De Filip II a l'Època Hel·lenística: L'Expansió de Macedònia i Alexandre el Gran

APARTAT 5: L'Ascens de Macedònia i l'Època Hel·lenística

Les polis gregues van continuar rivalitzant entre si, la qual cosa va permetre que el regne de Macedònia, situat al nord de Grècia, es fes més poderós; va començar l’època hel·lenística.

El Regnat de Filip II

Com que les guerres del Peloponès van afeblir les polis gregues, Macedònia va aprofitar aquest moment per atacar-les des del nord.

El rei macedoni Filip II va derrotar una aliança de polis, liderada per Atenes i Tebes, en la batalla de Queronea (338 aC) i va estendre el seu domini sobre Grècia.

L'Imperi d'Alexandre el Gran

Filip II va morir assassinat i el va succeir el seu fill Alexandre, que amb vint anys va començar a bastir un dels imperis més extensos de l’antiguitat.

• Primer va conquerir l’Àsia Menor i Egipte, on va fundar la ciutat d’Alexandria, al delta del Nil.
• Des d’allà es va dirigir cap a l’Imperi persa, on va vèncer el seu sobirà, Darios III, i es va proclamar rei de Pèrsia.
• Va continuar l’avançament fins a l’Índia i l’Àsia central.

Així, doncs, Alexandre el Gran va crear un imperi que comprenia pràcticament tot el món conegut pels grecs.

Alexandre el Gran es va esforçar per instaurar la llengua i la cultura gregues als territoris que anava conquerint. Aquesta difusió de la cultura grega o hel·lènica dona nom a l’Imperi hel·lenístic.

Alexandre el Gran va morir molt jove, quan tenia 32 anys. Després de la defunció, l’any 323 aC, els seus generals es van repartir els territoris conquerits, un fet que va provocar la divisió de l'Imperi i la creació de diversos regnes:

• Macedònia i Grècia van ser governades per Antígon.
• Síria i l’Àsia Menor van correspondre a Selèuc.
• Egipte i Palestina van passar al domini de Ptolemeu. Durant aquest període es va construir el far d’Alexandria, una de les set meravelles de l’antiguitat, i la biblioteca, un dels centres de transmissió del saber més importants de la història.

Els regnes hel·lenístics van viure un període de gran esplendor econòmica i cultural. La civilització grega es va barrejar amb altres cultures, com la persa, la mesopotàmica o l’egípcia.

A més d’Alexandria, a Egipte, van prosperar altres ciutats com Antioquia, a l’extrem oriental de la Mediterrània, o Pèrgam, a prop de la costa d’Anatòlia.

No obstant això, ja s’albirava el naixement d’un imperi nou. Es tractava de Roma, que havia començat el seu procés d’expansió i havia aconseguit el control de Grècia durant les guerres macedòniques, a mitjan segle II aC.

APARTAT 4: L'Època Clàssica

Durant el segle V aC, Grècia va viure el període de més esplendor i va assolir la maduresa política, intel·lectual i artística. Les polis es van fer molt poderoses, i dues d’aquestes ciutats estat, Atenes i Esparta, van destacar de la resta.

Les Guerres Mèdiques

Els grecs havien ocupat molts territoris de la Mediterrània oriental, però l’Imperi persa també tenia interessos en aquella zona, per la qual cosa les dues civilitzacions van entrar en conflicte. Les disputes territorials entre grecs i perses van donar lloc a les guerres mèdiques.

• L’any 490 aC, els perses, comandats pel rei Darios el Gran, van creuar l’Egeu per apoderar-se de Grècia, però els atenesos van aconseguir aturar-los en la batalla de Marató.
• Deu anys després, el 480 aC, Xerxes, fill de Darios, va conquerir el nord de Grècia. Una aliança de polis gregues, liderades per Esparta, va tractar d’impedir que els perses continuessin avançant, però, tot i l’heroica defensa, els grecs van ser vençuts en la batalla de les Termòpiles.
• Aquell mateix any, els perses van sotmetre Atenes, però finalment van ser derrotats en la batalla naval de Salamina.

El Predomini d'Atenes i Esparta

Quan van haver acabat les guerres mèdiques, les polis gregues es van unir i van fundar la Lliga de Delos, per combatre juntes en cas de nous conflictes.

Dins de la Lliga van destacar novament Atenes, a la regió de l’Àtica, i Esparta, situada al Peloponès. Les dues polis, governades amb sistemes d’organització diferents, van encetar una gran rivalitat.

• Atenes va viure el moment de més esplendor amb el govern del general i polític Pèricles, que va dur a terme un procés de renovació cultural i política. Es va envoltar d’intel·lectuals i d’artistes, i va embellir la ciutat amb obres com el Partenó, temple en honor de la deessa protectora de la ciutat, Atena Pàrtenos.
• Esparta gaudia d’una organització diferent de la de la resta de les polis. Era un estat militar, en què tot es feia en funció de l’exèrcit. Tenia dos reis i un sistema de govern molt rígid, orientat a la guerra, amb estrictes normes de disciplina. Els pares no educaven els seus fills, ja que des de l’edat de set anys passaven a dependre de l’Estat i rebien una instrucció molt severa.

Encara que les dues ciutats formaven part de la Lliga de Delos, la rivalitat creixent entre totes dues va fer que Esparta l’abandonés, i va crear la Lliga del Peloponès en aliança amb altres polis.

Les lligues es van enfrontar en les llargues guerres del Peloponès (431-404 aC), que van acabar amb la derrota atenesa i la fi temporal de la democràcia en aquella ciutat.

Organització de la Democràcia Atenenca

• La bulé, formada per cinc-cents membres elegits per sorteig cada any. Controlava el compliment de la llei.
• L’heliea, un tribunal popular de sis mil ciutadans triats a l’atzar per a un any. Impartia justícia.
• Els ciutadans també tenien accés a càrrecs polítics o magistratures. Els arconts, elegits cada any, eren responsables dels afers polítics i religiosos. Els estrategs eren els caps militars de la polis.
• Esparta va ser l’única polis que va mantenir la figura del rei. Tenia una diarquia, en què dos sobirans exercien funcions religioses i militars.

La participació ciutadana en el govern de la ciutat era menor que a Atenes, i els càrrecs polítics eren patrimoni d’unes quantes famílies, que formaven una oligarquia. L’exèrcit tenia molt poder i participava en les decisions importants.

Òrgans de Govern Espartans

• Els principals òrgans de govern eren els següents:
  • La gerúsia o consell dels ancians, composta per vint-i-vuit membres majors de seixanta anys. Elaborava les lleis i administrava justícia.
  • L’apel·la o assemblea, que aprovava o rebutjava les propostes de la gerúsia.
  • Els èfors o magistrats, que supervisaven el compliment de les lleis i mantenien l’ordre intern.
  • Apartado 2: Cap a l’any 800 aC, després d’un lent període de recuperació, els llogarets que havien sorgit durant l’època fosca van anar evolucionant fins a formar polis o ciutats estat, constituïdes per una ciutat i les terres de conreu del voltant.
• En aquesta època, els contactes comercials per la Mediterrània van permetre als grecs conèixer l’alfabet dels fenicis, que van adaptar a la seva llengua.

La Polis i el seu Model d'Organització

Les polis estaven formades per una ciutat principal i el territori que l’envoltava (chora), que incloïa camps i llogarets.

Els habitants es dedicaven sobretot a l’agricultura i el comerç. Algunes ciutats, com Atenes i Corint, van començar a tenir cada vegada més poder i riquesa.

• Cada polis grega tenia govern propi, lleis, exèrcit i moneda, però totes compartien la mateixa llengua, la mateixa religió i els mateixos costums.

Això afavoria la relació contínua entre les ciutats. Els habitants de les polis es reunien en diverses festivitats religioses i esportives. D’aquesta manera van sorgir els jocs olímpics, anomenats així perquè es van celebrar per primera vegada a la ciutat d’Olímpia, l’any 776 aC.

Les polis eren inicialment governades per una oligarquia o «govern d’uns quants». Es tractava de ciutadans rics, propietaris de terres on treballaven els camperols, que no podien intervenir en les decisions polítiques.

A partir del segle VI aC, aquesta situació va generar conflictes, per la qual cosa van sorgir nous models d’organització. Un d’aquests va ser la tirania, en què una única persona tenia el control de la polis.

No obstant això, una de les aportacions més grans dels grecs antics a la humanitat va ser la democràcia o «govern del poble», un sistema pel qual els ciutadans van començar a participar en les decisions polítiques de cada ciutat estat.