Figures Clau de la Literatura Catalana: Anàlisi i Context

Miquel Martí i Pol: El Poeta del Poble

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003) és el poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya, va arribar a tota la població. Es va involucrar molt en política i en el nacionalisme, cosa que contribuí encara més a la seva popularització. Havia nascut en el si d’una família obrera. A causa de la precària situació econòmica de la família, als 14 anys va començar a treballar, però el 1972 va haver de plegar a causa d’una esclerosi múltiple.

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seva obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes del poeta: la reflexió metafísica, la poesia realista i compromesa, la malaltia i la seva superació, el compromís nacional, el pas del temps i el balanç de vida. La seva poesia fon un temps interior, personal i subjectiu, amb un temps obert, exterior i social. La suma d'aquestes dues veus configuren en un tot la seva poesia, que ha evolucionat i ha oscil·lat segons les vicissituds de la seva biografia personal i els canvis i les transformacions de la societat catalana. Miquel Martí i Pol, poeta compromès amb la vida, tres grans valors humans: la sinceritat, l'autenticitat i la solidaritat.

Joan Fuster: L'Assagista Més Important del Segle XX

Joan Fuster és l'assagista més important i més modern de la literatura catalana del segle XX. Fuster és autor d’una extensa obra literària de gran diversitat temàtica. Les seves reflexions se centren en l'ésser humà, tant en aspectes bàsics i quotidians com en les inquietuds generals de la seva època. Reflexiona sobre els problemes actuals amb una visió universalista. Els articles de diari de Fuster són assajos en miniatura. Té una brillant carrera d'assagista, de vasta amplitud temàtica, amb un estil incisiu i amb adjectius hàbils i precisos. Després publicà molts altres títols: Les originalitats (1956). Aquestes obres responen a un humanisme clàssic i ètic. Fuster tracta diversos aspectes de la cultura i de la vida quotidiana i planteja temes que van de la història a la política. El 1962 publicà Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valencià, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencià. Dins d'aquesta temàtica també escrigué nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges: Combustible per a falles (1967). La força de la seva personalitat intel·lectual i l’extensió de la seva obra han superat l'àmbit literari estricte i s'han projectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. Des de la dècada dels seixanta fins a la seva mort fou una de les figures més representatives i més influents de la cultura del país.

Josep Maria Benet i Jornet: Evolució Teatral

En els anys seixanta, Josep Maria Benet i Jornet es va formar en les lectures populars i els serials radiofònics. Va estudiar a l'EADAG on va entrar en contacte amb les persones que feien el millor del teatre català d'aleshores. Benet i Jornet és pràcticament l'únic autor de la seva generació que ha aconseguit estrenar amb regularitat, sobretot perquè ha sabut evolucionar i ha mantingut una certa complicitat estètica i ideològica amb un públic que l'entén. És autor d’una trentena d’obres, entre les quals: Una vella, coneguda olor (1963), Berenàveu a les fosques (1971). En el teatre de Benet i Jornet es pot observar l’evolució següent:

1. Del realisme social dels primers temps a la recerca d'un territori mític (Cançons perdudes, 1966).
2. Les obres del cicle de Drudània.
3. El retorn al realisme, però focalitzant la intimitat dels personatges (Berenàveu a les fosques, 1971).
4. L'apropament al teatre de Harold Pinter (PN de Literatura 2005).
5. El retorn a un intimisme en què la comunicació es fa gairebé impossible.

En el teatre de Benet i Jornet l'entorn pesa d'una manera aclaparadora sobre els éssers humans, els condiciona, els configura i els deforma. Durant els primers anys de la seva producció, l’entorn feia els personatges infeliços o cruels, i es manifestava clarament injust. Més endavant s'ha transformat i ha dut els personatges a la dificultat d'expressar-se. Va començar fent guions televisius per a TVE i va crear la primera sèrie diària de tot el territori espanyol.

Manuel de Pedrolo: Teatre de l'Existencialisme

Podem dividir el teatre de Manuel de Pedrolo en tres etapes, tot i que només té una etapa central intensa i sòlida, que situem a la segona meitat de la dècada dels anys 50. En aquest període, Manuel de Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds. Així, s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seves dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira, 1954). Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar-s'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils: Cruma (1950). El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista quan pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d’uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d’explicar-lo sense que això signifiqui que no tenen interès pel món dels altres.

Joan Francesc Mira: Identitat i Cultura Valenciana

Joan Francesc Mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. L’article d’opinió és un assaig en miniatura. Suggereix i argumenta amb gràcia, maneja molt bé la ironia i és un veritable mestre de l’adjectiu. Quan observa un poble, un territori o un costum, Mira compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país. Si observa coses que no tenen comparació amb els costums locals ho constata amb enveja, sorpresa, ironia o curiositat. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear consciència col·lectiva, i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets, ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític. És un escriptor plenament arrelat al país, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l’experiència vital, per la lectura i per la seva dedicació a l’escriptura. Els clàssics i l’humanisme, la democràcia i la raó, sustenten la seva forma analítica i reflexiva d’examinar la vida.