Fets de Maig i el Govern de Juan Negrín: La Resistència Final

Fets de Maig: La Crisi Interna a Barcelona (1937)

Els problemes que van afeblir definitivament el govern de Largo Caballero i que van obrir una nova etapa en l'organització del bàndol republicà van esclatar a Barcelona els primers dies de maig de 1937.

L'esclat del conflicte i l'ocupació de la Telefònica

Els mesos anteriors ja s'havien produït aldarulls entre els dos bàndols, però el 3 de maig les tensions van esclatar violentament a Barcelona quan les forces de la Generalitat van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de la Telefònica, amb el propòsit de fer-se amb el control de les comunicacions.

Això va comportar l'enfrontament d'alguns militants de la CNT i de tot el POUM amb els del PSUC, ERC i la UGT, que van donar suport a la Generalitat. La lluita es va estendre arreu de la ciutat, on es van construir barricades, i es va allargar durant gairebé una setmana.

Conseqüències i intervenció del Govern Central

El conflicte es va saldar amb més de 200 morts, la derrota dels anarquistes més radicals i del POUM, i una crisi de govern molt profunda. El conflicte, a més, va servir com a pretext al govern republicà per intervenir a Catalunya amb 5.000 guàrdies d'assalt amb l'objectiu de posar fi a la crisi.

Juan Negrín: La Política de Resistència

Després de la dimissió de Largo Caballero, que es negà a seguir les directrius del sector comunista per perseguir els trotskistes com a enemics de la revolució, ascendeix al càrrec de president del govern el Dr. Juan Negrín.

Ascens al poder i reestructuració del govern

Negrín va dur a terme les següents accions:

• Va nomenar Indalecio Prieto com a ministre de defensa.
• Va reformar el govern deixant fora els representants dels sindicats (CNT i UGT).
• Va il·legalitzar el POUM.

Els Tretze Punts i l'estratègia d'espera

Juan Negrín va presentar a Franco el programa dels Tretze Punts, un intent de negociació per salvaguardar la República i la democràcia. Però la negociació va ser rebutjada, ja que només s'acceptaria una rendició sense condicions.

Aleshores Negrín va apostar per resistir el màxim de temps possible esperant que esclatés el previsible conflicte a escala europea. Si era així, la República es trobaria al bàndol de les potències democràtiques que combatrien el feixisme.

La Batalla de l'Ebre: L'últim gran esforç

Amb l'objectiu d'allargar la guerra per guanyar temps i alhora intentar tornar a unir els territoris republicans que havien quedat separats el març del 38, Negrín va impulsar la Batalla de l'Ebre. Es van mobilitzar totes les forces disponibles, fins a reclutar els nois de 17 anys (la Quinta del Biberó).

Fou l'última ocasió en què la República va oposar una força considerable a l'exèrcit franquista. El gran esforç va ser en va. Fou la batalla més llarga i sagnant de la guerra. A partir d'aquesta derrota, s'inicia una fugida de l'exèrcit republicà cap a la frontera francesa i les tropes franquistes comencen l'ocupació de Catalunya.

El Pacte de Múnic i la fi de les esperances

Les esperances de Negrín van quedar finalment enterrades quan es va signar el Pacte de Múnic entre Gran Bretanya i França, per una banda, i Alemanya i Itàlia, per l'altra. Les potències democràtiques volien mantenir la pau a qualsevol preu; per això van accedir a què Alemanya s'annexionés Àustria i part de Txecoslovàquia.

Aquest reconeixement del poder de Hitler va permetre a Alemanya seguir ajudant l'exèrcit franquista, ara sense dissimular.