Figures Clau del Renaixement i la Reforma: Impacte en la Història

Figures Destacades del Renaixement i l'Humanisme

Durant el Renaixement i l’Humanisme van emergir figures molt diverses que van transformar el pensament, l’art, la religió i la ciència. Hernando de Talavera, tot i no tenir tanta projecció internacional, forma part d’aquest context de renovació religiosa i cultural. Un exemple notable de projecció marítima és Piri Reis, almirall otomà i cartògraf, conegut pels seus mapes nàutics detallats, especialment elMapa de 1513, que mostra parts d’Europa, Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud amb sorprenent precisió. La seva obraLlibre de la Navegació conté informació clau sobre costes mediterrànies i el situa com una figura central en la història marítima. En un altre àmbit, Inca Garcilaso de la Vega, fill d’un conquistador espanyol i una princesa inca, va ser el primer gran escriptor mestís d’Amèrica. Amb obres comComentarios reales de los incas, ofereix una valuosa visió indígena de l’Imperi Inca i defensa la seva cultura dins del marc de la literatura hispanoamericana. En l’àmbit teatral i literari italià, Isabella Andreini destaca com una de les actrius més reconegudes del seu temps i membre influent de laCommedia dell’Arte, a més d’autora culta que escrivia en italià i llatí, defensant el paper de la dona en l’escena artística.

Entre els grans humanistes destaca Erasme de Rotterdam, figura clau de l’humanisme cristià, defensor de la reforma pacífica de l’Església, autor deL’Elogi de la bogeria i editor delNou Testament en grec, una obra fonamental per a futurs estudis bíblics. Al seu costat, Francisco Jiménez de Cisneros, reformador religiós castellà, va tenir un paper important en la política i religió dels Reis Catòlics. Impulsà la Universitat Complutense d’Alcalá de Henares i va dirigir l’edició de laBíblia Políglota, tot promovent l’estudi crític de les escriptures, però també va participar en la conversió forçada de jueus i musulmans. En l’àmbit de la pintura, El Bosco va revolucionar l’art neerlandès amb escenes simbòliques i plenes de fantasia, com enEl jardí de les delícies, sent considerat precursor de l’art fantàstic i mestre del detall. D’altra banda, Isotta Nogarola, una de les primeres humanistes italianes, va defensar la igualtat intel·lectual de les dones i argumentava teològicament la no superior culpabilitat d’Eva respecte a Adam. Igualment destacada fou Vittoria Colonna, poetessa i amiga de Miquel Àngel, que va escriure poesia religiosa i amorosa i va defensar una espiritualitat interior i reformista dins del catolicisme.

La Reforma Religiosa: Protagonistes i Doctrines

En el context de reforma religiosa, Juan de Valdés, exiliat per la Inquisició, va ser un dels principals pensadors espirituals del món hispànic, influenciat pel protestantisme i defensor d’una religió més íntima i personal, amb obres comDiálogo de la doctrina cristiana i traduccions de la Bíblia al castellà. La figura clau de la Reforma fou Martí Luter, monjo alemany que amb les seves 95 tesis de 1517 inicià un trencament amb Roma, defensant la salvació per la fe i l’accés directe a les Escriptures, fundant l’Església luterana.

Paral·lelament, Joan Calví, a Suïssa, estructurà el pensament protestant en una doctrina sòlida, especialment la predestinació, i fundà el calvinisme, que tindria gran influència a Europa. En el món anglès, Thomas More, humanista i autor d’Utopia, va criticar la societat del seu temps i, com a catòlic fidel, va morir per oposar-se a Enric VIII, convertint-se en símbol de consciència moral. També va destacar Robert Greene, escriptor i dramaturg renaixentista anglès, un dels primers professionals de l’escriptura, crític de Shakespeare i renovador del teatre isabelí. Pel que fa al camp de la religió catòlica i la Contrareforma, Ignasi de Loiola fundà la Companyia de Jesús, orde que combinava espiritualitat, educació i disciplina, i amb elsExercicis espirituals com a guia, tingué un paper clau en la recuperació del catolicisme en temps de crisi. Finalment, Teresa d’Àvila, mística i reformadora del Carmel, va deixar obres profundes comEl llibre de la vida, vivint una espiritualitat íntima i visionària, i va ser una de les poques dones declarades Doctora de l’Església per la seva influència teològica i espiritual.

Martí Luter: Pensament i Impacte de la Reforma

Martí Luter critica el poder polític del papa i la corrupció de l’Església, i defensa que la salvació només s’obté per la fe. Segons ell, les obres bones o els rituals no serveixen per salvar-se, i fins i tot poden ser dolentes si es fan per interès. Aquesta postura és una reacció a la hipocresia eclesiàstica i a l’ús del poder religiós per controlar qui es salva. Luter distingeix entre cos i ànima, afirmant que el cos és una presó de l’ànima si no hi ha fe sincera. Pel que fa a la Bíblia, destaca la importància tant de l’Antic com del Nou Testament. L’Antic mostra que l’ésser humà és incapaç de complir totes les normes, mentre que el Nou ofereix promeses i esperança de salvació gràcies al sacrifici de Crist. Per Luter, Crist dissol els pecats dels creients, però això no implica que les bones accions siguin inútils: han de fer-se per amor al proïsme, no per guanyar la salvació. Luter també introdueix la idea que tots els cristians són sacerdots, amb una fe personal directa amb Déu, sense necessitat d’una autoritat religiosa que decideixi per ells. Tot i això, reconeix la utilitat de figures religioses formades. Defensa que les bones obres ajuden a mantenir la fe i la convivència social, essent una extensió natural del bon cristià. Inicialment acceptava la possibilitat del purgatori, però a partir de 1522 rebutja aquesta creença. En l’àmbit polític, les seves idees desafien l’autoritat religiosa i generen tensions amb el poder de Carles V. A més, el protestantisme que promou és més obert al pensament científic que el catolicisme, que censura idees contràries a la seva doctrina. Finalment, Luter també va escriure cançons per difondre el seu missatge, i era molt influït per Sant Agustí, figura clau per al pensament protestant.

Amèrica: Descobriment, Colonització i Intercanvi Colombí

Amèrica tracta sobre els principals processos històrics derivats del descobriment i la colonització del continent americà per part d’Espanya. L’Intercanvi Colombí fa referència a la transferència massiva de plantes, animals i malalties entre el Nou Món (Amèrica) i l’Antic Món (Afroeuràsia), iniciat a partir del viatge de Cristòfor Colom l’any 1492. Aquest concepte va ser encunyat per l’historiador nord-americà Alfred W. Crosby. Per tal de controlar i organitzar les activitats comercials amb les colònies, es va crear la Casa de Contractació de les Índies a Sevilla el 1503, impulsada per la reina Isabel i dirigida per Juan Rodríguez Fonseca. Aquesta institució esdevé un centre de control econòmic, comercial i administratiu, que incloïa una mena de"universitat de mercader" i un tribunal de comerç. Amb el temps, va supervisar també el tràfic d’esclaus africans i les rutes marítimes, a més de fomentar la formació en navegació i cartografia. El 1717 es traslladà a Cadis.

Paral·lelament, el Consell d’Índies, creat el 1524 per Carles V, es va convertir en l’òrgan suprem de govern de les colònies espanyoles a Amèrica. Estava format per consellers nomenats pel rei, que elaboraven lleis i aprovaven les despeses i actes dels funcionaris colonials. Tot i la seva importància inicial, aquest consell va perdre rellevància al segle XVIII. Pel que fa al procés de colonització, aquest s’inicià el mateix 1492 amb el primer viatge de Colom, després del Decret de l’Alhambra. El 1493, el papa Alexandre VI atorgà als Reis Catòlics el dret de conquesta i evangelització d’Amèrica, i el 1494 el Tractat de Tordesillas repartí les terres descobertes entre Castella i Portugal. Entre 1519 i 1522, Hernán Cortés va conquerir Mèxic, mentre que al 1529, amb la Capitulació de Toledo, es va autoritzar la conquesta del Perú. Pizarro i els seus homes van capturar l’emperador Atahualpa el 1532 i, després d’una resistència intensa, el van executar el 1533, consolidant així la dominació espanyola, culminada amb la fundació de Lima el 1535. En el context colonial, s’imposaren sistemes com el repartimiento, un sistema de treball obligatori per a la població indígena, amb jornades curtes però dures, sovint en condicions properes a l’esclavitud. A més, es van establir les reduccions, nuclis de població dissenyats per concentrar i controlar els indígenes amb finalitats evangelitzadores i d’assimilació cultural. En el cas de les reduccions jesuítiques, aquestes seguien una estructura urbanística ordenada, amb una gran plaça central i edificis religiosos i socials al voltant. Aquest conjunt de mesures va configurar la base del domini espanyol sobre el continent americà durant l’Edat Moderna.

L'Humanisme i el Renaixement: Obres Bíbliques Clau

ElNou Testament grec d’Erasme de Rotterdam va ser una obra clau dins l’humanisme renaixentista. La seva primera edició, publicada el 1516 amb presses, contenia nombrosos errors, però va tenir un gran impacte. Es van publicar cinc edicions (1516, 1519, 1522, 1527 i 1537), i Erasme va rebre el privilegi de publicació durant quatre anys per part del papa Lleó X. A més, va dedicar les traduccions a l’emperador Maximilià I. L’objectiu principal d’aquest projecte era sincronitzar les tradicions gregues i llatines del Nou Testament, oferint una versió actualitzada i més fidel. La segona edició (1519) va servir de base per a la traducció alemanya de Martí Luter, mentre que la tercera (1522) va influir en laBíblia de Ginebra i la versió anglesaKing James. La quarta edició (1527) presentava els textos en columnes paral·leles: grec, Vulgata llatina i la pròpia traducció d’Erasme.

Un altre projecte destacat va ser laBíblia Políglota Complutense, també coneguda com laBíblia d’Alcalà. Aquesta obra va ser liderada pel cardenal Francisco Jiménez de Cisneros, que també va impulsar la revitalització de la Universitat d’Alcalá de Henares, transformant-la en la Universitat Complutense l’any 1508. Va dissenyar un nou currículum més modern i pedagògic per fomentar l’estudi de les Sagrades Escriptures. LaBíblia Complutense es va elaborar en aquesta institució, i el cardenal Cisneros en va ser el mecenes i director, seleccionant personalment els col·laboradors i manuscrits. Els volums I a IV contenien l’Antic Testament en hebreu, grec i la Vulgata llatina de Sant Jeroni, amb columnes per a cada idioma i, a la part inferior, el text arameu del Pentateuc i la seva traducció al llatí. El volum V recollia textos en grec amb algunes traduccions en hebreu i arameu, incloent un diccionari grec-llatí del Nou Testament. El volum VI incloïa materials lingüístics com diccionaris d’hebreu i arameu, així com traduccions gregues de tots dos Testaments. Aquesta obra representa la primera edició crítica del text llatí de la Vulgata, que després seria reproduïda a laBíblia d’Anvers. A més, el text grec de la Septuaginta amb traducció interlineal també s’hi imprimia per primera vegada. Cal destacar que diversos dels experts que hi van participar eren conversos, i, tot i que el seu treball no es va incloure directament, va servir de base per a la posteriorBíblia d’Anvers.

LaBíblia Regia oBíblia d’Anvers es va publicar entre 1569 i 1572 en vuit volums. El projecte va ser dirigit per Benito Arias Montano, amb el patrocini principal del rei Felip II i la impressió de Christopher Plantin. Es van produir 1.200 exemplars, 12 d’ells en pergamí. Aquesta nova edició va sorgir per la dificultat d’accedir a còpies de laBíblia Complutense i per la necessitat d’incorporar els avenços filològics del segle XVI. Es van millorar les tècniques tipogràfiques, aconseguint una edició més precisa i pensada per posar a l’abast dels estudiosos europeus un text catòlic fiable.

Felip II, rei d’Espanya i de Portugal, catòlic devot i col·leccionista d’art, va promoure aquesta obra no només per motius religiosos sinó també com a instrument de propaganda política. Abans d’impulsar el projecte, va consultar teòlegs de la Universitat d’Alcalá i la Inquisició, decidint finalment finançar-lo generosament. Benito Arias Montano, erudit bíblic, hebraista, poeta i capellà de Felip II, va ser també bibliotecari de l’Escorial i va participar en el Concili de Trento. Plantin, l’impressor, va ser una figura destacada del món editorial del segle XVI, conegut per les seves simpaties humanistes i per tenir contactes amb la monarquia de Felip II. Estava vinculat a la Família Charitatis, un moviment espiritual dins l’anabaptisme fundat per Hendrik Niclaes l’any 1540. Aquesta comunitat, liderada posteriorment per H. J. Barrefelt (àlies"Llum de Dé"), defensava un espiritualisme radical, la inspiració interior, l’amor com a eix de la fe, la tolerància religiosa i una actitud de secretisme i distanciament respecte a les pràctiques externes de la religió.

El Concili de Trento (1545-1563) també va tenir una influència decisiva. El 8 d’abril de 1546 es va declarar oficialment que la traducció llatina de Sant Jeroni (la Vulgata) era l’únic text llatí autèntic de l’Escriptura vàlid doctrinalment. No obstant això, el concili no es va pronunciar sobre la traducció de la Bíblia a llengües vernacles. Això deixava espai per al desenvolupament de diferents iniciatives editorials i traduccions segons contextos nacionals i polítics. Finalment, dins l’humanisme i el foment de les ciències i les arts, es va recuperar l’estudi de les arts liberals, que provenien de l’antiguitat tardana i precedien els estudis universitaris de filosofia i teologia. Aquestes es dividien entre el Trivium (gramàtica, retòrica i lògica) i el Quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música). A més, elsStudia Humanitatis promovien disciplines com la gramàtica, la retòrica, la poesia, la història i la filosofia moral. Dins d’aquest marc, els humanistes valoraven especialment la retòrica, ja que era oberta, permetia explorar diverses posicions sense comprometre’s amb una sola veritat. En canvi, la dialèctica era més restrictiva, ja que buscava demostrar veritats amb proves i obligava a posicionar-se. Aquesta preferència per la retòrica reflecteix l’esperit crític, obert i exploratori que definia l’humanisme renaixentista.

L'Humanisme: Conceptes, Característiques i Pensadors

L’Humanisme va ser un moviment intel·lectual del Renaixement que recuperava els valors de l’antiguitat clàssica, especialment mitjançant l’estudi del llatí, la literatura i les arts. Georg Voigt i Christoph Burckhardt van fundar l’estudi històric del Renaixement, aquest últim ambLa cultura del Renaixement a Itàlia (1860). Paul Oskar Kristeller va destacar el programa cultural delsStudia Humanitatis com a nucli comú de l’humanisme. Hans Baron desenvolupà l’humanisme cívic, relacionat amb el pensament republicà florentí, i Eugenio Garin remarcà el context urbà com a origen de l’interès per la vida quotidiana humana.

Pier Paolo Vergerio defensava que elsStudia Humanitatis eren l’educació pròpia d’un home lliure. Dins l’humanisme cívic, Machiavelli destacà ambEls Discursos iEl Príncep, reflexionant sobre el poder i els valors republicans. Desideri Erasme proposà un model de govern basat en valors cristians i humanistes. Per ell, la filosofia era una pràctica moral, no una disciplina acadèmica, i defensava que ser cristià era el veritable sentit de ser filòsof. Va criticar la metafísica aristotèlica i els filòsofs escolàstics, i vinculà el seu pensament a la figura de Crist com a rei-filòsof, en la línia de Plató. L’humanisme renaixentista va transformar la cultura europea abans de la Il·lustració, combinant l’herència clàssica amb la tradició cristiana. Va influir en la creació de l’acadèmia moderna i en les principals escoles filosòfiques del moment.

Característiques Principals de l'Humanisme Renaixentista:

• Estudi de les lletres i arts clàssiques: Recuperació del llatí i la filologia.
• Defensa de l’educació per formar ciutadans útils.
• Promoció de la virtut privada i cívica.
• Rebuig de l’escolàstica medieval.
• Foment dels estudis no religiosos.
• Èmfasi en l’individu i la seva autonomia moral.
• Valoració de l’observació, l’anàlisi i la creativitat.
• Creença que artistes i escriptors poden millorar la societat.
• Reflexió constant sobre què significa ser humà.

Joan Calví: Doctrina, Reforma i Influència

Figura clau de la Reforma protestant. El seu llibre més destacat ésInstituts de la religió cristiana, publicat inicialment en llatí el 1536 i traduït al francès el 1541. L’edició definitiva és del 1559. El títol pot significar tant"instruccion" com"institut". Calví utilitzà el Decàleg com a base del dret natural i com a model per estructurar una república cristiana tant en l’àmbit espiritual com civil.

Va dur a terme una reforma profunda de l’Església i de l’Estat, promovent la llei com a eina d’organització social i de control moral. Com a pastor, va tenir un paper actiu: predicava diversos dies a la setmana, feia casaments, batejos, etc. A més, va ser un prolífic comentarista bíblic, amb textos sobre gairebé tots els llibres de la Bíblia, i un polemista destacat que debaté amb catòlics, llibertins, antitrinitaris, antinomians i anabaptistes. Els antinomians defensaven que la gràcia allibera els cristians de seguir la llei moral, i els anabaptistes rebutjaven tant el baptisme infantil com l’ordre social establert, fet que causava tensions teològiques i polítiques. El moviment de Calví és conegut com a"reforma" i destaca per voler integrar plenament religió i societat. Defensava una reforma que limités els abusos dels governants i ampliés les llibertats dels ciutadans sota un model cristià. Similituds amb Luter: tots dos rebutgen el valor de les obres per a la salvació, donen importància a l’Escriptura per damunt de l’Església, promouen la traducció de la Bíblia a llengües locals i neguen l’autoritat del papa. També creuen que els laics poden interpretar la Bíblia. Diferències: Luter era conservador en l’àmbit polític i social, defensava la separació entre Església i Estat i la igualtat només davant Déu. Calví, en canvi, volia unir Església i Estat, amb una societat estructurada segons el seu codi moral, i introduí el concepte dels"escollit" per Déu, independentment de les accions humanes.