Figures Retòriques i Trajectòria d'Estellés

4. L'obra d'Estellés està plena de figures retòriques, i destaquem les següents: Sinestèsia. Comparació: molt utilitzada per Estellés. Algunes d'elles estableixen una analogia entre el terme real i l'imaginari. Metàfora: per designar una cosa amb el nom literal d'una altra amb la qual té alguna semblança. Metonímia: consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra que té relació de contigüitat o física. Personificació o atribució de qualitats humanes a objectes o animals que realment no en tenen.

- Estellés utilitza també altres recursos que no són exactament figures retòriques però que són molt habituals en la seva obra: La repetició anafòrica. Per emfatitzar paraules o frases que esdevenen l'eix temàtic del poema. L'ús del llenguatge popular o col·loquial.

Si ho especifiquem en cadascuna de les poesies, aquest n'és el resultat:

"Demà serà una cançó": Pel que fa a l'estil, Estellés va crear una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal amb la combinació de la llengua col·loquial pròpia de la comarca de l'Horta, que incorpora amb molta naturalitat ("teues", "volta", "banda"); i la llengua literària, que aporta als versos solemnitat i contundència ("versos solemnes - solemnes?-").

Tot i que en aquest poema trobem un equilibri bastant igualat entre el lèxic culte i el lèxic col·loquial, podem afirmar que hi predomina el primer. Alguns topònims ("l'Albereda") i les referències a espais urbans coneguts per ell ("el riu", "la fira"), ens ajuden a ubicar l'acció explicada en el poema en la seva volguda ciutat de València, òbviament, durant la postguerra.

"No escric èglogues": Aquest poema s'inicia amb una hipèrbole, una mes de les exageracions que tant agraden al poeta de Burjassot, "No hi havia a València dues cames com les teves". Aquest vers es repeteix, com una espècie de tornada, tres vegades més en tota la composició, i la dota d'una musicalitat reforçada per figures com l'al·literació, la repetició de sons en alguns versos, "arreplegava la roba", i trobem també una sinècdoque, ja que les "cames" remeten a tota la dona que evoca i recorda. Les repeticions són a la base de la construcció del poema. A vegades repeteix paraules (solemne, crepuscle), a vegades empra el paral·lelisme sintàctic, i d'altre ho fa en forma d'anafora. Les comparacions també apareixen sovint en el text per a reforçar la descripció de la dona recordada: "Com si anessis per l'aigua". La metàfora ("teranyines de llàgrimes"), la sinestèsia, les interrogacions retòriques, o les personificacions, demostren la complexitat del llenguatge poètic d'Estellés i el seu domini dels recursos temàtics i formals malgrat l'aparença senzilla.

7. TRAJECTÒRIA: El Llibre de Meravelles és un tríptic on es fa una crònica personal del jo líric en l'ambient de postguerra. La part central de l'obra fou escrita entre el 1957 i 1958. Les parts laterals (la primera i la tercera part) es completaren el 1968. Aquestes dues dècades (els 50 i els 60) són els anys decisius per a Estellés.

Durant els anys 50 comença el contacte amb intel·lectuals com Sanchis Guarner o Fuster, que l'encoratgen i l'apadrinen. Escriu llibres que no es publicaran fins als 70. En aquesta dècada aconsegueix l'estil propi més genuí en què accentua la temàtica de la quotidianitat, el testimoni de la desolació i el registre col·loquial. Predomina el vers alexandrí en els llargs poemes, que combinen seqüències narratives i descriptives. Augmenten les referències a altres poetes clàssics i al cinema i política internacional. Adopta les preocupacions de poetes com Ovidi, Horaci, Ausiàs March per tal de recrear les tensions socials i lingüístiques de la postguerra valenciana.

Durant els anys 60, Estellés només publica un poemari i escriu de manera irregular. Principalment treballa en els llibres que ja duu entre mans. El llenguatge es diversifica en noves formes, temes i influències: prosa poètica, poemes breus, epitafis, sonets.
Durant els 70, Estellés publica en cascada molts llibres escrits anteriorment mentre intensifica l'orientació més compromesa en la seva nova poesia i comença una intensa activitat pública. El mural del País Valencià (27 llibres de diferents temes relacionats amb el País València) serà la magna obra poètica que l'ocuparà els anys posteriors.

3. La llengua literària d'Estellés és molt exigent des del punt de vista mètric i formal. Aporta als versos solemnitat i contundència, sovint gràcies a l'ús del decasíl·lab a la manera d'Ausiàs March (versos de deu síl·labes amb cesura en la quarta o la sisena síl·laba) o de l'alexandrí, també present en la literatura medieval (versos de dotze síl·labes amb cesura en la sisena). A més a més, a partir de l'experiència més quotidiana, Estellés incorpora a la seva poesia referents de la literatura catalana clàssica (quasi tots els poemes de Llibre de Meravelles duen citacions de poetes medievals) però també d'altres tradicions, com ara la grecollatina o la renaixentista (en especial gràcies a la reescriptura d'un gènere com són les èglogues).