Filosofia Cartesiana: Mètode, Intuïció, Deducció i Substàncies
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 3,56 KB
El Mètode Cartesià: Intuïció i Deducció
La varietat d’opinions deprimia Descartes. Per a ell, era necessari cercar un saber universal i vàlid per a tots. A fi d’obtenir aquest coneixement, ideà un mètode per a conèixer la veritat. Descartes prengué com a model el mètode matemàtic, basat en la intuïció i en la deducció.
La Intuïció
La intuïció és la captació intel·lectual immediata d’una idea. En ser immediata, no hi ha una cadena deductiva pel mig, i aquesta idea no ha estat captada pels sentits, eliminant la possibilitat de dubte o error. Les idees trobades amb la intuïció són com axiomes que no es poden demostrar.
La Deducció
La deducció és el coneixement que arrenca d'un altre coneixement previ i arriba a una conclusió. Aquestes conclusions són segures, estables, certes i eficaces, i ens permeten demostrar amb rigor altres veritats.
Les Quatre Regles del Mètode Cartesià
Les regles d’aquest mètode es poden resumir en quatre preceptes fonamentals:
- Evidència: Proposa l'ús del dubte metòdic, és a dir, hem de sotmetre sistemàticament a dubte totes les opinions que ja tenim per poder descobrir allò indubtable.
- Anàlisi: Aquesta regla consisteix a descompondre les múltiples dades del coneixement en els seus elements més bàsics.
- Síntesi: És un procés ordenat de deducció que encadena unes idees a unes altres. Es tracta de conduir ordenadament els pensaments, començant pels més simples i acabant en els més complexos.
- Comprovació: Es tracta de disciplinar la memòria perquè la deducció no sigui errònia, assegurant la revisió i el recompte.
Les Substàncies Finites en la Filosofia Cartesiana
Una cosa que existeix de manera que no té la necessitat de cap altra cosa, sinó de si mateixa per existir, és anomenada substància. L'única que tindria aquesta qualitat de manera absoluta és Déu.
Hi ha dos criteris a l'hora de qualificar les substàncies: la infinita (Déu) i les finites (les ànimes i les coses). La substància infinita és perfecta i no ha estat creada, mentre que les finites són imperfectes i han estat creades.
La Res Cogitans (L'Ànima)
La primera substància que se'ns presenta és el cogito, que és l'ànima i no és sinó la raó, l'intel·lecte. És una substància finita l'atribut de la qual és el pensament. Descartes l'anomena res cogitans. Per demostrar que el pensament és l’únic atribut de l'ànima, diu que no podem fingir que no pensem; per tant, el que constitueix la nostra essència és pensar.
La Res Infinita (Déu)
La segona substància que se'ns presenta és Déu, l'atribut del qual és la infinitat (la res infinita). La idea de perfecció la descobreix Descartes en la seva ànima; aquesta és una idea innata i està posada en mi per un ésser que realment és perfecte: Déu. Déu, per tant, existeix i no necessita res més per existir. Així, Déu és el creador de la realitat i és tal com jo la penso.
La Res Extensa (El Món i les Coses)
La tercera substància que se'ns presenta són el món, les coses i la realitat, l'atribut de les quals és l'extensió (la res extensa). Només quan tenim la idea de Déu podrem saber que hi ha el món i que és tal com el pensem.