Feixisme: Ideologia, Característiques i Ascens a Itàlia

Feixisme: Ideologia i Característiques

El feixisme defensava l’establiment d’un estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida. Donava suport a un sistema polític dictatorial del partit únic. Aquest partit recolzava el principi del lideratge. El feixisme va tractar de modelar una societat establerta en els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat, així s’establí el culte a la personalitat del líder.

Era un anticomunisme i anticapitalisme radical. El feixisme es plantejava una “tercera via” alternativa al socialisme marxista i al capitalisme. Defensava la creació d’un socialisme nacional capaç de posar fi al conflicte de classes.

Mantenia un nacionalisme agressiu, expansionista i militarista que exigia una nova posició per a la seva nació al món. Els feixistes eren tots racistes i consideraven inferiors els que no eren blancs. En el nazisme, el racisme i l’antisemitisme es van convertir en la doctrina central del moviment que tenia el dret de subjugar les races inferiors.

Exaltava els elements irracionals de la conducta (fanatisme, intolerància, obediència cega...). Defensava la violència davant els oponents polítics. Els partits feixistes pretenien mobilitzar les masses. Les milícies del partit van atorgar una gran importància als símbols, mítings, desfilades i ritus cerimonials. Exaltaven els principis masculins, i obligaven a la dona a tenir cura dels fills i a fer les feines de la llar.

Bases Socials del Feixisme

Des del punt de vista social, els partits feixistes mai no van aconseguir del tot el suport popular, tot i que va anar incrementant amb el temps, inclús a Alemanya i Itàlia va arribar a ser una gran força. El feixisme va reclutar els seus primers seguidors entre els sectors socials desarrelats. També van tenir el suport de joves activistes i romàntics molt impressionats per la guerra. S’hi van anar sumant membres de les classes mitjanes urbanes i rurals, afectades per la crisi econòmica. També s’hi va incorporar un sector important de la classe obrera que provenia de partits radicals d’esquerra. Un element fonamental per a la consolidació del feixisme va ser el suport dels grans empresaris i terratinents. La presa del poder pel feixisme i el nazisme no es pot explicar sense els suports que va rebre de les mateixes institucions de l’estat liberal: l’exèrcit i la policia.

La Itàlia Feixista

La Crisi del Règim Liberal Italià

El final de la guerra va tenir a Itàlia uns efectes econòmics i socials molt greus. El nombre d’aturats es va elevar a dos milions i la inflació es va disparar fins al punt que el cost de la vida el 1919 era quatre vegades superior que el del 1913. Itàlia es va trobar submergida en una onada de vagues obreres per aconseguir l’augment dels salaris i la reducció de la jornada. També van esclatar moltes revoltes de les lligues de camperols pobres. Durant els anys 1919 i 1920 les vagues es van estendre i van donar lloc a ocupacions de fàbriques i de terres, que van adquirir un caràcter revolucionari. Les mobilitzacions van fracassar per les divisions entre els socialistes reformistes i els revolucionaris. A la crisi social, s’hi va afegir una profunda crisi política. La guerra havia augmentat la crisi del sistema de monarquia liberal i parlamentària i dels partits tradicionals. El 1913 s’havia implantat el sufragi universal masculí, i això va provocar un gran creixement dels partits de masses. Els partits liberals van perdre suport i es van aliar amb els populars i, fins i tot, amb els nacionalistes i els feixistes davant l’enemic comú, els socialistes, que van quedar exclosos del govern. El Partit Socialista Italià no va aconseguir unir les masses obreres per les friccions contínues que hi havia entre els seus dos sectors: els reformistes i els maximalistes. El corrent maximalista va fundar el Partit Comunista d’Itàlia. El fet que no es complissin les promeses va provocar la indignació dels nacionalistes, que van convertir la reivindicació del territori del Fiume en l’objectiu de les seves aspiracions.

La Marxa del Feixisme cap al Poder

El fundador del feixisme va ser Benito Mussolini, que va passar de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en nacionalista extrem. El 1919, Benito Mussolini va fundar a Milà els Fasci Italiani di Combattimento, un grup parlamentari de caràcter ultra nacionalista: els seus membres s’identificaven per la camisa negra i una gorra militar. Els feixistes es van erigir en els defensors a ultrança de les reivindicacions nacionalistes dins d’un programa socialista revolucionari.

Una de les primeres accions violentes que van fer, executada pels esquadristes, va ser la destrucció, el 1919, de les oficines del diari socialista “Avanti”, perquè consideraven que difonia sentiments antinacionalistes. El moviment feixista els anys 1919 i 1920 era molt minoritari. Però davant la desconfiança dels italians envers el règim parlamentari, va aconseguir augmentar els suports socials. Van veure en el moviment feixista un instrument d’ordre, que prometia posar fi als conflictes socials i al socialisme revolucionari. Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar aquests suports, va canviar de tàctica. Va abandonar la tendència revolucionària i va preparar el feixisme per a la lluita parlamentària. El 1921 va transformar els “Fasci” en el Partit Nacional Feixista. El feixisme es va convertir en un moviment violent de repressió de les organitzacions obreres i camperoles. L’agost del 1922 els socialistes van promoure una vaga general contra la violència feixista, que va ser un fracàs. L’octubre del 1922 es va decidir fer la Marxa sobre Roma amb l’objectiu d’exigir un govern amb un mínim de sis ministres feixistes. Els feixistes no haurien aconseguit el poder sense la connivència de les forces de l’estat. La responsabilitat directa s’ha d’atribuir al rei Victor Manuel III, que es va negar a sancionar l’estat de setge que va presentar el seu primer ministre. El 29 d’octubre el rei li va sol·licitar a Mussolini que formés govern.

L’Etapa Parlamentària (1922-1925)

Els anys 1922 – 1925 van ser crucials per al pas del règim liberal a la dictadura feixista. Al principi Mussolini va semblar que mostrava un cert respecte cap al règim liberal. Va organitzar un govern de coalició i va aconseguir del Parlament poders extraordinaris. El 1924 es va produir la crisi més greu del feixisme arran de l’assassinat del diputat i dirigent socialista Matteotti per les bandes feixistes. Mussolini va respondre accelerant la implantació de la dictadura.

La Dictadura Feixista (1925-1945)

Des dels anys 1925 – 1926, Mussolini, va desenvolupar les anomenades lleis feixistes, que incloïen mesures diverses: la creació d’un tribunal de delictes polítics i una nova policia política secreta (Organització de Vigilància i Repressió de l’Antifeixisme), l’eliminació dels altres partits polítics i dels sindicats obrers, i la implantació de la censura de premsa.

La feixistització de l’estat va portar a un règim totalitari de partit únic: el Partit Nacional Feixista. El partit va quedar reduït a un simple òrgan burocràtic. El poder real estava en Mussolini (el Duce), assistit pel Gran Consell Feixista. Un fet que va consolidar el règim va ser la firma dels pactes del Laterà amb l’Església catòlica (1929), que van posar fi al litigi entre l’Estat italià i l’Església. Va néixer oficialment l’Estat del Vaticà. Es va reconèixer el matrimoni eclesiàstic i el catolicisme com l’única religió de l’estat. A canvi, la Santa Seu va reconèixer l’estat feixista i la capitalitat de Roma. L’estat feixista va aspirar a controlar la forma de pensar i les activitats de la població. Tenia un gran interès a adoctrinar els joves. Per això va donar una gran importància a l’educació. Els mestres van ser obligats a impartir classes vestits amb camisa negra. De la mateixa manera, els nens i els joves d’edats entre 4 i 18 anys havien de formar part d’organitzacions juvenils controlades pel partit. S’intentava forjar “l’italià nou” en les virtuts militars de la disciplina i de l’obediència. Mussolini va pretendre exercir un control total sobre la cultura i els mitjans de comunicació amb el Ministeri de propaganda i el Ministeri de Cultura Popular. El règim feixista va animar a les dones a sortir de l’àmbit domèstic, però la legislació laboral les va penalitzar pel que feia a l’aspecte salarial.

El Corporativisme i el Dirigisme Econòmic

En la política laboral i econòmica, el feixisme va optar pel sistema corporativisme. L’estat feixista pretenia organitzar l’economia i controlar les organitzacions socials sota el principi de la col·laboració de classes. El corporativisme es va iniciar amb lleis laborals com ara la Carta del Treball (1927), que només permetia els sindicats feixistes i que va declarar il·legals les vagues. El feixisme va aplicar una política econòmica liberal favorable a les grans empreses, que va donar pas, a partir del 1925, a una política intervencionista. Després de la crisi del 1929, la intervenció de l’estat en l’economia va augmentar i es va optar per l’autarquia. El 1933 es va crear l’ Institut Italià per a la Reconstrucció Industrial (IRI). A partir del 1936 es va dissenyar una autèntica economia de guerra.