La Fi del Franquisme i la Transició Democràtica a Espanya (1973-1977)

La Fi del Franquisme i la Transició Democràtica

La Crisi Econòmica de la Dècada del 1970

A partir del 1973 es va iniciar un canvi en l'economia dels països occidentals, provocat per l'alça ràpida del preu del petroli i de les matèries primeres. La crisi del petroli va posar fi al període de creixement i de prosperitat anterior i va inaugurar una època de recessió econòmica profunda. A Espanya, aquesta crisi es va iniciar amb una alça contínua dels preus, amb un retrocés del turisme, que va reduir l'entrada de divises, i amb una disminució de les inversions estrangeres. Aquesta situació va afectar el sector industrial i moltes indústries van fer fallida, i l'atur es va incrementar. En conseqüència, a partir del 1975 els índexs de creixement de l'economia espanyola es van frenar bruscament: la inflació va créixer molt i l'atur no va deixar d'augmentar. En aquesta difícil situació, Espanya va haver de fer front a la mort de Franco i al procés de transició cap a la democràcia.

Els Darrers Anys del Franquisme

El 1973, Franco estava malalt i per primera vegada va nominar un cap de govern, l'almirall Carrero Blanco, que va ser assassinat el desembre del mateix any en un atemptat d'ETA. La seva desaparició va ser un cop molt dur per al franquisme, perquè Carrero era considerat el personatge cabdal per garantir la continuïtat d'un règim. A partir d'aquest moment es va fer més evident la consolidació de dos grups dins del franquisme:

• Els immobilistes defensaven el manteniment intacte del franquisme fins i tot després de la mort del dictador.
• Els oberturistes apostaven per un procés de reformes progressives, tot i que estaven molt limitats en el primer moment.

El gener de 1974 es va constituir un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, que va prometre una obertura política, però les reformes anunciades van ser insignificants. Molts oberturistes van mostrar el seu descontentament davant la timidesa dels canvis, mentre que els immobilistes van començar a defensar violentament al carrer la necessitat de mantenir intactes els principis i les institucions del franquisme. Els antifranquistes es van coordinar en plataformes unitàries i van manifestar que no acceptarien cap canvi que no comportés la concessió d'una amnistia, el reconeixement de les llibertats i la convocatòria d'eleccions lliures. Al carrer, les mobilitzacions populars en demanda de democratització del règim van augmentar de manera significativa. Franco va morir el 20 de novembre de 1975, deixant Espanya en una situació delicada i enmig d'un greu conflicte als territoris espanyols del Sàhara.

El Conflicte del Sàhara Occidental

La colònia espanyola del Sàhara era ambicionada pels seus veïns, el Marroc i Mauritània, a causa de la seva riquesa en fosfats. El 1973 s'havia creat el Front POLISARIO, una formació nacionalista i socialista que propugnava la independència. Espanya va optar per la descolonització, però el rei del Marroc, Hassan II, va organitzar el 1975 una invasió pacífica del territori anomenada Marxa Verda. El govern, temorós d'un conflicte bèl·lic, va claudicar i va signar un acord que va significar el lliurament del Sàhara al Marroc i Mauritània.

La Transició a la Democràcia

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d'Espanya i en el seu missatge va deixar entreveure la seva voluntat de promoure el canvi polític. El nou govern, presidit també per Carlos Arias Navarro, es va mostrar incapaç de dur a terme qualsevol reforma democràtica i el rei en va forçar la dimissió. En aquesta situació, l'oposició democràtica va impulsar mobilitzacions reivindicatives. Al carrer, la població va expressar per mitjà de vagues i manifestacions el seu desig d'un canvi polític que comportés l'amnistia per als presos polítics i la recuperació de les llibertats democràtiques.

El juliol del 1976 va ser nomenat president del govern Adolfo Suárez, un polític oberturista que va iniciar el camí legal per al desmantellament del franquisme. El govern va cercar el suport de l'oposició, que va acceptar una reforma pactada, és a dir, la consecució de la democràcia per mitjà d'un compromís entre totes les forces polítiques partidàries d'instaurar un règim democràtic a Espanya. El 1976 es va aprovar la Llei de Reforma Política, que organitzava la transformació de les Corts franquistes en un Congrés de Diputats i un Senat elegits per sufragi universal. L'any següent es van legalitzar els partits polítics i els sindicats. Es va suprimir el Movimiento Nacional i es van concedir les primeres amnisties polítiques. Les primeres eleccions lliures des de la Guerra Civil es van convocar per al 15 de juny del 1977. El camí a la democràcia estava obert.