Filosofia d'Aristòtil: Coneixement, Ètica, Política i l'Ànima

El Coneixement en Aristòtil

Tots els animals tenen capacitat de percebre, de rebre sensacions, però aquestes percepcions duren el que dura l'estímul. Alguns animals, però, tenen a més de sensació, memòria com a conseqüència d'aquesta repetició d'estímuls semblants. El coneixement empíric es fonamenta en la memòria i és el coneixement de les coses singulars; no es pot transmetre. Coincideix amb Plató segons el qual els objectes particulars no són l'objecte de la ciència; només allò que és universal pot ser conegut científicament i, a més, és un coneixement que es pot transmetre a generacions futures. Les formes, els trets comuns que comparteixen els membres d'una classe o universal, sí que són l'objecte de la ciència i no els individus singulars, que només són coneguts per la sensació i que, per tant, només són abordables per l'opinió.

L'Ètica Aristotèlica

El bé suprem dels humans és la felicitat, que s'assoleix amb la virtut en potència que esdevé virtut en acte mitjançant una activitat. La vida feliç és la vida que desenvolupa una activitat, una vida que executa un potencial virtuosament. Com les activitats humanes estan subjectes a una gradació i l'activitat més elevada pròpia de l'home és el pensament, la felicitat màxima radicarà en l'exercici del pensament i la reflexió. D'això se'n deriva que una part inferior de l'ànima no hauria de sotmetre's a una de superior i, quan es viu segons aquesta, s'assoleix la virtut moral.

D'altra banda, defensa una actitud moderada, un terme mitjà, ja que és aquí on se situa la virtut, que està entre dos vicis: un per excés i un per defecte. El valor és una virtut. La phronesis (prudència) serà aquella saviesa pràctica que ens determinarà on és el punt mitjà adequat entre els dos extrems viciosos.

La Política en Aristòtil

La funció de la polis és la d'assegurar la vida bona i l'autosuficiència. Lluny de l'idealisme platònic, Aristòtil enumera els tipus d'estat que no només són millors, sinó que a més a més siguin possibles. Hi ha tres formes de bon govern:

• Monarquia
• Aristocràcia
• Democràcia

I tres més que correspondrien a la degeneració dels esmentats anteriorment:

• Tirania
• Oligarquia
• Demagògia

Per a Aristòtil, el govern ideal seria la monarquia, però no garanteix que el rei sigui bon governant. L'aristocràcia tindria més possibilitats que la monarquia perquè els poders estan més repartits, però és un règim on hi ha moltes inestabilitats. Aristòtil proposarà una mescla de democràcia i aristocràcia, on les magistratures es repartirien, i les decisions les prendrien uns el poble i les altres els aristòcrates.

Per anar bé, és molt important que la gran majoria de la població pertanyi a la classe mitjana. Així, la polis evita els extrems com les tiranies o les demagògies. Amb ciutadans ni molt pobres ni molt rics, s'assoleix l'excel·lència política, que se situa en el punt mitjà dels règims extrems.

Crítica a les Idees Platòniques

Aristòtil no admet l'existència separada de les Formes, però sí admet que el coneixement de les coses s'obté a partir del coneixement de la seva forma o essència. Plató atorga estatus de realitat a les Idees. Aquestes són reals i les ubica en un món separat: el món intel·ligible. Així, segons Aristòtil, on abans hi havia un problema, ara en tenim dos: no només caldrà defensar la hipòtesi d'una realitat intel·ligible, sinó que caldrà justificar a més com es relacionen ambdues realitats: la sensible i la intel·ligible. És el vell problema filosòfic de com interactuen dues substàncies diferents.

Elements de l'Ànima Racional

L'ànima racional es compon de:

• Intel·lecte actiu: Principi causal i actiu al qual correspon fer totes les coses (com ho és la tècnica respecte la matèria). Intel·lecte capaç de fer les coses, en el ben entès que la mateixa cosa és la ciència en acte i el seu objecte. Aquest intel·lecte és qualitativament més excels i superior que l'intel·lecte passiu, com el principi ho és de la matèria i l'agent ho és respecte del pacient. Aquest intel·lecte habitualment es disposa com ara la llum: també la llum fa, en certa manera, dels colors en potència colors en acte. Tal intel·lecte és separable, sense barreja i impassible, sent com és acte per la seva pròpia entitat. Un cop separat, és només allò que en realitat és. Únicament aquest intel·lecte és immortal i etern. Es podria interpretar com allò que actualitza l'intel·lecte passiu.
• Intel·lecte passiu: Capaç d'arribar a ser totes les coses. És corruptible.