Felip II, Guerra Trenta Anys i Pau de Westfàlia: Europa s. XVI-XVII

El Regnat de Felip II i l'Europa del s. XVI

El mapa de l'Europa de Felip II representa les possessions de què disposava després de rebre l'herència del seu pare, Carles V, l'any 1556. Felip II va regnar al capdavant de la monarquia fins al 1598.

Carles V havia dividit les seves vastes possessions entre el seu fill Felip II i el seu germà Ferran I. Felip II va heretar els territoris de la Monarquia Hispànica, que incloïen les Corones d'Aragó, Castella i Navarra; possessions al Mediterrani (Nàpols, Sicília i Sardenya); territoris al nord d'Europa (els Països Baixos i Luxemburg); i possessions al centre d'Europa (el Franc Comtat i el Milanesat). La resta de territoris, principalment els d'Àustria i el títol d'emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, van passar al seu germà Ferran I.

Els grans objectius de la política interior i exterior de Felip II foren la defensa del catolicisme i el manteniment de l'hegemonia dinàstica a Europa. Fou el monarca espanyol més important de la dinastia dels Habsburg, i durant el seu regnat la monarquia va assolir el seu màxim apogeu, motiu pel qual va atreure grans i poderosos enemics.

Va concedir la màxima importància als regnes hispànics. Va governar des de la Península Ibèrica i va establir la capital administrativa a Madrid l'any 1556. Des de 1559, només va sortir de Madrid entre 1580 i 1583, quan la Cort es va traslladar temporalment a Lisboa. El rei era espanyol i els seus principals assessors i consellers, també. Castella va continuar sent el principal suport de la monarquia i el territori amb més pes econòmic, polític i demogràfic. No obstant això, sovint els afers de la casa d'Àustria van tenir més importància que els peninsulars.

Per governar, es va valer d'una complexa administració i d'un poderós exèrcit permanent. El rei va governar personalment i va morir el 1598.

La Guerra dels Trenta Anys i la Pau de Westfàlia

El mapa polític que sorgeix a Europa després de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) es defineix amb la Pau de Westfàlia i els posteriors tractats de pau, com la Pau dels Pirineus (1659) entre Espanya i França.

La Guerra dels Trenta Anys es va iniciar el 1618 amb la rebel·lió protestant a Bohèmia contra l'imperi dels Habsburg austríacs. La Monarquia Hispànica, sota el regnat de Felip IV, hi va participar com a aliada dels Habsburg austríacs en la seva lluita contra els prínceps protestants germànics i les potències que els donaven suport (Dinamarca i Suècia).

Paral·lelament a aquest conflicte, es va reprendre la guerra contra les Províncies Unides (Països Baixos) després d'expirar la Treva dels Dotze Anys (1621).

Fins al 1634, les victòries van ser per als catòlics, com ara la Rendició de Breda (1626), que van fer témer a França la possibilitat que els Habsburg assolissin l'hegemonia. Per això, França, tot i ser un país catòlic, va intervenir en el conflicte el 1635, al costat dels protestants.

L'entrada francesa va provocar la desfeta hispànica, que es va materialitzar en derrotes significatives, com la Batalla de les Dunes (1639), amb la destrucció de gran part de l'armada espanyola per part d'Holanda, i la Batalla de Rocroi (1643), on els terços espanyols van patir una dura derrota. Aquests terços operaven en un vast territori, des de Barcelona i Nàpols, passant per Gènova i el Mediterrani, fins a Luxemburg. Eren un exèrcit regular que combinava l'ús de les armes blanques amb les de foc.

La Pau de Westfàlia (1648) va posar fi al conflicte a centreeuropa. Va significar l'acceptació hispànica de la independència de les Províncies Unides (governades per la casa d'Orange) i la fi de l'hegemonia dels Habsburg a Europa.

La guerra amb França va continuar fins a la Pau dels Pirineus (1659). Amb aquest tractat, França va obtenir una part de Catalunya (el Rosselló i part de la Cerdanya) i algunes places fortificades de Flandes i Luxemburg, així com algunes concessions comercials a Amèrica. El tractat va ser validat amb el matrimoni del rei francès Lluís XIV i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV.