per exemple una bola de billar que xoca amb una altra, però no percebem cap "poder" o connexió necessària entre ells. Tot i haver vist moltes vegades aquesta successió, no tenim cap argument racional que garanteixi que en el futur passarà el mateix. La nostra expectativa que el futur s'assemblarà al passat és només un costum psicològic, no una veritat lògica.

2. Conceptes Clau del Tractat de la Naturalesa Humana

Poders pels quals actuen els cossos:

Forces o causes invisibles que creiem que produeixen els efectes, però que no percebem directament.

Qualitats sensibles:

Propietats dels objectes que percebem mitjançant els sentits, com el color, la forma o la textura.

3. L'Escepticisme de Hume sobre la Causalitat

Hume sosté que no tenim arguments vàlids per esperar que el futur repeteixi el passat perquè el nostre coneixement es limita a impressions sensibles, és a dir, l'experiència directa, i mai no percebem la suposada "connexió necessària" entre causes i efectes. Quan observem una bola de billar moure's cap a una altra, només captem una successió temporal de fets, no cap llei invisible que els lligui.

Aquesta crítica es basa en tres punts clau del seu pensament:

1. L'empirisme radical: Tot coneixement prové de l'experiència, i com que no tenim impressió d'aquesta necessitat causal, no en podem parlar legítimament.
2. Un raonament circular: Assumir que el passat justifica el futur és com dir "el sol sortirà demà perquè sempre ho ha fet", sense cap fonament lògic.
3. El paper de l'hàbit: La nostra creença en la causalitat és només un reflex psicològic, una tendència automàtica a associar allò que es repeteix, però sense base objectiva.

Així, Hume no nega que fem servir el concepte de causalitat en la nostra vida quotidiana, però sí que ensenya que és una convenció útil, no una veritat metafísica.

5. Reflexió: La Previsibilitat del Futur

Hume té raó en assenyalar que no podem demostrar racionalment que el futur s'assemblarà al passat, però això no vol dir que la seva postura sigui completament convincent. D'una banda, és cert que la nostra experiència es limita al que hem observat fins ara, i com ell diu, mai no percebem una "connexió necessària" entre esdeveniments. La física quàntica moderna, per exemple, ens mostra que a nivell subatòmic el comportament de les partícules és probabilístic, no determinista.

Tanmateix, la ciència i la vida quotidiana es basen en la previsibilitat: si deixem anar una pedra, esperem que caigui, no que voli. Aquesta regularitat, encara que no sigui demostrable filosòficament, és prou consistent com per ser funcional. En conclusió: Hume té raó en el fet que no hi ha certesa absoluta, però el seu escepticisme radical no explica per què les lleis naturals es mantenen (fins ara) prou estables com per fer ciència i viure.

David Hume: Resum del Tractat (De tot allò)

1. L'Escepticisme i la Creença

En aquest fragment, Hume defensa una postura escèptica sobre el coneixement humà. Afirma que gairebé tot el que coneixem prové de l’experiència, i que les creences no són racionals, sinó sentiments vius formats per l’hàbit. Tot i els arguments filosòfics escèptics, seguim creient en la realitat externa i utilitzant la raó perquè la nostra naturalesa ens hi empeny de manera inevitable.

2. Conceptes Clau del Tractat (De tot allò)

Escèptica:

Postura que dubta que puguem tenir coneixement segur i que mostra els límits de la raó humana.

Hàbit:

Repetició d’experiències que crea creences sense una base racional, només per costum.

3. La Creença com a Sentiment Peculiar

Hume defensa una concepció empirista del coneixement, segons la qual tot el que coneixem prové de les impressions sensibles. Distingeix entre impressions, que són percepcions vives i immediates, i idees, que són còpies menys vives d’aquestes impressions. Quan formulem judicis sobre la realitat —com per exemple pensar que un fet seguirà un altre— no ho fem a partir de cap certesa racional, sinó per associació d’idees.

Aquesta associació es produeix per hàbit, especialment en relació amb la causalitat: si dues coses han anat juntes sovint, tendim a pensar que una causa l’altra. Per Hume, la creença no és un coneixement racional, sinó una vivència afectiva: una idea repetida amb força i constància per l’experiència adquireix una vivacitat que ens fa sentir-la com a real. És per això que afirma que la creença és un sentiment peculiar o una concepció vívida produïda per l’hàbit: creiem perquè la nostra naturalesa ens porta a fer-ho, no perquè tinguem proves lògiques o demostracions concloents.

Aquesta és la seva solució escèptica: no podem justificar racionalment moltes de les nostres creences, però les mantenim per una tendència natural i inevitable.

5. Reflexió: La Permanència dels Objectes

Crec que Hume té força raó quan diu que la nostra creença que un objecte continua existint després de deixar de percebre’l es basa en l’hàbit. En el nostre dia a dia, quan deixem de veure una taula, una cadira o qualsevol altre objecte, no pensem que hagi desaparegut, sinó que simplement ha quedat fora del nostre camp de visió. Això passa perquè, des de petits, hem experimentat repetidament que els objectes continuen existint encara que no els veiem, i aquesta repetició genera un costum que es converteix en una creença automàtica.

Segons Hume, aquest procés no és racional ni lògic, sinó més aviat un mecanisme psicològic basat en l’experiència i l’associació d’idees. Tot i això, també es podria defensar que hi ha alguna cosa més que l’hàbit. Per exemple, la raó o el sentit comú ens fan pensar que el món és estable i no canvia només perquè deixem de percebre’l. També utilitzem la memòria i la coherència per entendre que els objectes tenen una existència contínua.

Per tant, crec que Hume encerta quan dona importància a l’hàbit, però potser exagera en afirmar que és l’únic fonament. Hi ha altres factors que també influeixen en aquesta creença tan bàsica en la nostra manera d’entendre el món.

John Stuart Mill: L'Utilitarisme, Capítol II

1. L'Utilitarisme com a Criteri Moral

En aquest fragment, John Stuart Mill explica que totes les teories morals poden tenir conflictes entre normes o valors. Segons ell, l’utilitarisme té un avantatge perquè utilitza un únic criteri per resoldre aquests conflictes: el principi d’utilitat. Tot i que aplicar aquest principi pot ser complicat, Mill creu que és millor que no tenir cap criteri clar, com passa en altres teories.

Aquestes, en no disposar d'una norma comuna, resolen els conflictes de manera poc objectiva o acaben utilitzant el principi d’utilitat sense dir-ho obertament. Per això, Mill defensa que l’utilitarisme és més coherent i evita decisions influenciades per interessos personals.

2. Conceptes Clau de L'Utilitarisme II

Drets:

Són coses que una persona pot reclamar, com fer alguna acció o que altres l’ajudin o actuïn a favor seu.

Consideracions d’utilitat:

Significa triar allò que genera més felicitat i menys dolor per al major nombre de persones implicades en una situació.

3. El Principi d'Utilitat com a Solució

El fragment de John Stuart Mill defensa que la utilitat és el criteri fonamental per resoldre conflictes morals. Quan dues obligacions entren en contradicció, com no mentir i no fer mal a algú, l’únic mètode vàlid per decidir és aplicar el principi d’utilitat: triar l’opció que generi més felicitat o menys sofriment per al major nombre de persones.

Aquest enfocament té un avantatge clar respecte a altres sistemes morals, com el deontològic, que estableix normes rígides sense prioritzar-les. En canvi, l’utilitarisme ofereix una solució flexible i objectiva, evitant decisions arbitràries o influïdes per interessos personals. Mill argumenta que, encara que aplicar aquest principi sigui complex, és millor que no tenir cap criteri, com passa en altres teories, on els conflictes es resolen amb arguments poc sòlids o amb influències ocultes de la utilitat.

Així, el principi d’utilitat no només justifica les obligacions morals sinó que també permet harmonitzar-les quan entren en conflicte, garantint una base racional i justa per a la presa de decisions.

5. Reflexió: Promeses i Conseqüències

No estic d'acord que sempre s'hagi de complir una promesa quan això provoqui un mal major. En aquest cas, viatjar fins a l'altra punta del món per assistir al casament del meu amic significaria gastar els pocs diners que necessito per cuidar els meus fills. Segons la perspectiva utilitarista de John Stuart Mill, el que importa realment són les conseqüències de les nostres accions: si el malestar que causaria no anar al casament (la decepció del meu amic) és menor que el perjudici que suposaria no poder atendre les necessitats bàsiques dels meus fills, llavors la decisió correcta és no assistir.

Les normes morals com "has de complir les promeses" són importants, però no poden ser absolutes quan entren en conflicte amb valors més fonamentals com el benestar de la pròpia família. Un amic de veritat hauria d'entendre que les necessitats vitals dels fills van abans que qualsevol compromís social. A més, en aquest cas concret, el cost personal és massa alt per a un benefici relativament petit.

Per tant, crec que la moralitat requereix flexibilitat i capacitat per avaluar cada situació concretament, pensant sempre en les conseqüències reals de les nostres decisions i prioritzant el que realment importa. L'ètica no pot ser un conjunt de regles cegues, sinó que ha de permetre prendre decisions raonades segons les circumstàncies.

John Stuart Mill: L'Utilitarisme, Qualitat del Plaer

1. La Qualitat dels Plaers

El fragment defensa que hi ha diferents tipus de plaer i que els plaers que impliquen l’exercici de les facultats superiors de l’ésser humà —com la intel·ligència, la sensibilitat estètica o la moral— són de més qualitat que els plaers purament físics, compartits amb els animals. Mill afirma que això és totalment compatible amb el principi de l’utilitarisme, ja que aquest no només valora la quantitat de plaer, sinó també la seva qualitat. L’autor argumenta que les persones que han experimentat ambdós tipus de plaer prefereixen els superiors, encara que els aportin menys satisfacció momentània.

2. Conceptes Clau: Qualitat del Plaer

Apetits animals:

Els desitjos dels animals que neixen de necessitats naturals del cos, com la gana, la necessitat de reproduir-se o l’instint de mirar el que els envolta.

Felicitat:

Plaer i absència de dolor.

3. La Distinció entre Plaers Superiors i Inferiors

John Stuart Mill defensa que el principi d’utilitat, segons el qual cal buscar la màxima felicitat possible per al major nombre de persones, és compatible amb la idea que no tots els plaers tenen el mateix valor. Segons Mill, la felicitat consisteix en el plaer i l’absència de dolor, però no tots els plaers són iguals: alguns tenen més qualitat perquè impliquen l’exercici de les facultats superiors de l’ésser humà, com la intel·ligència, la sensibilitat moral o l’estètica.

Per justificar aquesta distinció, Mill recorre a la noció de “jutges competents”: persones que han experimentat tant els plaers superiors com els inferiors i prefereixen clarament els primers, encara que comportin menys satisfacció immediata. Així, Mill defensa que el principi utilitarista no només mesura la quantitat de plaer, sinó també la seva qualitat. Aquesta distinció li permet respondre a una de les crítiques clàssiques contra l’utilitarisme, que l’acusa de ser una teoria “per a porcs”.

En realitat, Mill sosté que l’autèntica felicitat humana s’assoleix desenvolupant allò que ens fa més humans, i no pas satisfent desitjos purament físics o immediats. Per tant, reconèixer la superioritat d’alguns plaers enriqueix i reforça el mateix principi d’utilitat.

5. Reflexió: Sòcrates Insatisfet vs. Ximple Satisfet

Estic d’acord amb l’afirmació «És millor ser Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet». Tot i que el ximple pot sentir-se més feliç de manera immediata perquè viu en la ignorància i no es planteja qüestions complexes, crec que el valor de la vida humana no es mesura només en termes de plaer o satisfacció, sinó també en la qualitat de la consciència i la reflexió.

Ser Sòcrates insatisfet implica tenir la capacitat de raonar, de qüestionar, de buscar la veritat, encara que això comporti patiment o frustració. Aquesta capacitat ens fa realment humans i dona profunditat a la nostra existència. Prefereixo una vida amb sentit, encara que sigui més difícil o insatisfactòria, que una existència superficial en què no em plantegi res més enllà del plaer momentani.

A més, la insatisfacció de Sòcrates és precisament el motor del progrés intel·lectual i moral. El ximple satisfet, en canvi, viu estancat, sense créixer ni comprendre res més que el seu propi benestar. Per tant, crec que és millor viure amb consciència i inquietud que amb ignorància i comoditat.

René Descartes: Meditacions Metafísiques, II

1. El Dubte Radical i el Cogito

En aquest fragment, Descartes posa en dubte tot allò que pot ser enganyós: els sentits, el cos, el món exterior i fins i tot l’existència de Déu. Això forma part del seu mètode de dubte radical, amb el qual pretén trobar una veritat indubtable. Tot i negar-ho tot, hi ha una cosa de la qual no pot dubtar: que ell mateix existeix mentre pensa. Si dubta o és enganyat, aleshores existeix com a ésser pensant. D’aquesta reflexió neix la proposició fonamental: «jo sóc, jo existeixo», que és veritable sempre que es pensa.

2. Conceptes Clau de Meditacions II

Extensió:

La capacitat d’ocupar espai, una de les propietats essencials de la substància material segons Descartes.

Quimeres:

Coses que algú pretén que existeixen, però que en realitat no ho fan; il·lusions o fantasies.

3. El Mètode del Dubte Cartesià

René Descartes afirma que cal dubtar perquè busca un fonament absolutament segur per al coneixement. A la Primera Meditació, proposa l’escepticisme metòdic com a eina per eliminar tot allò que no sigui indubtable. Aquest dubte no és finalista, sinó instrumental: pretén arribar a una veritat que no es pugui posar en qüestió.

Per això, aplica diversos arguments per justificar que tot coneixement pot ser fals: primer, observa que els sentits a vegades enganyen; després, planteja que podria estar somiant i, per tant, tot el que percep pot ser irreal; finalment, introdueix la hipòtesi del geni maligne, un ésser imaginari que podria fer-lo equivocar-se fins i tot en qüestions matemàtiques.

Aquest procés extrem de dubte culmina amb el descobriment d’una primera veritat indubtable: encara que el geni maligne l’enganyi, ell existeix com a ésser que pensa. Aquesta és la formulació del cogito: «penso, per tant existeixo». Per tant, Descartes afirma que cal dubtar per assolir una veritat indubtable que serveixi de base sòlida per reconstruir tot el saber.

5. Reflexió: La Possibilitat de la Certesa Absoluta

Estic en desacord amb l’afirmació que diu: «No hi ha cap proposició de la qual puguem tenir una certesa absoluta». Considero que sí que és possible assolir certeses absolutes en determinats casos. Descartes, per exemple, inicia el seu mètode filosòfic dubtant radicalment de tot: dels sentits, del món exterior, del seu propi cos i fins i tot de les veritats matemàtiques.

No obstant això, descobreix una veritat de la qual no pot dubtar: el fet que pensa. Encara que un ésser enganyador li fes creure coses falses, el simple fet de ser enganyat ja implica que existeix com a ésser pensant. D’aquí neix el seu famós «penso, per tant existeixo», que és una proposició de la qual es pot tenir una certesa absoluta.

A més, també es podria argumentar que les veritats lògiques i matemàtiques, com ara «2+3=5» o «una cosa no pot ser i no ser alhora», són independents de l’experiència i constitueixen coneixements necessaris i universals. Per tant, negar la possibilitat de tota certesa absoluta és una posició excessivament escèptica que no té en compte aquestes excepcions evidents.