Filosofia Clàssica i Moderna: Antropologia, Ontologia i Empirisme

Antropologia Filosòfica: Aristòtil i Descartes

1. Antropologia d'Aristòtil

1. La teoria de la substància com a matèria i forma aplicada a l’ésser humà: Aristòtil aplica la seva teoria hilemòrfica a l'ésser humà, considerant-lo com una combinació de matèria (hylé) i forma (morphé), on la forma és l'ànima que dóna vida i organitza la matèria.
2. Els tres tipus d’ànima: Aristòtil identifica tres tipus d'ànima: l'ànima vegetativa, responsable de les funcions bàsiques de creixement i reproducció; l'ànima sensitiva, que permet la percepció i la mobilitat; i l'ànima racional, que és exclusiva dels éssers humans i els capacita per al raonament i la reflexió.
3. Visió empirista i materialista de l’ésser humà: Contràriament a Plató, Aristòtil adopta una perspectiva empirista i materialista en la seva antropologia, basant-se en observacions empíriques i considerant l'ésser humà com una entitat integrada en el món natural, en contrast amb la visió animista de Plató, derivada dels seus estudis en biologia.
4. Unitat ànima-cos: Aristòtil concep l'ànima i el cos com unitats inseparables, on l'ànima és l'organitzador intern que dóna forma i vitalitat al cos, una visió integradora que contrasta amb el dualisme de Plató.

2. Antropologia de Descartes

1. Dualisme cos-ànima: Descartes proposa un dualisme metafísic entre el cos (res extensa) i l'ànima (res cogitans), considerant-los dues substàncies independents amb naturaleses diferents.
2. Res cogitans i res extensa: Consciència i mecanisme: Res cogitans fa referència a la ment, la consciència o el pensament, mentre que res extensa fa referència al cos material, percebut a través dels sentits.
3. El problema de la relació entre cos i ànima: Descartes planteja el dilema de com dues substàncies tan diferents, el cos material i l'ànima immaterial, poden interactuar i influir-se mútuament.

En resum, Aristòtil destaca per la seva concepció integradora de l'ésser humà com una unitat ànima-cos basada en observacions empíriques, mentre que Descartes presenta un dualisme radical entre cos i ànima, plantejant el problema de la relació entre aquestes dues substàncies.

Ontologia i Metafísica: Aristòtil

1. El problema filosòfic i l'ontologia aristotèlica

Aristòtil planteja el problema filosòfic principalment a través de l'ontologia, la qual és la branca de la metafísica que s'ocupa de l'estudi de l'ésser i de la realitat en si mateixa. Aquesta qüestió fonamental sobre la naturalesa de l'ésser i de la seva existència és central en la filosofia aristotèlica.

2. Conceptes fonamentals de l'ontologia

• Ésser: L'ésser és el concepte fonamental en la filosofia d'Aristòtil i representa allò que té existència real i substancial.
• Substància: En l'ontologia aristotèlica, la substància és la categoria més important, referint-se a aquelles entitats que tenen existència independent i autònoma.
• Accident: Els accidents són les qualitats o propietats contingents d'una substància, que poden canviar sense afectar la seva naturalesa fonamental.
• Categoria: Les categories són les diverses maneres en què podem classificar els éssers i les seves característiques.

3. Teoria hilemòrfica

• Hilemorfisme: La teoria hilemòrfica és la concepció aristotèlica que tots els éssers consisteixen en una combinació de matèria (hylé) i forma (morphé).
• Matèria: La matèria és la potencialitat inherent d'un ésser, la seva capacitat de ser configurada o actualitzada per la forma.
• Forma: La forma és l'essència o estructura que dóna identitat i naturalesa a un ésser, determinant les seves característiques essencials.
• Concret o particular / general o universal: Aristòtil distingeix entre l'ésser concret o particular (individus específics) i l'ésser general o universal (gèneres i espècies).

4. Teoria de la potència i l'acte

• Canvi / moviment: Aristòtil proposa una teoria dinàmica del canvi o moviment, entenent-lo com el pas d'una potència a un acte.
• Potència: La potència és la capacitat inherent d'un ésser per experimentar canvis o actualitzar-se en funció de les seves característiques potencials.
• Acte: L'acte és el resultat de l'actualització de la potència, quan aquesta es converteix en realitat o manifestació efectiva.
• Entel·lèquia: L'entel·lèquia és el principi que dota d'objectiu o finalitat a un ésser, conduint-lo cap a la seva realització plena.

Amb aquesta teoria, Aristòtil aconsegueix proporcionar una explicació sistemàtica de la naturalesa dels éssers i dels processos de canvi que experimenten. A través de la seva ontologia, la teoria hilemòrfica i la teoria de la potència i l'acte, busca comprendre la naturalesa dels éssers i explicar els fenòmens observables en el món.

Una diferència clau entre la teoria de Plató i la d'Aristòtil és la concepció de la forma. Mentre que per a Plató la forma és una entitat separada i independent del món material, per a Aristòtil la forma està intrínsecament relacionada amb la matèria i és una part integral de la substància. A més, mentre que Plató tendeix a un enfocament més estàtic, Aristòtil adopta una perspectiva més dinàmica, especialment en la seva teoria del moviment i la potència i l'acte.

Conclusió: Aristòtil, mitjançant la seva ontologia i les seves teories sobre la matèria, la forma, la potència i l'acte, ofereix una visió completa de la naturalesa dels éssers i dels processos de canvi. La seva obra representa un avenç significatiu en la comprensió de la realitat i de la filosofia en general.

Filosofia de Hume: Empirisme i Percepció

1. L'Empirisme i els Empiristes

L'empirisme no s'ha de confondre amb el materialisme, ja que els empiristes, tot i fonamentar el coneixement en l'experiència sensible, no limiten la realitat al món material. Molts d'ells són idealistes i consideren que coneixem idees. Un dels seus principals proponents, Berkeley, va afirmar "esse est percipi" (ser és ser percebut), suggerint que la realitat es conforma pel que percebem. Per als empiristes, la realitat que coneixem és ideal, construïda a partir de les impressions sensorials.

John Locke, un dels primers empiristes moderns, negava l'existència d'idees innates i afirmava que la ment és una "tabula rasa" en la qual tot coneixement prové de l'experiència, ja sigui externa (percepció) o interna (reflexió). Contràriament a Descartes, Locke admetia la validesa del coneixement sensorial. Això implica una renúncia a la pretensió racionalista de conèixer-ho tot i exclou la metafísica com a coneixement de la realitat inabastable.

Hume va anar més enllà analitzant com els condicionants de la ment humana influeixen en el procés de percepció, en una aproximació psicològica i filosòfica.

Berkeley va defensar un empirisme radical afirmant que només és real el que es percep, argumentant que sense percepció les coses podrien no existir. Va suggerir que Déu les percebia constantment per evitar aquesta conseqüència, però aquesta idea és considerada extrema i mística. En general, l'empirisme es basa en la idea que només coneixem idees de les coses, basades en la percepció.

2. La Percepció: Impressions i Idees (Filosofia de Hume)

La filosofia de Hume es centra en explicar com funciona la percepció humana, que es compon de dos tipus de continguts mentals: impressions i idees. Les impressions són experiències directes dels sentits, com veure o olorar alguna cosa. Les idees són reconstruccions mentals d'aquestes impressions. Les passions i sentiments segueixen el mateix patró: experimentem una impressió directa en el moment i, posteriorment, la recordem com una idea.

Les idees poden ser simples o compostes. Les simples provenen directament d'una impressió, mentre que les compostes es formen unint diferents idees simples. Aquest concepte implica que tot el que coneixem del món exterior són impressions sensorials, a partir de les quals obtenim idees. Per exemple, quan veiem una taronja, rebem impressions com el color, la forma i el sabor, i a partir d'això construïm la idea complexa de taronja. Hume argumenta que no tenim accés a cap realitat essencial de les coses, sinó només a les nostres idees basades en impressions sensorials. Això suggereix que la nostra percepció del món pot ser imprecisa, incompleta i subjectiva.

3. Criteri de Demarcació (Filosofia de Hume)

Hume distingeix entre idees simples i complexes, una distinció similar a la segona fase del mètode cartesià, però amb un propòsit diferent. Mentre que Descartes busca la veritat a través de l'anàlisi fins a les idees primàries, Hume utilitza el principi de còpia com a criteri de veritat per a les idees simples. Per a Hume, les impressions són directes i immediates, mentre que les idees (simples o complexes) no ho són. Les impressions són més vives i clares, ja que provenen directament de la sensació o reflexió. Les idees deriven de la memòria o la imaginació.

El criteri de demarcació de Hume estableix que si puc remetre una idea a una impressió prèvia, aleshores és vàlida i té significat. Si no puc relacionar una idea amb una impressió, aleshores manca de significat. Aquest criteri, basat en l'experiència, és empíric i descarta moltes especulacions metafísiques que no tenen una base en impressions prèvies.

4. Principis de l'Empirisme (Hume)

1. Principi Empirista: Tot el coneixement deriva de la percepció, ja sigui interna o externa.
2. Principi d'Immanència: Tot el que hi ha a la ment són impressions o imatges, i els sentits són l'únic canal d'entrada.
3. Principi de Còpia: Les idees són còpies de les impressions, i les impressions són més vives que les idees.
4. Principi d'Associació d'Idees: Les idees no estan desconnectades, sinó que la ment les associa segons lleis determinades.
5. Principi de Negació de les Idees Generals: No hi ha idees abstractes o universals, només idees particulars agrupades sota termes generals.

L'empirisme de Hume es centra en l'estudi dels processos mentals que generen les idees, més que en la realitat objectiva en si mateixa, ja que considera que només podem conèixer les idees que tenim de les coses, no les coses mateixes. Aquest enfocament, anomenat empirisme psicologista, ressalta la importància de conèixer els mecanismes de percepció i pensament del subjecte per entendre com construïm la nostra realitat.

Comentari de Text: La Cova de Plató

1. Context històric

El text prové de "La República" de Plató, una obra filosòfica escrita al voltant del 380 aC. Plató va ser un filòsof grec considerat un dels pensadors més influents de la història occidental. En aquesta obra, Sòcrates, el personatge principal, presenta diverses paràboles per il·lustrar els seus punts de vista sobre la justícia, la política i el coneixement.

2. Tema i tesi

El text presenta la famosa paràbola de la cova, on Sòcrates descriu una situació en què uns homes viuen lligats en una cova i veuen només ombres projectades a les parets, sense conèixer la realitat exterior. La tesi sostinguda és que la majoria de les persones viuen en una ignorància semblant, confinades a una visió limitada de la realitat, i que només mitjançant un procés de "pujada" cap a la veritable comprensió, començant amb la Idea del Bé, poden alliberar-se d'aquesta ignorància i assolir la veritable comprensió.

3. Idees fonamentals i relació

El text comença amb Sòcrates descrivint la situació dels homes lligats a la cova, que veuen només ombres d'objectes reals projectades per un foc. Aquesta situació simbolitza la ignorància i la limitació del coneixement humà. Sòcrates explica com un home alliberat de la cova experimentaria dolor en ser exposat a la llum del sol, però amb el temps s'acostumaria i podria veure la realitat exterior.

Després, Sòcrates relaciona aquesta paràbola amb la condició humana, afirmant que la visió de les coses veritables és comparable a la contemplació de la Idea del Bé. La "pujada" de l'ànima cap a la regió intel·ligible simbolitza l'ascensió cap a la veritat i la comprensió. Sòcrates conclou que la Idea del Bé és la causa de tota rectitud i bellesa, i que aquells que la contemplen són els més capacitats per actuar amb prudència i justícia en la vida.

4. Valoració crítica

La paràbola de la cova és una metàfora poderosa que il·lustra la diferència entre la percepció superficial i la comprensió profunda. La relació entre la cova i el món visible, i la regió intel·ligible amb la veritable realitat, ofereix una perspectiva sobre la naturalesa del coneixement i la importància de la filosofia en la recerca de la veritat.

La paràbola continua sent rellevant en la història de la filosofia i la literatura, i encara és objecte d'estudi i interpretació. La seva crítica a la ignorància i la importància de la il·luminació intel·lectual segueixen sent temes importants en la societat contemporània. En resum, la paràbola de la cova de Plató continua sent una obra clàssica i intemporal que ofereix una valuosa reflexió sobre la naturalesa del coneixement i la veritat.

Comentari de Text: Filosofia de Descartes

1. Context històric

El text explora el context històric en el qual va viure René Descartes, un filòsof francès del segle XVII. Aquest període es caracteritza per la inestabilitat política i social a Europa, amb crisis, conflictes religiosos i la Guerra dels Trenta Anys. Malgrat aquesta turbulència, el segle XVII va veure l'aparició de l'Edat Moderna, marcada per la revolució científica i un canvi en la concepció de l'ésser humà com a centre de l'activitat intel·lectual.

2. Tema i tesi

El tema central del text és el coneixement, i la tesi de Descartes és que pot dubtar de tot, excepte del propi pensament, arribant a la conclusió del "cogito, ergo sum" (penso, llavors existeixo).

3. Idees fonamentals i relació entre aquestes

Descartes comença el seu procés de coneixement amb un dubte metòdic radical, posant en qüestió fins i tot els sentits i les percepcions corporals. Mitjançant el dubte metòdic, arriba a la conclusió que l'existència del pensament és indubtable, establint així el fonament per al seu sistema filosòfic. A través de l'anàlisi de les idees internes, Descartes justifica l'existència de l'entitat pensant i arriba a la certesa del seu propi ésser.

4. Valoració crítica

El text presenta una crítica als racionalistes com Descartes, destacant la importància de l'experiència empírica en el procés de coneixement. S'interroga sobre la possibilitat d'un dubte tan radical i qüestiona la noció d'idees innates. Finalment, defensa la rellevància dels sentiments, l'ètica i l'art enfront de la metafísica.

5. Valoració crítica final

El resum ofereix una visió crítica i equilibrada del text, destacant els punts forts i febles de l'argumentació de Descartes. També ressalta la importància de considerar altres formes de coneixement i la rellevància dels aspectes emocionals i estètics de la vida humana.