Feixisme i nazisme (1918–1939): origen, dictadura i genocidi

Feixisme: estat, corporativisme i repressió

L’estat feixista i el corporativisme. El règim prohibeix vagues i sindicats lliures i imposa un sistema corporatiu, amb sindicats feixistes únics, control patronal i intervenció de l’Estat en els conflictes laborals. Es crea el Ministero delle Corporazioni i s’aprova la Carta del Lavoro (1927). En política econòmica, el liberalisme inicial deixa pas a una forta intervenció estatal: rescat bancari, creació de l’IRI (1933) i orientació cap a sectors estratègics. En l’àmbit social, el règim impulsa polítiques assistencials i organitzacions de lleure per integrar les masses.

Partit, propaganda i repressió

Partit, propaganda i repressió. El Partito Nazionale Fascista (PNF) esdevé un element central del projecte totalitari, amb organitzacions juvenils, femenines, universitàries i de temps lliure, amb l’objectiu de crear un “home nou” feixista. La propaganda exalta la figura de Mussolini i una nova estètica del poder. La repressió es basa en la policia, la judicatura, la delació i l’OVRA, amb tribunals especials, desterraments i control social generalitzat. El 1938 s’aprova la legislació racial antijueva, inspirada en el nazisme.

Religió i nacionalisme imperialista

Religió i nacionalisme imperialista. Els Pactes de Laterà (1929) resolen el conflicte amb l’Església: es reconeix la sobirania del Vaticà i el catolicisme com a religió d’Estat, mentre el papat legitima el règim. El feixisme exalta el nacionalisme i l’imperialisme com a projecció d’una “nova civilització” italiana, amb aspiracions d’hegemonia al Mediterrani: ocupacions i expansions com Abissínia (1935–36), Albània, el Dodecanès, Corfú o Fiume.

Ascens del nacionalsocialisme i la crisi europea

Feixisme: origen i etapes

Feixisme i origen. El feixisme és considerat la gran resposta de la contrarevolució europea, amb suports amplis i hegemònics en molts països. No és només una reacció, sinó un moviment amb ideologia pròpia, comprensible dins de cada realitat nacional però amb trets comuns ("feixisme genètic", segons Roger Griffin). Tres etapes de formació:

• Pre-feixisme (1880–1919): crisi cultural i de pensament (Sternhell).
• Post-Primera Guerra Mundial: brutalització de la societat (Mosse), aparició de grups com els Fasci italiani i els Freikorps.
• Anys 30: crisi econòmica que destrueix el model de vida de les classes mitjanes, facilitant l’hegemonia dels moviments feixistes.

República de Weimar (1919)

República de Weimar (1919). La República de Weimar va néixer amb un ampli consens social, expressat en la Coalició de Weimar, que va obtenir el 75% dels vots el 1919. Aquest consens es basava en tres grans cultures polítiques: la liberal (DDP), l’obrera (SPD) i la catòlica (Zentrum). Tanmateix, en quedaven fora sectors importants, com el DNVP, de caràcter monàrquic, i l’espai völkisch, una dreta antisistema que es convertiria en el substrat ideològic del nacionalsocialisme. També hi actuaven els Freikorps i diverses lligues patriòtiques.

Revolució alemanya (1918–1919)

Revolució alemanya (1918–1919). Comença com una revolució “des de dalt”, impulsada pel govern per aconseguir l’armistici i evitar una revolució social. El govern de Max von Baden, amb suport de l’exèrcit i de l’emperador, proclama reformes democràtiques. Es provoca el sabotatge de l’Armada Imperial i l’inici de la revolució “des de baix”. Apareixen els consells obrers (Räte) i els revolucionaris (USPD i la Lliga Espartaquista).

• 7 de novembre: Kurt Eisner pren el poder a Munic.
• 9 de novembre: abdicació de l’emperador i proclamació de la República de Weimar.

Contrarevolució i revolta espartaquista

Contrarevolució i revolta espartaquista. S’estableix un govern SPD–USPD amb dualitat de poders: Scheidemann proclama la República alemanya i Karl Liebknecht proclama una república socialista. El govern d’Ebert s’alia amb l’exèrcit i els Freikorps per frenar el bolxevisme, cosa que provoca una repressió violenta a Berlín i la retirada de l’USPD del govern. La revolta de la Lliga Espartaquista (KPD) culmina amb l’assassinat de Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, i amb unes 1.200 víctimes en el conjunt dels fets, marcant la derrota de la revolució social.

Adolf Hitler i els orígens ideològics

Adolf Hitler i els orígens ideològics. Durant la seva etapa a Viena, Hitler va desenvolupar el menyspreu cap a l’Estat plurinacional, el rebuig del parlamentarisme, un fort antisemitisme i un nacionalisme pangermànic, conservador i de masses. Després de la guerra, aquestes idees queden plasmades en textos com la "Carta Gemlich".

Naixement i ideologia del NSDAP

Naixement i ideologia del NSDAP. El 1920 es funda el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP), hereu del DAP, amb centre a Munic. El partit adopta una simbologia pròpia, un òrgan de propaganda (Völkischer Beobachter) i un discurs mobilitzador. El seu programa de 25 punts defensa la creació de la Gran Alemanya, el rebuig del Tractat de Versalles, l’exclusió dels no alemanys de la vida política, la protecció de les classes mitjanes, un estat corporatiu no parlamentari, una economia dirigida i la subordinació de l’individu a la comunitat nacional. Inicialment era un partit petit, jove, masculí i fortament militaritzat, amb presència destacada d’excombatents, treballadors manuals i classes mitjanes.

La Constitució de Weimar i les seves febleses

La República de Weimar i les seves febleses. La Constitució de Weimar (1920) va ser la primera plenament democràtica d’Alemanya, amb sufragi universal, ampli reconeixement de drets socials i laborals i un sistema parlamentari. Tanmateix, mantenia continuïtats amb l’Imperi i atorgava grans poders al president (article 48), fet que debilitava la democràcia. La República va ser defensada per l’SPD, el DDP i el Zentrum, però rebutjada tant per la dreta nacionalista i monàrquica com per sectors de l’esquerra radical. El Tractat de Versalles, considerat humiliant, va afavorir la polarització política, la pèrdua de suport als partits democràtics i l’auge de forces autoritàries.

Radicalització i violència (1920–1923)

Radicalització i violència (1920–1923). El fracassat Putsch de Kapp (1920) va demostrar que calia suport popular i no només militar per enderrocar la República. Baviera es va convertir en un focus clau de feixistització, amb tolerància institucional cap al NSDAP. El 1921 Hitler es va imposar com a Führer únic, eliminant la pluralitat interna i configurant el partit com a expressió única de la nació. El nazisme rebutja la democràcia, el liberalisme i la lluita política plural, i defensa un estat totalitari basat en una “religió política”. La crisi inflacionista i la polarització culminen amb el Putsch de Munic (1923), que fracassa i comporta la prohibició temporal del partit.

Reorganització i estratègia legal (1925–1929)

Reorganització i estratègia legal (1925–1929). El 1925 el NSDAP es refunda, abandona la via colpista directa però no la violència, i aposta per la conquesta del poder des de les institucions. Es reforcen les SA i es creen organitzacions de masses (dones, joventut, estudiants). El partit es presenta com a defensor de les classes mitjanes, sobretot rurals, i augmenta ràpidament el nombre de militants.

Conquesta del poder (1932–1933)

Conquesta del poder (1932–1933). La Gran Depressió accelera la feixistització. Tot i perdre suport el novembre de 1932, el NSDAP continua sent el primer partit. Amb el suport de les elits conservadores, Hitler és nomenat canceller el 30 de gener de 1933. L’incendi del Reichstag permet suspendre drets i, amb la Llei de Plens Poders, s’inicia la construcció de l’estat de partit únic: eliminació de sindicats, repressió política, creació de la Gestapo, primers camps de concentració i institucionalització de l’antisemitisme. La Nit dels Ganivets Llargs (1934) consolida el poder personal de Hitler.

El III Reich i l’estat racial

El III Reich i l’Estat racial. Des de 1934, Hitler és Führer de la nació. L’Estat es defineix com a racial i orientat a construir la Volksgemeinschaft, basada en la inclusió dels “alemanys purs” i l’exclusió dels considerats enemics. El sistema concentracionari s’expandeix i la propaganda assegura consensos socials (reducció de l’atur, prestigi internacional, liquidació del moviment obrer).

Persecució, genocidi i Segona Guerra Mundial

Persecució, genocidi i Segona Guerra Mundial. El règim impulsa l’arianització i la “higienització social”: depuracions, esterilitzacions, eutanàsies i persecució de minories. Les Lleis de Nuremberg (1935) exclouen els jueus de la ciutadania. La repressió s’intensifica amb la Nit dels Vidres Trencats (1938) i culmina amb la “Solució Final”, coordinada a la Conferència de Wannsee (1942). La Segona Guerra Mundial provoca uns 48 milions de morts, majoritàriament civils, i consolida el caràcter genocida del conflicte, amb 40 milions de desplaçats.

Feixisme italià: de la postguerra a la dictadura (1919–1939)

Context polític i eleccions de 1919

El feixisme italià: de la postguerra a la dictadura (1919–1939). Després de la Primera Guerra Mundial, Itàlia entra en una etapa d’inestabilitat política, social i econòmica que facilita l’ascens del feixisme. El sistema parlamentari era pluralista però poc democràtic, tot i l’ampliació progressiva del sufragi masculí (1912, 1918) i la introducció del sistema proporcional el 1919. A les eleccions de novembre de 1919, el PSI es converteix en el primer partit (32%) i s’adhereix a la III Internacional, mentre que el Partito Popolare Italiano (PPI), de base catòlica, obté un 21%.

El Biennio Rosso (1919–1922)

El Biennio Rosso (1919–1922). Aquest període es caracteritza per una forta conflictivitat social: vagues massives, ocupacions de fàbriques i terres, protestes per l’augment dels preus i una gran inestabilitat governamental. En aquest context apareixen els fasci, grups violents formats sobretot per excombatents ultranacionalistes, enemics del parlamentarisme i defensors de la violència política. El març de 1919, a Milà, Benito Mussolini funda els Fasci italiani di combattimento. Antic dirigent socialista, havia trencat amb el PSI el 1915 per defensar la intervenció a la guerra i dirigia el diari Il Popolo d’Italia, finançat per industrials i amb suport exterior. El primer programa feixista (1919) era heterogeni i amb propostes aparentment progressistes (sufragi universal, jornada de 8 hores, fi de la monarquia, descentralització), però el feixisme es va convertir aviat en una “revolució contra la revolució”, utilitzada per la burgesia i els terratinents per frenar el moviment obrer i camperol. Des de 1920, els squadristi ataquen sindicats, cooperatives i ajuntaments d’esquerra, sobretot al nord i centre d’Itàlia, amb la tolerància de l’Estat.

De la violència al poder (1921–1922)

De la violència al poder (1921–1922). A les eleccions de 1921, el liberal Giolitti integra els feixistes al Blocco Nazionale, en uns comicis marcats per la violència. El mateix any, Mussolini funda el Partito Nazionale Fascista (PNF), que creix ràpidament amb el suport de les autoritats i de sectors econòmics. A l’octubre de 1922, després del fracàs de la vaga general d’esquerres, el PNF convoca la Marxa sobre Roma. Tot i no ser un cop d’estat formal, la pressió feixista i la passivitat del rei Vittorio Emanuele III permeten que Mussolini sigui nomenat primer ministre el 29 d’octubre de 1922.

Consolidació de la dictadura (1923–1926)

Consolidació de la dictadura (1923–1926). El primer govern Mussolini és de coalició, però el règim es consolida ràpidament. La llei Acerbo (1923) garanteix una àmplia majoria parlamentària al partit més votat, fet que permet al feixisme controlar el Parlament després de les eleccions de 1924, celebrades en un clima de violència. El 3 de gener de 1925, Mussolini assumeix públicament la responsabilitat de la violència feixista i inicia obertament la dictadura. Amb les leggi fascistissime es desmantellen drets i llibertats, s’il·legalitzen els partits (excepte el PNF), es controla la premsa, es reforça el poder executiu i es crea un estat autoritari que manté formalment la monarquia.