Fal·làcies de pertinència: definició i exemples clau

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 3,27 KB

Fal·làcies de pertinència: definició i exemples

Fal·làcies de pertinència: són aquelles argumentacions en què s’apel·la a instàncies alienes al discurs per tal de donar força probatòria a la conclusió. S’eludeix la qüestió en discussió i es desvia l’atenció cap a altres llocs. La informació procurada és, però, no pertinent, inadequada per a fonamentar o reforçar aquesta conclusió. També es pot parlar de desplaçament de la càrrega de la prova perquè s’apunta cap a altres llocs que no són rellevants per justificar la conclusió. Les principals són:

  • Fal·làcia ad hominem

    Fal·làcia ad hominem ("contra l'home"): és un argument que, en lloc de presentar les raons adequades o pertinents en contra d'una determinada opinió, pretén refutar-la censurant o desqualificant la persona que la manté. Es basa en el desprestigi de l’individu que sosté les raons o en algunes de les seves circumstàncies, per tal de fer caure el seu punt de vista sense haver d’atendre les seves raons. El seu esquema podria ser el següent:

    A afirma p

    A no és digne de consideració per x motius

    Per tant, p és fals

  • Fal·làcia d'enverinament de les fonts

    Fal·làcia d'enverinament de les fonts: és una especificació de la fal·làcia ad hominem que es caracteritza per dirigir-se contra aquell qui sosté una argumentació, no pas contra els seus arguments. La seva singularitat rau en què l’atac es realitza abans d’escoltar-lo per tal d’intentar desqualificar per endavant tot allò que pugui dir aquesta persona.

  • Fal·làcia del tu quoque

    Fal·làcia del tu quoque ("tu també"): s'anomenen així tots aquells arguments en què no es formulen raons oportunes per replicar una acusació sinó que, en lloc d'això, es torna l'ofensa a l'acusador. És una mena de subespecificació de les anteriors. Té també molt a veure amb la justificació d'accions mal fetes argumentant que «tots ho fan», com si aquest fet atenués la nostra responsabilitat individual en un assumpte.

  • Fal·làcia del ninot de palla

    Fal·làcia del ninot de palla (strawman) o de l'espantaocells: consisteix a deformar la tesi del contrincant per tal d’afeblir la seva posició i atacar-la amb cert avantatge. S’ataquen les tesis amb una simplificació prèvia, disfressant-les amb el ropatge que més interessa, posant especialment l’accent en els seus aspectes més febles o impopulars. Es diu així perquè és més fàcil derribar un ninot de palla indefens que un adversari que lluita per defensar-se. És molt freqüent entre els polítics.

  • Fal·làcia ad baculum

    Fal·làcia ad baculum ("al bastó"): s'atribueix a aquells arguments que apel·len a la força, o al poder d'algú, com a raó conclusiva per establir la veritat de la conclusió. Es basen en la coacció, l'amenaça o la por. És la substitució de la força de la raó per la raó de la força, practicada per tot aquell que té poder i l'utilitza per reforçar les seves afirmacions.

Entradas relacionadas: