Fal·làcies de pertinència: definició i exemples clau
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en
catalán con un tamaño de 3,27 KB
Fal·làcies de pertinència: definició i exemples
Fal·làcies de pertinència: són aquelles argumentacions en què s’apel·la a instàncies alienes al discurs per tal de donar força probatòria a la conclusió. S’eludeix la qüestió en discussió i es desvia l’atenció cap a altres llocs. La informació procurada és, però, no pertinent, inadequada per a fonamentar o reforçar aquesta conclusió. També es pot parlar de desplaçament de la càrrega de la prova perquè s’apunta cap a altres llocs que no són rellevants per justificar la conclusió. Les principals són:
Fal·làcia ad hominem
Fal·làcia ad hominem ("contra l'home"): és un argument que, en lloc de presentar les raons adequades o pertinents en contra d'una determinada opinió, pretén refutar-la censurant o desqualificant la persona que la manté. Es basa en el desprestigi de l’individu que sosté les raons o en algunes de les seves circumstàncies, per tal de fer caure el seu punt de vista sense haver d’atendre les seves raons. El seu esquema podria ser el següent:
A afirma p
A no és digne de consideració per x motius
Per tant, p és fals
Fal·làcia d'enverinament de les fonts
Fal·làcia d'enverinament de les fonts: és una especificació de la fal·làcia ad hominem que es caracteritza per dirigir-se contra aquell qui sosté una argumentació, no pas contra els seus arguments. La seva singularitat rau en què l’atac es realitza abans d’escoltar-lo per tal d’intentar desqualificar per endavant tot allò que pugui dir aquesta persona.
Fal·làcia del tu quoque
Fal·làcia del tu quoque ("tu també"): s'anomenen així tots aquells arguments en què no es formulen raons oportunes per replicar una acusació sinó que, en lloc d'això, es torna l'ofensa a l'acusador. És una mena de subespecificació de les anteriors. Té també molt a veure amb la justificació d'accions mal fetes argumentant que «tots ho fan», com si aquest fet atenués la nostra responsabilitat individual en un assumpte.
Fal·làcia del ninot de palla
Fal·làcia del ninot de palla (strawman) o de l'espantaocells: consisteix a deformar la tesi del contrincant per tal d’afeblir la seva posició i atacar-la amb cert avantatge. S’ataquen les tesis amb una simplificació prèvia, disfressant-les amb el ropatge que més interessa, posant especialment l’accent en els seus aspectes més febles o impopulars. Es diu així perquè és més fàcil derribar un ninot de palla indefens que un adversari que lluita per defensar-se. És molt freqüent entre els polítics.
Fal·làcia ad baculum
Fal·làcia ad baculum ("al bastó"): s'atribueix a aquells arguments que apel·len a la força, o al poder d'algú, com a raó conclusiva per establir la veritat de la conclusió. Es basen en la coacció, l'amenaça o la por. És la substitució de la força de la raó per la raó de la força, practicada per tot aquell que té poder i l'utilitza per reforçar les seves afirmacions.