Filosofia Bizantina: Característiques i Influències Històriques

1. Filosofia Bizantina.

La ciutat de Bizanci passa a ser, amb l’emperador Constantí (Constantinoble), la capital i el veritable centre cultural de l’època. Esdevé el veritable centre del cristianisme a Orient, quan Egipte, Palestina i Síria cauen a mans dels musulmans. Fou el nou Imperi “romà” fins a la caiguda de la ciutat en mans dels turcs el 1453.

Característiques de la filosofia bizantina (A. de Libera):

• La filosofia és un coneixement grec, hel·lènic, entès com estranger, estrany i exterior. La veritable filosofia, la filosofia interior, és la teologia cristiana.
• La “filosofia exterior” és independent i no està subordinada a la teologia cristiana.
• És una filosofia no acadèmica, molt monacal.
• El model de filòsof és enciclopedista, un erudit, un retor; orientat a les disciplines del trivium (dels occidentals: gramàtica, lògica i retòrica) i no pas a la metafísica.

Libera destaca la importància de la continuïtat de la filosofia tardoantiga en l’Imperi bizantí durant tota l’edat mitjana. No es cerca el concordisme entre Plató i Aristòtil (típic de l’edat mitjana occidental – mala lectura d’Aristòtil de les fonts àrabs i desconeixement de Plató). Els presenten com autors contraposats amb sistemes de pensament incompatibles entre ells.

Relacions entre Orient i Occident: el cisma entre l’Església llatina i la grega, l’any 1054, amb l’excomunió de Cerulari, patriarca de Constantinoble; la ruptura ja s’havia iniciat des del segle IX.

La filosofia bizantina de l’edat mitjana té antecedents dels autors patrístics: Dionisi Areopagita i Joan Damascè. Els historiadors la divideixen en quatre etapes:

1. La filosofia bizantina fins a Foci (820-891)

Després de Dionisi Areopagita (s. V-VI), la filosofia entra en un període de crisi; al segle VII brilla la figura de Damascè en terres d’islam. Des de Justinià fins a Foci, el veritable centre del pensament filosòfic no és Constantinoble, sinó Damasc, ciutat d’acollida dels teòlegs dissidents, i després islamitzada.

Al mitjans del segle VII s’inicia la controvèrsia iconoclasta (730-843). La religiositat oriental havia donat una gran importància a les icones. La imatge d’un sant o un màrtir té un sentit pedagògic religiós, però amb el temps es va transformar en objecte de culte.

L’any 725, l’emperador Lleó III comença a desqualificar les imatges, especialment de Crist; poc després, foren prohibides per un edicte (no fou ben acollit). Segons l’edicte, només era tolerable la imatge de la sola creu; les altres eren prohibides per la llei mosaica i per la teologia dels pares de l’Església. Motivació? (influència islàmica, limitar el poder dels monjos, etc.).

Constantí V convoca un concili que considera inacceptables les icones de Crist i dels sants; les veritables icones són els cristians que viuen i actuen segons el model de Jesucrist i dels sants.

Comença una persecució contra les imatges dels monestirs. L’any 787, el II concili de Nicea distingeix entre veneració relativa (imatges de sants) i adoració (Déu).

Després de la controvèrsia iconoclasta (fi 843), l’art bizantí només fa imatges bíbliques que tenen una clara funció pedagògica i desapareixen les icones de sants sols. Tomàs acceptava una adoració relativa a les imatges. Aquesta manera occidental d’entendre l’adoració de les imatges suscità suspicàcies entre els teòlegs bizantins.

Teodor l’Estudita, monjo i reformador del monaquisme bizantí, fou un dels principals defensors de les icones. Segons ell, les imatges tenen el seu fonament en la teologia de la humanitat.

Repercussions de la controvèrsia iconoclasta (J. Meyendorff):

• La controvèrsia amb l’islam i la querella iconoclasta fan que Bizanci miri cada cop més cap a l’Orient; i els papes, per la seva banda, es vinculen a Occident.
• Dimensió política: lluita de l’Imperi contra els monjos. El paper fonamental és la relació entre l’Església i el poder polític. Els monjos reivindicaven una independència del cristianisme respecte dels poders; en canvi, els iconoclastes pretenien la submissió de l’Església al poder polític.
• Punt central de la controvèrsia: icona de Jesucrist. La posició ortodoxa dels monjos (guanyadora) implicava l’acceptació de l’Encarnació de la divinitat, l’arrelament de la fe en allò més profund de l’ésser humà (cor, sensibilitat i raó).
• En el món cristià bizantí, l’art esdevé inseparable de la teologia; és expressió de la fe.

Foci de Constantinoble (840) és una figura controvertida: impulsor d’un renaixement de la cultura bizantina i protagonista del problema que va fer esclatar el cisma d’Orient. Les esglésies hispàniques i gal·les, preocupades per l’arrianisme, van afegir el Filioque (es procedeix també del Fill) al seu credo. Foci no ho acceptà; el Fill és una interpolació que no es pot justificar teològicament, perquè destrueix la monarquia del Pare. Foci inaugura una veritable tradició d’enciclopedistes.