Figures Clau de la Literatura Valenciana: Fuster, Mira i Estellés

Joan Fuster: L'Intel·lectual Clau del Segle XX Valencià

Tot i que Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) començà la seva trajectòria literària com a poeta, l’autor de Sueca destacà pel seu assaig i està considerat l’intel·lectual més important de tot el domini lingüístic del segle XX. Als seus textos assagístics trobem reflexions i anàlisis sobre diversos temes. El llenguatge que usa és particularment intel·ligent, ple de matisos i de jocs lingüístics que obliguen el lector a no passar per alt cap afirmació. Per això, se l’ha col·locat en el grup dels grans intel·lectuals europeus, acompanyant Montaigne, Gide o Huxley. Els seus assajos estan dotats d’una ironia inqüestionable i l’agudesa dels seus comentaris no deixen cap lector indiferent. Els seus escrits o irriten o sedueixen. I això precisament ho aplicà als escrits que tocaven un tema més social i polític. De fet, ell va qüestionar la identitat nacional dels valencians sota el règim franquista amb la seva obra cabdal Nosaltres els valencians (1962) i defensava la idea que qualsevol intel·lectual havia de participar en aquest debat. Encara ara, aquest text és vigent perquè denuncia les inèrcies i els conformismes polítics dels valencians. Aquesta postura li va valdre a Fuster ser víctima d’un atemptat a casa seva amb dues bombes. Per concloure, les opinions del de Sueca encara ressonen en la complexa i contradictòria societat valenciana de principis del segle XXI.

Joan Francesc Mira: Reflexions sobre la Realitat Valenciana

Nascut a València l’any 1939, Joan Francesc Mira és un autor polifacètic que destaca pels seus articles d’opinió, assajos, novel·les i biografies. És col·laborador de diverses publicacions com Avui, El Temps i El País, i ha traduït diverses obres al català. Deixeble de Joan Fuster pel que fa a l’estil irònic i l’ús crític de les paraules, no podem entendre la figura d’aquest autor sense parlar de les seves reflexions polítiques. La seva obra assagística és una reflexió contínua sobre el tema del nacionalisme, amb títols com Crítica de la nació pura (1984) o Sobre els valencians (1997). Moltes de les reflexions de Mira neixen de la seva experiència i també de la de molts dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d’uns textos que podrien semblar complicats exercicis intel·lectuals, però que resulten, al contrari, accessibles i molt suggeridors. Algunes de les seves obres més importants són Els valencians i la terra, Introducció a un país i Població i llengua al País Valencià. En definitiva, podem considerar J.F. Mira un observador social, un antropòleg que observa el seu entorn i que sap explicar-lo d’una manera teòrica però, sobretot, humana i compromesa amb el seu país.

Vicent Andrés Estellés: Poesia i Memòria del País Valencià

Vicent Andrés Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor representatiu de la postguerra. Entra en joc, com a poeta, en la dècada dels setanta. El 1971 va publicar el Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys. L’ambient li va ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa cultural al País Valencià, que els seus llibres van reforçar.

La poesia d’Estellés reconstrueix la memòria d’un petit món, explicat des de la seva quotidianitat, on l’amor hi serà molt present. Es tracta d’un discurs poètic oposat al de la"poesia pur". Estellés inventa una realitat per mitjà de la seva poesia; es tracta d’una crònica o documental de la realitat, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles, crònica d’un temps de crisi. Aquesta quotidianitat apareix descrita amb un estil molt expressiu constituït amb la fusió de diversos registres i amb el predomini de la llengua col·loquial. Paral·lelament, també es mostra una elaboració estilística i retòrica, visible en l'adjectivació, les imatges metafòriques i en fórmules clàssiques com l’ègloga i l’alexandrí.

Una altra aportació d’Estellés fou l’ús dels referents de la tradició literària clàssica, de vegades amb una intenció paròdica o irònica. En les Horacianes, les al·lusions al món llatí transformen la crònica en poesia lírica i, com en el Llibre de meravelles, es fan referències constants a autors de la literatura catalana medieval.