Família de Carles IV de Goya — Anàlisi i context (1800)

Família de Carles IV

1. Classificació de l’obra

1.1 Context general: Es tracta d’un retrat col·lectiu de la família reial pintat per Francisco de Goya al voltant de l’any 1800. L’obra respon a l’encàrrec de la cort i s’inscriu en la trajectòria de Goya com a pintor de cambra.

2.1 Material i procediment

Material i tècnica: Es tracta d’un oli sobre tela, un material força elàstic que permet la creació de diverses capes i una pinzellada vigorosa, densa i segura per perfeccionar el detall. Cal dir, però, que el color predomina per sobre del dibuix, com es veu clarament en obres posteriors com Els afusellaments de la Moncloa.

2.2 Anàlisi formal

Composició i estructura: A diferència d’obres anteriors com El parasol, més costumistes, o de posteriors com Les pintures negres, aquest retrat de conjunt és refinat i elegant i fa evident la capacitat de Goya per plasmar l’esperit dels personatges. La composició tancada mostra una aparent separació en tres parts: a l’esquerra el grup de Carles IV, amb un peu una mica més avançat que l’altre, denotant autoritarisme; a la dreta el grup de Ferran VII, que adopta una posició semblant per ser l’hereu de la corona; i al mig els nens amb la mare, representada amb un rostre que expressa rigor i certa arrogància.

Tenint en compte la capacitat de l’artista per plasmar aspectes interiors, aquesta actitud pot al·ludir al rumor sobre la relació de Maria Lluïsa amb Godoy, que suposadament exercia gran influència en la política. Predominen les línies horitzontals i verticals en els cossos dels personatges, creant una estabilitat que recorda un fris; en aquest aspecte hi trobem influència neoclàssica, allunyada de la teatralitat barroca.

La llum del quadre arriba per l’esquerra, il·luminant de ple el grup central, on hi destaca el color daurat. Pel que fa al cromatisme, a part del daurat i el groc, es troben tons càlids com el vermell, que contrasta amb altres més freds com el blau, abundant en la vestimenta de Ferran VII i en les bandes dels personatges masculins.

3. Antecedents i influències posteriors

El mateix Goya va afirmar que els seus mestres eren Rembrandt, Velázquez i la naturalesa. De Rembrandt va heretar sobretot la tècnica del clarobscur i l’ús de capes per obtenir textures riques —una influència apreciable en els gravats i en algunes parts d’aquest quadre—; també la pintura densa i les capes superposades que enriqueixen la superfície pictòrica.

En referència a Velázquez, és evident la proximitat entre aquesta obra i Les Meninas, ja que en ambdues s’inclou el mateix pintor i s’ubica la escena a l’estança on l’artista crea les seves obres; al fons s’aprecien altres pintures penjades. La posició de Goya sembla retre homenatge a Velázquez, amb la mirada dirigida directament a l’espectador. Tot i així, el joc entre realitat i ficció no és tan ostensible com en la pintura barroca.

Goya, al seu torn, va ser influence per a molts artistes posteriors: Delacroix (romàntic), els impressionistes (per exemple, Manet) i els expressionistes. De fet, se’l considera difícil d’encasellar: es mou entre corrents com el Romanticisme i el Neoclassicisme, avançant notablement al seu temps.

4. Relació amb obres similars

No podem parlar d’una sola escola, ja que Goya resulta difícil d’inclassificar. Aquesta obra pertany a l’època en què l’artista treballava com a pintor de cambra de la cort espanyola. De la mateixa època i mostrant certa similitud pel que fa a la psicologia dels personatges trobem La duquessa d’Alba. Altres obres més crítiques són Els afusellaments del tres de maig i la sèrie Caprichos. Finalment, a les pintures negres desapareix la «bellesa» que encara és present en aquesta pintura: el protagonista passa a ser l’horror i la follia.

5. Diferències amb corrents coetanis

Coetàniament es desenvolupen altres corrents artístics com el Rococó i el Neoclassicisme. El Rococó està al servei de l’aristocràcia i l’alta burgesia, és un art amable, com es pot veure a El gronxador de Fragonard. El Neoclassicisme defensa un art més rigorós, estretament relacionat amb l’antiguitat, i busca trencar la llibertat expressada pel Rococó; les obres resulten moralistes i educatives, com El jurament dels Horacis de David.

6. Funció

En tractar-se d’una obra per encàrrec de la corona, la seva funció, com en tot retrat reial, és decorar les estances i deixar constància del moment històric: l’aparença de l’autoritarisme de Carles IV i la imatge pública de la família reial.

7. Interpretació

7A. Iconografia

És el retrat col·lectiu de la família reial que inclou Carles IV, Maria Lluïsa i diversos fills: Francesc de Paula, Maria Isabel, Ferran (amb la seva esposa), la germana del rei Maria Josefa i Carles Maria Isidre. Darrera del rei hi apareixen figures com Antoni Pascual, la infanta Carlota Joaquina i els prínceps de Parma amb el seu fill Carles Lluís.

7B. Significat

Al grup central destaquen la reina Maria Lluïsa, Carles IV i el nen Francesc de Paula. El fet que la reina ocupi el centre representa la maternitat, però també el poder que havia acumulat Maria Lluïsa. A l’esquerra, Ferran està una mica més avançat perquè és l’hereu del tron. Els colors ajuden a crear distinció: el daurat de les dones expressa elegància, els tons càlids dels nens suggereixen vida i calidesa, mentre que els tons freds dels personatges masculins aporten distanciament.

La cara de la joveneta que acompanya Ferran VII no mostra el rostre complet perquè està representada mirant enrere: això podria indicar que encara no se sabia qui seria la promesa de l’hereu, fet que assegurava el valor permanent del significat de l’obra. L’autoretrat de Goya sembla voler dir alguna cosa sobre l’art mateix; la seva presència és, a més, un homenatge a Velázquez.

8. Context històric

Al 1789 cau l’Antic Règim francès després d’un seguit de jornades revolucionàries protagonitzades per les classes mitjanes i populars en contra de l’aristocràcia; d’aquí sorgeix l’art neoclàssic i, més tard amb Napoleó, l’estil imperi caracteritzat, entre altres elements, pels arcs de triomf.

Aquesta obra, però, pertany al voltant de l’any 1800, època en què Goya servia la monarquia espanyola com a pintor de cambra. Abans havia treballat com a pintor de cartrons per a tapissos, després del seu viatge a Itàlia i el seu pas per El Pilar; per això aquest retrat es distingeix de les escenes costumistes més amables.

Més endavant, Goya patirà una malaltia que el deixarà sord i el portarà a aïllar-se i adoptar una visió més crítica: d’aquí sorgeixen els gravats anomenats Els Caprichos. Al 1808 Napoleó envaeix Espanya i això fa que la seva obra es torni més crítica i amb una pinzellada més lliure; els temes expressen el sentiment col·lectiu del país en aquesta època de revolta (per exemple, La càrrega dels mamelucs i Els afusellaments de la Moncloa).

Després viu una etapa a una casa als afores de Madrid anomenada la Quinta del Sord, on crea les seves obres més colpidores: les pintures negres. Finalment abandona el país enfront de la repressió de la monarquia absolutista de Ferran VII i es retira a Bordeus, on realitza les seves últimes obres.