Feliços anys vint i el crac del 1929: causes i resposta (New Deal)

Els feliços anys vint

El creixement econòmic nord-americà es va accelerar durant els deu anys que van seguir la fi de la Primera Guerra Mundial (1918-1929). Va ser una dècada de prosperitat, els anomenats feliços anys vint, en què l'estil de vida nord-americà es va convertir en model per al món sencer. L'expansió dels Estats Units es va basar en una profunda transformació del procés de producció de béns, dominats per la innovació tècnica; el taylorisme i el fordisme van contribuir a incrementar la productivitat i a reduir costos. L'augment dels salaris dels obrers va obrir camí a l'era del consum de masses. La prosperitat es va reflectir en un gran apogeu de la borsa: va augmentar la demanda d'accions, el valor de les quals pujava constantment.

Les contraccions de la prosperitat

No va beneficiar tothom de la mateixa manera i una sèrie d'elements anunciaven la crisi que s'acostava. L'agricultura va viure grans dificultats: els preus agrícoles no pujaven com els de les indústries. Molts pagesos s'havien endeutat per adquirir noves terres i maquinària amb la finalitat d'augmentar la producció. El mercat no va poder absorbir tota aquesta producció. L'acumulació d'estocs va fer baixar els preus i els pagesos no van poder retornar els préstecs; van perdre les terres, les màquines i les cases. En les indústries, l'augment dels salaris fou molt més baix que el dels beneficis.

El crac borsari del 1929

Molts accionistes eren conscients que la cotització de les accions era molt superior al seu valor real. El 24 d'octubre de 1929, de cop i volta, tothom volia vendre les seves accions i ningú no en volia comprar. El valor va caure en picat i es va desencadenar el crac borsari del 1929. Milers d'inversors es van arruïnar i el pànic es va apoderar dels ciutadans, que van acudir als bancs per retirar els seus diners. Els bancs van haver de tancar per falta de fons: no van poder cobrar els préstecs a particulars i a empreses arruïnades. El crac de la borsa va precipitar la fallida de molts bancs. La crisi es va estendre a tots els sectors de l'economia i va provocar una recessió econòmica generalitzada. El consum va baixar i moltes fàbriques van tancar perquè no podien vendre la seva producció.

La lluita contra la crisi: el New Deal

Franklin D. Roosevelt va proposar el New Deal, un programa basat en les idees de l'economista J. M. Keynes, que defensava la intervenció de l'Estat en l'economia. Els principals àmbits d'actuació van ser:

• Àmbit econòmic: ajudar les empreses privades en dificultats per mitjà de subvencions; crear empreses públiques en sectors sense incentius per a la inversió privada i destruir els estocs agrícoles acumulats.
• Control sobre els bancs: vigilar els dipòsits i obligar els bancs a facilitar préstecs amb interessos baixos per reactivar el crèdit.
• Àmbit social: es van promoure obres públiques, es va incentivar l'augment salarial i es va reduir la jornada laboral a 40 h setmanals per crear ocupació i augmentar el poder adquisitiu.