Filosofia Clàssica i Moderna: Plató, Descartes i Altres

Filosofia Clàssica: Plató i les seves Idees

Conceptes Clau de Plató

1. Dualisme Cos-Ànima

Plató proposa una visió dualista de l’ésser humà, que consisteix en dues parts essencials: el cos i l’ànima. El cos és material, temporal i mortal; es desgasta amb el temps i acaba morint. En canvi, l’ànima és immaterial, eterna i immortal, i no es veu afectada pel pas del temps. Aquesta ànima, segons Plató, és la veritable essència de la persona. En viure al món físic, l’ànima s’uneix al cos, i això es coneix com a naixement, mentre que la separació de l’ànima i el cos es produeix amb la mort.

2. El Món Sensible i el Món Intel·ligible

Plató divideix la realitat en dues dimensions. El món sensible és aquell que percebem a través dels sentits; és canviant, imperfecte i fugisser, tal com descriu Heràclit. Aquí no es pot obtenir un coneixement fiable, perquè tot està subjecte a alteracions constants. En contrast, el món intel·ligible és el món de les idees o formes, que són immutables, perfectes i eternes, com afirma Parmènides. Segons Plató, les idees són les úniques realitats autèntiques, i els objectes del món sensible no són més que còpies imperfectes d’aquestes idees.

3. La Reminiscència

Plató defensa que l’aprenentatge no consisteix a adquirir coneixements nous, sinó a recordar el que l’ànima ja sap des d’abans de néixer. Aquesta teoria de la reminiscència es basa en el fet que, abans d’unir-se al cos, l’ànima habita al món intel·ligible, on aprèn totes les idees perfectes. Quan l’ànima entra al cos, oblida aquest coneixement, i la tasca de l’aprenentatge és simplement recuperar-lo. Plató il·lustra aquesta idea amb experiments com el del seu esclau, qui, sense coneixements previs, pot resoldre problemes matemàtics gràcies a la reminiscència.

4. El Mite de la Caverna

El mite de la caverna és una al·legoria que explica el procés de coneixement. Els presoners de la caverna simbolitzen els humans que només perceben el món sensible, veient ombres que consideren la realitat. Quan un presoner s’allibera, descobreix la veritable naturalesa de les coses en sortir de la cova i veure la llum del sol, que representa el món intel·ligible i el coneixement veritable. Aquesta metàfora també exemplifica el camí de l’educació: trencar les cadenes de la ignorància i superar les limitacions de les sensacions per assolir una comprensió més profunda i clara de la realitat.

5. L’Organització Social Platònica

Plató aplica la seva teoria de l’ànima a l’estructura social, dividint la societat en tres classes: governants (filòsofs), guerrers i productors. Els governants (associats a l’ànima racional) són els filòsofs que han d’administrar la ciutat amb saviesa. Els guerrers (ànima irascible) defensen la ciutat i fan complir les ordres dels governants. Els productors (ànima concupiscible) es dediquen a satisfer les necessitats materials, com l’agricultura i l’artesania. Plató defensa que cada persona ha d’ocupar el lloc que li correspon segons la seva naturalesa, mantenint un equilibri perquè la ciutat funcioni de manera harmoniosa.

6. Crítica de la Democràcia

Plató és crític amb la democràcia perquè considera que està basada en opinions canviants i no en el coneixement veritable. Segons ell, el govern hauria de recaure en els filòsofs, els únics capaços de comprendre les idees i aplicar-les per al bé comú. Plató associa la democràcia amb la ignorància col·lectiva, on les masses decideixen segons emocions i sensacions en lloc de la raó. També relaciona la mort de Sòcrates amb aquest sistema, ja que, en ser acusat injustament, es demostra que les opinions majoritàries poden ser destructives i equivocades.

Relacions entre les Idees de Plató

• El dualisme cos-ànima està lligat a la teoria dels dos mons: l’ànima pertany al món intel·ligible i el cos al sensible.
• La reminiscència connecta amb el dualisme perquè l’ànima recorda les idees del món intel·ligible mentre viu al cos.
• El mite de la caverna simbolitza el procés de transició del coneixement basat en sensacions al coneixement intel·lectual, reforçant el dualisme.
• L’organització social reflecteix el model filosòfic dualista: l’ordre i la jerarquia són necessaris per mantenir l’equilibri entre les parts de l’ànima i les classes socials.

Comparacions d’Autors amb Plató

1. Plató i Heràclit

Semblances:

Plató i Heràclit comparteixen la visió que el món sensible està en constant canvi, cosa que fa que sigui difícil obtenir coneixements estables sobre la realitat física. Tots dos reconeixen que les percepcions del món físic són variables i inestables.

Diferències:

Heràclit considera que el canvi és l’essència fonamental de tota la realitat, sense distinció entre mons. Plató, en canvi, afirma que el canvi és una característica pròpia del món sensible, però no del món intel·ligible, on les idees són perfectes i immutables. Així, Plató introdueix un segon món per transcendir la constant transformació que Heràclit descriu.

2. Plató i Parmènides

Semblances:

Plató pren de Parmènides la idea d’una realitat immutable i eterna. Aquesta visió és fonamental per a la concepció platònica del món intel·ligible, que descriu com el domini de les idees perfectes i permanents. Tant Plató com Parmènides coincideixen que el canvi no pot ser la base del coneixement vertader.

Diferències:

Parmènides nega completament l’existència del canvi, mentre que Plató l’accepta com a part del món sensible. Per Parmènides, només l’ésser és real, mentre que Plató distingeix entre dues dimensions: el món sensible canviant i el món intel·ligible immutable. Així, Plató afegeix un nivell de complexitat que Parmènides no planteja.

3. Plató i Sòcrates

Semblances:

Plató és profundament influït per Sòcrates, especialment en la metodologia del diàleg i la recerca del coneixement a través de preguntes. Ambdós comparteixen l’objectiu d’arribar a definicions universals i veritats essencials.

Diferències:

Sòcrates es limita a fer emergir el coneixement dels seus interlocutors sense construir una teoria metafísica sistemàtica. Plató, en canvi, desenvolupa una explicació més profunda basada en la teoria de la reminiscència, segons la qual el coneixement de les idees ja existeix en l’ànima des d’abans del naixement, i la tasca d’aprendre consisteix a recordar-lo.

4. Plató i els Platònics

Semblances:

Els filòsofs platònics adopten la visió dualista de Plató, acceptant l’existència dels dos mons: el sensible i l’intel·ligible. També comparteixen la idea que les idees són realitats immutables i perfectes, que constitueixen la base del coneixement vertader.

Diferències:

Tot i seguir les idees de Plató, alguns platònics adapten aquestes teories segons els seus propis contextos i interessos. En particular, alguns reflexionen sobre com interactuen el món sensible i l’intel·ligible, una qüestió que Plató tracta de manera menys concreta.

5. Plató i Descartes

Semblances:

Plató i Descartes comparteixen una visió dualista de la realitat. Plató diferencia entre cos i ànima, mentre que Descartes parla de la separació entre ment (pensament) i cos (extensió). A més, tots dos coincideixen en donar un paper fonamental a la raó com a eina per assolir el coneixement vertader.

Diferències:

Plató postula l’existència d’un món intel·ligible separat del món sensible, mentre que Descartes no introdueix aquesta divisió. En lloc d’això, Descartes se centra en el dubte metòdic com a punt de partida per arribar a la certesa, mentre que Plató considera que l’aprenentatge és un procés de reminiscència de coneixements preexistents a l’ànima.

6. Plató i Aristòtil

Semblances:

Tots dos filòsofs comparteixen l’interès per comprendre el canvi i la permanència en la realitat. Aristòtil reconeix l’aportació de Plató en establir la necessitat d’una realitat immutable per obtenir coneixement vertader.

Diferències:

Aristòtil rebutja el dualisme de Plató i defensa que la realitat és una sola, combinant canvi i permanència en un mateix món. A diferència de Plató, que creu que el coneixement només és possible en el món intel·ligible, Aristòtil afirma que l’observació del món físic també permet obtenir coneixement. A més, Aristòtil critica la teoria de les idees per ser excessivament abstracta i complexa, mentre que ell prefereix una explicació més concreta de la realitat.

Filosofia Moderna: Descartes i les seves Idees

Conceptes Clau de Descartes

1. Dubte Metòdic i Certeses Indubtables

Descartes estableix el dubte metòdic com a punt de partida per a la recerca del coneixement. Aquest dubte no és escèptic, sinó metòdic: qüestiona sistemàticament tot allò que no sigui absolutament segur, incloent-hi les percepcions sensorials i les creences adquirides. En aquest procés, arriba a una veritat indubtable: “Cogito, ergo sum” (Penso, aleshores existeixo). Aquesta afirmació demostra que, fins i tot si es dubta de tot, el fet de dubtar implica un pensador que existeix.

2. Dualisme Substancial

Descartes divideix la realitat en dues substàncies principals: la ment (res cogitans) i el cos (res extensa). La ment és la substància pensant, conscient, immaterial i lliure del món físic, mentre que el cos és material, ocupa espai i segueix les lleis mecàniques de la natura. Aquest dualisme marca una separació radical entre el món de la consciència i el món físic. Tot i així, Descartes planteja el problema de com interactuen ment i cos, un tema central en la seva filosofia.

3. El Mètode Racionalista

Per assegurar el coneixement vertader, Descartes proposa un mètode que segueix quatre passos fonamentals:

1. Acceptar només aquelles idees que siguin clares i distintes, és a dir, evidents i indubtables.
2. Dividir cada problema en parts més simples, facilitant la seva resolució.
3. Començar pels elements més senzills i progressar cap als més complexos.
4. Fer una revisió exhaustiva per assegurar que no s’ha omès cap detall.

Aquest mètode, basat en la raó, és el fonament del seu pensament i de la filosofia moderna.

4. Déu com a Garantia del Coneixement

Descartes afirma que Déu, com a ésser perfecte i infinit, és l’origen de les idees innates i garanteix la veracitat del coneixement. Segons ell, la idea de perfecció no pot provenir de la ment humana, ja que som éssers limitats; per tant, ha de procedir d’un ésser perfecte. Déu és essencial en el sistema cartesià perquè assegura que la raó no ens enganya quan reflexionem sobre idees clares i distintes. Així, Déu és el fonament que valida el coneixement racional.

5. Tipus d’Idees

Descartes classifica les idees en tres tipus:

• Innates: Són idees implantades per Déu a la ment, com la idea de perfecció i les lleis matemàtiques.
• Adventícies: Provenen de l’experiència sensorial i el món exterior, com les impressions que tenim dels objectes físics.
• Factícies: Són creades per la imaginació humana combinant idees preexistents, com la idea d’unicorn o sirena.

Aquesta distinció ajuda a diferenciar les idees fiables de les que poden ser enganyoses.

6. La Fiabilitat Limitada dels Sentits

Descartes adverteix que els sentits poden enganyar-nos, ja que no sempre reflecteixen la realitat tal com és. Per exemple, il·lusions òptiques o somnis poden fer-nos percebre coses que no existeixen. Això fa que els sentits no siguin una font fiable de coneixement. En canvi, la raó és l’única eina capaç d’arribar a la veritat, especialment quan es basa en idees clares i distintes.

Relacions entre les Idees de Descartes

• El dubte metòdic està vinculat a la necessitat de trobar certeses absolutes, cosa que porta a"Cogito, ergo sum" com a punt de partida del coneixement.
• El dualisme substancial divideix la realitat en ment (res cogitans) i cos (res extensa), creant la base per explorar com es connecten.
• El mètode racionalista s’utilitza per estructurar i assegurar el procés de coneixement.
• Déu és essencial per garantir que la raó humana pot assolir la veritat, superant els límits dels sentits i donant validesa al coneixement.
• La distinció entre tipus d’idees reflecteix la necessitat de classificar i entendre les fonts del coneixement.
• Finalment, la desconfiança en els sentits reforça la prioritat de la raó com a eina fonamental per conèixer la realitat.

Comparacions d’Autors amb Descartes

1. Descartes i Spinoza

Semblances:

• Racionalisme: Tant Descartes com Spinoza basen les seves filosofies en la raó, rebutjant les percepcions sensorials com a font fiable de coneixement.
• Importància de Déu: En ambdues filosofies, Déu és central. Per Descartes, Déu és la garantia de la veritat de les idees clares i distintes; per Spinoza, Déu és la substància única de la qual emana tota la realitat.

Diferències:

• Dualisme vs. Monisme: Descartes divideix la realitat en dues substàncies (ment i cos), mentre que Spinoza defensa un monisme radical on Déu o la Natura és l'única substància existent.
• Lliure Albir: Descartes creu que l'ésser humà té lliure albir gràcies a la seva ànima racional, mentre que Spinoza nega el lliure albir en el sentit tradicional, ja que totes les accions estan determinades per la naturalesa divina.
• Metafísica del Coneixement: Descartes veu Déu com un ésser transcendent, mentre que Spinoza considera Déu immanent i identificat amb el món.

2. Descartes i Leibniz

Semblances:

Descartes i Leibniz comparteixen una perspectiva racionalista, en què la raó és considerada superior als sentits com a font de coneixement fiable. Tots dos defensen l'existència d'idees innates; per a Descartes, aquestes provenen de Déu, mentre que Leibniz les concep com potencialitats que es desenvolupen amb l’experiència i la reflexió. Déu ocupa un paper central en ambdues filosofies: en Descartes garanteix la veritat de les idees clares i distintes, i en Leibniz és el creador de l’harmonia universal que regeix l’univers. També coincideixen en veure l’univers com un sistema ordenat i racionalment comprensible.

Diferències:

Tot i les semblances, les divergències són profundes. Descartes defensa un dualisme que separa ment i cos com substàncies independents, mentre que Leibniz proposa un monisme pluralista basat en les mònades, entitats immaterials i indivisibles que constitueixen tota la realitat. Descartes concep la matèria com mecànica, mentre que Leibniz li atribueix un principi intern actiu. Epistemològicament, Descartes parteix del dubte metòdic, mentre que Leibniz s’enfoca en el principi de raó suficient. Pel que fa a la relació ment-cos, Descartes planteja una interacció a través de la glàndula pineal, mentre que Leibniz introdueix l’harmonia preestablerta, on no hi ha interacció causal directa entre les mònades.

3. Descartes i Plató

Semblances:

• Dualisme: Tant Descartes com Plató divideixen la realitat, però amb diferents perspectives. Descartes ho fa entre ment (res cogitans) i cos (res extensa), mentre que Plató distingeix entre el món sensible i el món intel·ligible.
• Rebuig dels Sentits: Ambdós consideren que els sentits són enganyosos i no poden proporcionar un coneixement fiable de la realitat.
• Confiança en la Raó: Tant Descartes com Plató valoren la raó com la via principal per arribar a la veritat.

Diferències:

• Origen de les Idees: Per Plató, les idees són reminiscències del món de les idees, mentre que per Descartes, les idees innates són implantades per Déu.
• Metodologia: Descartes utilitza el dubte metòdic per arribar a la veritat, mentre que Plató fa ús de la dialèctica i la reminiscència per accedir al coneixement del món intel·ligible.
• Visió de l'Ànima: Tot i que ambdós són dualistes, Plató creu que l'ànima és immortal i que té tres parts (racional, irascible i concupiscible), mentre que Descartes se centra en la ment com l'essència de l’ésser humà, independent del cos.

4. Descartes i Aristòtil

Semblances:

• Enfocament Analític: Tant Descartes com Aristòtil tenen un enfocament rigorós i sistemàtic en la seva recerca del coneixement, buscant principis fonamentals.
• Interès per les Causes: Tots dos estan preocupats per entendre les causes darrere de la realitat: Aristòtil a través de les quatre causes i Descartes a través del coneixement clar i distint.

Diferències:

• Dualisme vs. Monisme: Aristòtil rebutja la separació radical entre ment i cos proposada per Descartes. Per Aristòtil, ment i cos són aspectes d'una única realitat en els éssers vius.
• Fiabilitat dels Sentits: Descartes considera que els sentits poden enganyar-nos, mentre que Aristòtil els veu com la base per adquirir coneixement, complementat per la raó.
• Ontologia: Aristòtil planteja una realitat composta per substàncies i accidents en un sol món, mentre que Descartes defensa una divisió ontològica entre substància pensant i substància extensa.

Resum de Conceptes Clau dels Filòsofs

Plató: Idees Essencials

• Dualisme Cos-Ànima: Plató divideix l’ésser humà en cos, material i mortal, i ànima, immaterial i immortal. L’ànima habita el món intel·ligible abans de néixer, on adquireix tot el coneixement. El cos pertany al món sensible, imperfecte i canviant. Aquest dualisme és central en la seva filosofia i defineix la relació entre la realitat física i la intel·lectual.
• Teoria de les Idees (Món Sensible i Intel·ligible): Plató defensa l’existència de dos mons: el sensible, on les coses són canviants i imperfectes, i l’intel·ligible, on resideixen les idees eternes i perfectes. Els objectes materials són còpies imperfectes de les idees. Aquesta teoria busca explicar la naturalesa del coneixement i la veritat. Per ell, només les idees són plenament reals.
• La Reminiscència: Plató sosté que conèixer és recordar. L’ànima ja ha après tot en el món de les idees abans de néixer. Aprendre consisteix a rememorar aquest coneixement oblidat a través del pensament racional. Els objectes sensibles actuen com a desencadenants d’aquest record. Així, el coneixement no es crea, sinó que es recupera.
• El Mite de la Caverna: Els humans viuen com presoners en una caverna, veient només ombres que creuen que són la realitat. Sortir de la caverna representa el procés d’educació, que permet accedir al món intel·ligible i a la veritat. Aquest mite exemplifica el dualisme platònic entre món sensible i intel·ligible. També simbolitza la dificultat de transcendir les il·lusions.
• Les Ànimes Tripartides: Plató divideix l’ànima en tres parts: la racional (responsable de pensar i governar), la irascible (valentia i acció) i la concupiscible (desitjos i necessitats bàsiques). Aquesta estructura reflecteix la jerarquia ideal d’una societat, on filòsofs, guerrers i treballadors compleixen rols diferents. L’harmonia depèn del predomini de la raó.
• La Ciutat Ideal: Plató proposa una societat governada per filòsofs, que són els més savis i aptes per liderar. Els guerrers asseguren la seguretat i compleixen les decisions dels governants. Els artesans i pagesos satisfan les necessitats bàsiques. Aquest model jeràrquic busca l’harmonia, però és antidemocràtic, prioritzant el bé comú sobre l’individu.
• La Democràcia segons Plató: Plató és crític amb la democràcia, ja que considera que es basa en opinions i no en el coneixement. Per ell, les decisions haurien de prendre-les els filòsofs, que tenen accés al món de les idees i poden entendre el que és millor per a la societat.
• L'Ètica Intel·lectualista segons Plató: Plató creu que conèixer el bé implica actuar bé, però aquesta idea és problemàtica, ja que hi ha persones que, fins i tot sabent què és el correcte, no ho fan. Aquesta teoria defensa que el coneixement és essencial per a la llibertat i la bondat.

Heràclit: El Filòsof del Canvi

• El Canvi Constant: Heràclit defensa que tot està en flux constant i res roman igual. Això es veu en el fragment"no es pot banyar dues vegades en el mateix ri", ja que l’aigua sempre canvia. Per ell, el canvi és l’essència de la realitat. Tot el que sembla estable és una il·lusió. Aquesta idea fonamenta la seva filosofia.
• El Conflicte com a Motor de Canvi: Segons Heràclit, el conflicte entre oposats és la força que impulsa el canvi. Això es veu en el fragment"el conflicte és el pare de totes les cose". Els oposats no només es contraposen sinó que generen transformació. Aquesta tensió es troba en tots els nivells de la realitat. Per això, el món és una lluita constant.
• La Unitat dels Contraris: Els contraris són necessaris i complementaris per generar equilibri. Això es veu en exemples com l'arc i la lira, on la tensió crea harmonia. Per Heràclit, el que sembla oposat pot estar intrínsecament unit. Aquesta dualitat és fonamental per entendre la realitat. Els oposats són el motor de l'evolució.
• El Logos: El logos és el principi racional que ordena i guia el canvi universal. És comú a tots, però la majoria de les persones l'ignoren. Per Heràclit, el logos fa que el canvi sigui comprensible i coherent. Tot i així, pocs viuen segons aquest ordre universal. Aquesta idea és essencial per entendre la seva filosofia.
• El Foc com a Principi Universal: Heràclit identifica el foc com l’element que simbolitza la transformació. Tot es transforma en foc i el foc en totes les coses, representant el canvi constant. A més, el foc regula els canvis de manera mesurada i intel·ligent. És una metàfora de la intel·ligència i l'ordre universal. Per això, és el principi rector de la realitat.

Parmènides: La Permanència de l'Ésser

• La Teoria de l'Ésser: Parmènides afirma que"l'ésser é" i és etern, immutable i únic. Considera que qualsevol canvi o moviment és una il·lusió dels sentits. Per ell, només el pensament pot captar la veritat de l'ésser. Així, rebutja la realitat del no-ser i el canvi. Aquesta visió contrasta directament amb Heràclit.
• Crítica a Heràclit: Parmènides rebutja la barreja d’ésser i no-ser que proposa Heràclit. Considera que el canvi depèn de les sensacions i no del pensament racional. Això fa que sigui una percepció enganyosa. Segons Parmènides, només el pensament pot captar l'ésser tal com és. Això el porta a defensar la permanència.
• La Permanència: Parmènides descriu l'ésser com increat, imperible i complet. No té principi ni final i forma una realitat eterna i homogènia. Aquesta visió implica que no hi pot haver diversitat ni moviment. Qualsevol percepció de canvi és una il·lusió dels sentits. Això el converteix en el filòsof de la permanència absoluta.

Sòcrates: El Mestre de la Saviesa

• La Maièutica: La maièutica és l’art de fer preguntes per ajudar els altres a descobrir la veritat per si mateixos. Sòcrates la compara amb el treball d’una llevadora, assistint en el naixement de les idees. No imposa coneixements, sinó que guia el pensament. Aquesta tècnica parteix de la premisa que tothom té respostes dins seu. És una eina clau del seu mètode filosòfic.
• La Ignorància Conscient:"Només sé que no sé re" és l’afirmació més coneguda de Sòcrates. Reconèixer la pròpia ignorància és essencial per iniciar el camí cap al coneixement. Sòcrates creu que les persones que ignoren que no saben estan atrapades en falses creences. Acceptar la ignorància obre les portes a l’aprenentatge. Aquest punt de partida defineix el seu enfocament filosòfic.
• La Paradoxa del Coneixement: Sòcrates critica aquells que creuen saber-ho tot sense adonar-se de la seva ignorància. Per ell, aquesta actitud impedeix la recerca de la veritat. Només qui reconeix els seus límits pot aspirar al coneixement autèntic. Això genera una paradoxa: l’autèntic savi és qui sap que no sap. Això és fonamental per a la seva filosofia.
• El Judici de Sòcrates: Sòcrates va ser acusat de corrompre la joventut i d’introduir noves divinitats. Va ser condemnat a mort per un tribunal atenenc, però va acceptar la sentència amb coherència. Veia la mort com una transició natural i va defensar fins al final la llibertat de pensar. Aquest acte va convertir-lo en un símbol de la integritat filosòfica. La seva mort va inspirar generacions posteriors.

Platònics: L'Herència de Plató

• La Dualitat Món Sensible i Intel·ligible: Els platònics continuen la distinció entre el món sensible, canviant i imperfecte, i el món intel·ligible, etern i perfecte. Les idees són la base de la realitat i el veritable objecte del coneixement.
• El Mite de la Caverna Revisitada: El món sensible és una ombra del món intel·ligible. Els platònics defensen que la filosofia permet ascendir a la veritat, superant les il·lusions del món material.
• L’Ànima Immortal: Inspirats en Plató, creuen que l’ànima és immaterial i eterna. Aquesta ànima habita temporalment el cos i retorna al món intel·ligible després de la mort.
• L’Ordre Còsmic: Els platònics veuen l’univers com un sistema ordenat, governat per principis racionals. L’harmonia entre les idees i el món sensible és reflex de l’ordre diví.
• La Influència Cristiana: El neoplatonisme, derivat del platonisme, va influir en el cristianisme primitiu, especialment en la concepció de Déu com la idea suprema. Això va ajudar a integrar el pensament platònic en la teologia cristiana.

Descartes: El Pare del Racionalisme Modern

• El Dubte Metòdic: Descartes inicia la seva filosofia dubtant de tot allò que pot ser qüestionat, incloent els sentits, la memòria i les idees preconcebudes. Aquesta metodologia busca identificar una base indubtable sobre la qual construir el coneixement. El dubte no és finalista, sinó un mitjà per arribar a la veritat.
• El Cogito: Descartes afirma"penso, per tant existeixo" (cogito, ergo sum). Aquesta veritat és la primera certesa que resisteix el dubte metòdic. El pensament és l’essència de l’ésser humà i el fonament del coneixement. Aquesta idea marca l’inici del racionalisme modern.
• El Dualisme Cartesià: Descartes divideix la realitat en dues substàncies: la res cogitans (pensament, ànima) i la res extensa (matèria, cos). Aquesta divisió explica la diferència entre ment i cos, però també planteja el problema de la seva interacció. Aquest dualisme influeix profundament en la filosofia moderna.
• La Idea de Déu: Descartes argumenta que Déu és una substància infinita, perfecte i causa de si mateix. L’existència de Déu és indubtable, ja que una idea tan perfecta no podria haver estat creada per un ésser imperfecte com l’home. Déu és la garantia de la veracitat del coneixement.
• La Ciència Basada en la Raó: Descartes defensa una ciència fonamentada en la raó i la matemàtica. Rebutja l’autoritat i el coneixement tradicional basat en l’experiència sensible. Per ell, la veritat es descobreix a través del mètode racional, que segueix un ordre clar i dedueix conclusions segures.

Spinoza: Monisme i Determinisme

• Déu i la Natura: Per Spinoza, Déu és la substància única de la qual tot depèn. No hi ha separació entre Déu i el món, ja que la natura és l’expressió de Déu. Aquesta visió panteista identifica Déu amb l’univers.
• La Substància Única: Spinoza rebutja el dualisme cartesià de cos i ànima. Sosté que només hi ha una substància amb infinits atributs, dels quals coneixem el pensament i l’extensió. Tot forma part d’aquesta substància única.
• Determinisme: Segons Spinoza, tot està determinat per la necessitat de la natura. No existeix el lliure albir en un sentit absolut, ja que les accions humanes són conseqüència de causes naturals.
• La Llibertat com a Coneixement: Spinoza creu que la llibertat consisteix en comprendre les lleis que governen la natura i viure d’acord amb elles. El coneixement racional ens allibera de les passions irracionals.
• L’Ètica de la Felicitat: La felicitat es troba en l’amor intel·lectual cap a Déu, que és el coneixement de la unitat de totes les coses. Aquest amor ens proporciona una alegria duradora i una vida virtuosa.

Leibniz: Mònades i Harmonia Preestablerta

• El Principi de Raó Suficient: Leibniz afirma que tot el que existeix té una raó suficient que explica per què és així i no d’una altra manera. Aquest principi regeix tant el món físic com el metafísic.
• Les Mònades: Per Leibniz, el món està format per mònades, que són substàncies simples, immaterials i indivisibles. Cada mònada reflecteix tot l’univers des de la seva perspectiva, com petits miralls de la realitat.
• L’Harmonia Preestablerta: Leibniz defensa que Déu ha creat una harmonia preestablerta entre les mònades. Això significa que totes actuen de manera sincronitzada, sense necessitat d’interacció causal directa entre elles.
• El Millor dels Móns Possibles: Leibniz sosté que Déu, en la seva infinita saviesa, ha creat el millor dels mons possibles. Tot i que hi ha mal, aquest és necessari per assolir un bé superior. Això reflexa la perfecció divina.
• La Relació entre Fe i Raó: Com Tomàs d’Aquino, Leibniz creu que la fe i la raó són compatibles. La raó pot demostrar l’existència de Déu i ajudar a entendre el món, però la fe proporciona veritats que van més enllà de la raó.

Aristòtil: La Realitat en un Sol Món

• Un Sol Món: Aristòtil rebutja el dualisme platònic i afirma que canvi i permanència coexisteixen en un únic món. Creu que la realitat es pot entendre sense separar el món sensible del món intel·ligible. Aquesta visió simplifica la comprensió de la naturalesa. Per Aristòtil, tot es pot explicar des de la pròpia realitat física.
• Substància i Accidents: La substància és el que roman constant en un ésser, mentre que els accidents són les qualitats canviants (color, mida, etc.). La substància és el subjecte permanent, i els accidents són canvis secundaris. Aquesta distinció permet explicar el canvi sense comprometre l’estabilitat de l’essència. És clau en la seva metafísica.
• Potència i Acte: La potència és la capacitat d’una cosa de ser o fer alguna cosa que encara no és, mentre que l’acte és la seva realització. Aquesta distinció explica el canvi com el pas de la potència a l’acte. Per exemple, una llavor (potència) es converteix en arbre (acte). Aquesta teoria integra canvi i permanència en un sol sistema.
• Les Quatre Causes: Aristòtil defineix quatre causes per explicar la realitat: matèria (de què està fet), forma (com està fet), motor (què el provoca) i finalitat (per a què serveix). Aquesta explicació causal és una base fonamental de la seva filosofia natural. Les quatre causes integren els diferents aspectes del canvi i l'existència.
• El Motor Immòbil: Per Aristòtil, el moviment de l’univers requereix una causa primera que no sigui moguda per res més. Aquest motor immòbil és una realitat eterna, perfecta i immaterial que origina tot el moviment. És el principi últim de l’ordre i la causa fonamental de tot canvi.
• La Teoria de la Virtut segons Aristòtil: La virtut, per Aristòtil, consisteix en trobar el terme mig entre dos extrems: l'excés i el defecte. Així, la valentia és el punt intermedi entre la temeritat i la covardia. Aquesta teoria és central en la seva ètica i busca l'equilibri per assolir una vida feliç.
• El Punt Mig segons Aristòtil o la Perfecció Ètica: Aristòtil defensa la teoria del punt mig com a principi fonamental de l'ètica. Aquesta idea sosté que la virtut es troba en un equilibri entre dos extrems: l’excés i el defecte. Per exemple, el coratge és el punt mig entre la temeritat (excés) i la covardia (defecte). Aquesta virtut no és una posició fixa, sinó que depèn de la situació, les circumstàncies i la naturalesa de cada persona. Així, actuar virtuosament requereix prudència i reflexió per trobar aquest equilibri en cada acció.

Tomàs d'Aquino: Fe i Raó

• Fe i Raó: Tomàs d'Aquino considera que la fe i la raó no són contradictòries, sinó complementàries. La raó permet conèixer el món natural i ens guia cap a Déu, mentre que la fe revela veritats que la raó no pot assolir per si sola. Aquesta visió integra filosofia i teologia.
• Les Cinc Vies: Desenvolupa cinc arguments racionals per demostrar l'existència de Déu, coneguts com les"cinc vies". Inclouen el moviment (tot moviment necessita un motor primer), la causalitat (tot efecte té una causa), la contingència, els graus de perfecció i el fi últim de les coses. Aquest enfocament uneix la metafísica aristotèlica amb el cristianisme.
• L’Essència i l’Existència: Segons Tomàs, en els éssers creats l’essència (el que són) és diferent de l’existència (que són). Només en Déu essència i existència coincideixen, ja que Déu és el ser necessari i causa de totes les altres existències. Aquesta distinció és clau en la seva metafísica.
• La Llei Natural: Per a Tomàs, la llei natural és la participació de la llei eterna de Déu en la raó humana. Aquesta llei orienta els humans cap al bé i proporciona els principis morals universals. L’ús de la raó ens permet descobrir aquests principis.
• L’Ànima i el Cos: Inspirat en Aristòtil, Tomàs d’Aquino veu l’ànima i el cos com una unitat substancial. L’ànima és el principi vital que dóna forma al cos i li proporciona la seva finalitat. Aquesta visió s’oposa al dualisme extrem que separa radicalment cos i ànima.

Estoics i Epicuris: La Recerca de la Felicitat

• Plaer o Llibertat? La Felicitat segons Epicur i els Estoics: Per als epicuris, el plaer és l’objectiu de la vida, entès com l’absència de dolor (ataraxia) i la tranquil·litat. Creuen que la llibertat personal, allunyada de les obligacions socials, és essencial per assolir aquest plaer. En canvi, els estoics valoren la llibertat interior per sobre del plaer, considerant que només la virtut i el domini de les passions porten a la felicitat. Els estoics accepten el que no poden controlar, mentre que els epicuris cerquen una vida senzilla i serena, allunyada de preocupacions.
• Estoïcisme: Viure d’Acord amb la Natura: Els estoics proposen viure d’acord amb la raó i la natura, acceptant els esdeveniments amb serenitat. Creuen que el destí està determinat per una força racional (logos) i que la virtut és suficient per assolir la felicitat.
• L’Apatheia: Els estoics consideren que cal mantenir la tranquil·litat d’ànim (apatheia) i evitar que les passions governin la nostra vida. Això implica acceptar el que no podem controlar i centrar-nos en viure amb saviesa i virtut.
• Epicurisme: La Recerca del Plaer: Per als epicuris, el plaer és l’objectiu de la vida, però no es tracta d’excessos, sinó d’un plaer moderat. L’absència de dolor (ataraxia) i el gaudi de la serenitat són essencials per viure bé.
• La Mort segons Epicur: Els epicuris creuen que la mort no és una cosa que ens hagi de preocupar, ja que"quan som aquí, la mort no hi és, i quan la mort hi és, nosaltres no so". Aquesta visió elimina la por al més enllà i permet viure amb tranquil·litat.
• El Materialisme Epicuri: Defensen que el món està format per àtoms i buit, sense intervenció divina en els afers humans. Això els porta a centrar-se en la vida terrenal i en el benestar individual.