Filosofia Clàssica: Descartes, Plató i el Coneixement
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en catalán con un tamaño de 11,15 KB
René Descartes: El Dubte Metòdic i la Certesa
1. Idees Principals del Pensament Cartesià
Descartes sosté que, encara que tot allò que percebem sigui un somni o una il·lusió, hi ha veritats generals —com les matemàtiques— que semblen indubtables. Tanmateix, planteja la hipòtesi d’un geni maligne capaç de fer-li creure com a certes coses que en realitat són falses. Així, ni tan sols aquestes veritats universals són completament segures. Aquest dubte radical forma part del seu mètode per trobar un coneixement absolutament cert.
2. Significat d'Expressions Clau en Descartes
a) «extensió»: Capacitat dels cossos de tenir dimensions i ocupar espai.
b) «geni maligne»: Ésser poderós i enganyós que podria fer-me creure com a certes coses falses.
3. El Dubte Metòdic i la Resposta Cartesiana
Descartes utilitza el dubte metòdic per posar a prova la solidesa dels coneixements. Primer dubta dels sentits perquè a vegades ens enganyen. A continuació, amb l’argument del somni, considera que fins i tot les percepcions més vives poden ser il·lusions. Malgrat això, les veritats matemàtiques semblen resistir el dubte. Però finalment introdueix la hipòtesi del geni maligne, que podria fer-lo errar en tot, fins i tot en les veritats lògiques i matemàtiques.
La resposta al dubte arriba a la Segona Meditació: el “cogito” (penso, per tant existeixo) és la primera veritat indubtable. A partir d’aquí, Descartes construeix el coneixement basant-se en idees clares i distintes i, més endavant, demostra l’existència d’un Déu perfecte i no enganyador, que garanteix la veracitat del coneixement.
4. Descartes vs. Hume: Raó vs. Experiència
A diferència de Descartes, que defensa que el coneixement segur s’obté a partir de la raó i idees clares i distintes, David Hume considera que tot coneixement prové de l’experiència sensible. Mentre Descartes confia en la raó per descobrir veritats indubtables, Hume és empirista i es mostra escèptic respecte a la possibilitat d’un coneixement cert sobre el món. Per a Hume, la causalitat, per exemple, no és racionalment demostrable, sinó un hàbit mental. Així, la confiança cartesiana en la raó contrasta amb l’escepticisme empíric de Hume.
Plató: El Món de les Idees i el Bé Suprem
1. Idees Centrals de la Filosofia Platònica
Plató ens proposa una analogia entre el món sensible i el món intel·ligible. A través d’aquesta comparació, defensa que només el coneixement de la idea del Bé permet entendre la realitat de manera plena. Aquesta idea és la causa última de tot allò que és just i bell, i només es pot captar amb l’ús de la raó. Per això, per actuar amb saviesa en la vida, cal assolir aquest coneixement superior, que va més enllà de les aparences sensibles.
2. Significat d'Expressions Clau en Plató
a) «món visible»: Món material, que es coneix mitjançant els sentits.
b) «món intel·ligible»: Món de les idees, que es coneix mitjançant la raó.
3. L'Intel·lectualisme Moral i la Idea del Bé
Quan Plató afirma que “qui vulgui actuar assenyadament” ha de contemplar la idea del Bé, està aplicant el seu intel·lectualisme moral, heretat de Sòcrates: el coneixement del Bé és condició indispensable per actuar bé. Aquest coneixement no és sensible, sinó racional, i es troba en el món intel·ligible, on resideixen les Idees —realitats perfectes i eternes que expliquen el món material.
Segons Plató, la idea del Bé és la més elevada de totes: dóna sentit, unitat i veritat a les altres idees, igual que el sol fa visible el món físic. Conèixer-la requereix un llarg procés educatiu —la dialèctica— que purifica l’ànima de les opinions i la condueix cap a la veritat.
Per tant, només qui accedeix a aquest coneixement pot prendre decisions justes. Això té conseqüències ètiques i polítiques: l’ànima justa és la que està governada per la raó, i l’Estat ideal és aquell on els filòsofs —els qui coneixen el Bé— exerceixen el poder, ja que són els únics capaços de governar correctament.
4. Plató vs. Sofistes: Raó i Veritat Absoluta
Plató considera que la raó és l’única via per arribar a un coneixement veritable i universal. Per a ell, els sentits són enganyosos i només proporcionen opinions. En canvi, la raó permet accedir al món de les Idees, i conèixer la realitat tal com és. El coneixement és un record (innatisme).
Els sofistes, en canvi, negaven l’existència d’una veritat absoluta. Pensaven que cada persona veu el món des del seu punt de vista i que la raó només serveix per persuadir, no per descobrir cap realitat objectiva. Per això defensaven que el coneixement és relatiu i depèn de la cultura o de l’individu.
Plató: La Dialèctica i el Coneixement del Bé
1. Idees Clau sobre la Dialèctica Platònica
Plató defensa que només aquell que, a través de la raó i no de les aparences, arriba al coneixement de l’essència del bé, pot governar amb justícia. El text contraposa l’opinió al veritable saber, que només s'assoleix mitjançant la dialèctica, una disciplina que permet qüestionar, argumentar i fonamentar les idees. Aquest coneixement racional del Bé és imprescindible per educar els futurs governants, ja que només qui el coneix pot prendre decisions justes i ben fonamentades per al bé comú.
2. Significat d'Expressions Clau: Essència i Bé
a) «l’essència de les coses»: La seva naturalesa profunda i immutable, coneguda per la raó.
b) «el bé en si»: La idea suprema del Bé, font de veritat i de justícia.
3. La Dialèctica com a Cim del Coneixement
Quan Plató afirma que la dialèctica és “el cim de tot ensenyament”, vol dir que aquesta és la forma de coneixement més elevada i rigorosa. És el mètode que permet elevar-se del món sensible al món intel·ligible, i assolir el coneixement de les Idees, especialment de la idea del Bé, que és la més elevada.
La dialèctica implica saber preguntar i respondre adequadament, fent ús de la raó per arribar a la veritat i no quedar-se en les aparences. Aquest mètode culmina el procés educatiu que Plató descriu en l’Al·legoria de la Caverna, on el filòsof surt del món de les ombres i veu la realitat tal com és.
Només qui ha passat per aquest procés pot accedir a un coneixement universal i necessari, i per això és l’únic apte per governar. Aquesta visió es fonamenta també en la influència socràtica: el saber veritable condueix a l’actuar correcte, i per tant, educar en la dialèctica és preparar per al bon govern i la vida justa.
4. Plató vs. Aristòtil: Coneixement i Realitat
Plató considera que el coneixement autèntic només s’obté mitjançant la raó i la dialèctica, que permet conèixer les Idees, realitats perfectes i eternes. El coneixement sensible, basat en els sentits, només produeix opinió i no pot arribar a la veritat.
En canvi, Aristòtil, deixeble de Plató, considera que el coneixement comença pels sentits. A través de l’experiència i la inducció, la raó pot arribar a conèixer els principis universals, però aquests no són Idees separades sinó formes presents a les coses mateixes. Per Aristòtil, doncs, raó i experiència són complementàries, i la veritat es troba en el món físic, no en un món intel·ligible separat.
Plató: La Justícia en la Ciutat i l'Ànima
1. Conceptes Clau de la Justícia Platònica
Plató identifica la justícia com l’harmonia entre les parts d’un sistema, tant en la ciutat com en l’individu. Cada persona ha de fer la tasca que li correspon segons la seva naturalesa, igual com cada part de l’ànima ha de complir la seva funció sense interferències. Quan l’ànima està ordenada —amb raó, ànim irascible i desig en equilibri—, l’individu és just. Així, la justícia interior és un reflex de l’ordre extern de la ciutat, on cada classe social fa la seva funció específica.
2. Significat d'Expressions: Casa i Ànima
a) «la seva pròpia casa»: En ell mateix, en la seva ànima.
b) «ànima»: La part immaterial d’una persona.
3. La Justícia en la Ciutat i l'Ànima Platònica
Plató empra una estratègia argumentativa que parteix de la ciutat per entendre la justícia en l’individu. Creu que serà més fàcil observar la justícia en gran escala (la ciutat) i aplicar després aquest model a l’ànima de l’individu.
Distingeix tres classes socials dins de la ciutat: els productors, els guardians i els governants. Cada classe està associada a una virtut: la temprança (productors), el coratge (guardians) i la saviesa (governants). La ciutat és justa quan cada classe compleix la seva funció sense interferir en les de les altres.
De manera anàloga, l’ànima humana també té tres parts: la racional, l’irascible i la concupiscible. A cadascuna li correspon una virtut: la saviesa (racional), el coratge (irascible) i la temprança (concupiscible). Un individu és just quan cada part de la seva ànima compleix la seva funció i, sobretot, quan la part racional governa les altres.
Així, Plató justifica que, tant en la ciutat com en l’individu, la justícia consisteix a mantenir l’ordre i l’harmonia interna, i per això pot afirmar que han descobert què és la justícia en ambdós casos.
4. Plató vs. Sofistes: Justícia Absoluta o Relativa
Plató considera que una societat és justa quan cadascú exerceix la funció que li pertoca segons la seva naturalesa, i l’ànima de l’individu està ordenada i harmonitzada sota la guia de la raó.
Els sofistes, en canvi, tenien una visió relativista de la justícia. Per a ells, la justícia no és una veritat objectiva, sinó una convenció social que depèn de l’opinió o dels interessos del poder. Així, mentre Plató creu en una justícia universal i fonamentada en la raó, els sofistes pensen que la justícia canvia segons el context i la cultura, i que el que és just per a uns pot no ser-ho per a altres.