L'Exposició Oral del Coneixement Científic: Guia Completa

L’EXPOSICIÓ ORAL DEL CONEIXEMENT CIENTÍFIC

Què és una exposició oral?

L'exposició oral és un gènere textual en què una persona desenvolupa un tema de manera metòdica i estructurada davant d'un públic. Es tracta d'un format relativament formal en què el més important és la voluntat de l'emissor de transmetre, de fer-se entendre. Aquest afany didàctic requereix tenir molt en compte l'auditori a qui s'adreça l'exposició, els coneixements previs que té del tema, què li agradaria saber...

En l'àmbit acadèmic, l'exposició oral serveix per transmetre els resultats d'un treball de recerca i pot ser avaluada. Té una finalitat didàctica que la diferencia d'altres formats semblants, com ara la comunicació (que exigeix un públic coneixedor del tema) o la conferència (en què preval la representació pública).

No totes les exposicions presenten el mateix grau de dificultat. Les més senzilles es poden limitar a plantejar una pregunta a partir de bibliografia, sense insinuar respostes. Les més complexes s'assemblen a un article d'investigació. No només presenten una pregunta a partir de fonts, sinó que desenvolupen possibles respostes a aquesta pregunta. Un exemple d'exposició complexa és la d'un treball de recerca, el moment en què l'estudiant o l'investigador ha de donar a conèixer les conclusions a què ha arribat.

L'exposició oral té una llarga tradició acadèmica i forma part del currículum de la majoria de les universitats. Els orígens d'aquesta pràctica cal buscar-los en les universitats medievals, veritables escoles de retòrica, on l'alumne no només havia d'aprendre, sinó també exposar, argumentar i defensar el que aprenia. Durant la seva formació, els estudiants s'exercitaven constantment per aconseguir el domini de l'art de la paraula. D'aquí ve la importància de la disputatio, una pràctica oral que consistia a defensar amb arguments una posició sobre una qüestió discutida, antecedent directe de la defensa de la tesi.

Encara que haver de fer una exposició oral pot generar ansietat, convé veure aquest moment com l'oportunitat de comunicar els resultats d'un treball i la possibilitat de guanyar experiència.

Planificació de l'exposició (I). Anàlisi de la situació:

L'exposició oral és un tipus de comunicació en què l'emissor, que sempre actua com a emissor, s'adreça a un o diversos receptors, que, en principi, no poden intervenir durant l'emissió del missatge. Que l'exposició sigui un èxit o un fracàs dependrà de la capacitat de l'orador per preveure i suplir les dificultats de comprensió dels destinataris del missatge.

La primera estratègia que s'ha d'aplicar en l'elaboració de l'exposició és la planificació, perquè els errors o inadequacions no es podran rectificar sobre la marxa. Només amb una preparació prèvia serà possible construir un discurs estructurat, amb un llenguatge clar i accessible.

En planificar l'exposició, cal distingir tres aspectes clau: l'anàlisi de la situació concreta en què es fa la intervenció, la preparació del guió del discurs i la previsió dels suports visuals que s'utilitzaran. Per produir missatges eficaços cal tenir en compte el màxim de factors de la situació comunicativa. S'entén per situació l'entorn en què es produirà l'exposició. No és el mateix fer una exposició a companys de classe que una defensa de tesi davant un tribunal. Reunir dades sobre la situació ajuda a seleccionar la informació necessària, el grau d'aprofundiment amb què s'abordarà el tema i el llenguatge més adequat.

A l'hora de preparar una exposició oral, cal fer-se cinc preguntes bàsiques:

• On?: localització espacial i temporal de la intervenció.
• A qui?: auditori a qui s'adreça l'exposició.
• Per què?: objectius de l'exposició.
• Què?: guió.
• Com?: recursos verbals i no verbals, mitjans de suport.

El primer que cal conèixer són els aspectes organitzatius que delimiten la localització espacial i temporal de la intervenció (on i quan), el marc en què es fa la presentació, perquè l'entorn determina la forma d'emissió del missatge. És diferent participar en un cicle de conferències per a un públic heterogeni que en una presentació davant la classe.

Un cop es coneix prou informació sobre l'acte, cal analitzar l'audiència (a qui), conèixer al màxim el destinatari de l'exposició. A diferència d'un article escrit, en una exposició oral hi ha la presència física del destinatari del missatge, que reaccionarà davant del que es digui. Les persones que rebran l'exposició, els receptors del missatge, són les que determinaran, en darrer terme, la credibilitat i rellevància de l'aportació. Com més informació tingui el ponent sobre els coneixements i expectatives dels receptors, més possibilitats de construir una exposició eficaç i de connectar amb ells. Disposar d'informació sobre l'auditori, a més d'orientar la confecció del guió (estructura, vocabulari, terminologia, exemples, anècdotes...), proporciona al ponent la sensació de control de la situació, fet que augmentarà la seva seguretat i disminuirà l'ansietat.

Cal tenir en compte que el públic d'una presentació oral sol ser més divers que el lector d'un treball científic. És habitual que l'audiència sigui mixta, amb experiència i coneixements diferents. En aquest cas, perquè tothom l'entengui, és aconsellable orientar l'exposició a un nivell més general que el treball escrit. Convé exposar de manera senzilla i clara, evitar els detalls tècnics, definir els termes i explicar els conceptes difícils. I no s'ha d'oblidar una mica de redundància: repetir les idees importants farà que el públic pugui seguir l'exposició.

Els oradors experts saben que un bon discurs és sempre fruit d'un treball previ acurat.

Planificació de l'exposició (II). Disseny de l'exposició:

Quan algú s'adreça a un públic és per aconseguir un resultat de la seva intervenció, influir d'una manera o una altra en la seva conducta. L'objectiu (per què) és la raó per la qual es fa l'exposició, allò que es vol aconseguir de l'audiència. Abans de preparar el guió, cal decidir l'objectiu, que funcionarà com a fil conductor de l'exposició i com a pal de paller al voltant del qual s'estructurarà el discurs. Així mateix, és recomanable explicitar-lo al començament, perquè facilita la comprensió de l'exposició.

Hi ha dos objectius bàsics que poden tenir les exposicions orals: informar i convèncer.

Les exposicions informatives pretenen transmetre coneixements, de manera que se'n faciliti la comprensió i s'augmenti la possibilitat de retenir informació. L'emissor es proposa satisfer la necessitat de saber del seu auditori. Per això, la informació ha de ser nova i estimulant, presentada de manera atractiva i actualitzada i relacionada amb les necessitats i interessos de l'audiència.

Les exposicions persuasives busquen modificar creences, opinions o moure a l'acció. En un discurs persuasiu, l'orador pretén influir en les persones.

Després de definir l'objectiu i recollir el màxim d'informació sobre l'audiència, cal elaborar el guió (què). Això inclou delimitar el tema, seleccionar la informació o les idees que es volen expressar i ordenar-les en una progressió lògica que en faciliti la comprensió. En aquest punt convé preguntar-se: què he de dir exactament? Què no cal dir? Com organitzaré el contingut? Quines seran les idees principals del meu discurs? De quina manera podré transmetre-les millor?

Si bé les exposicions s'han d'allunyar de la improvisació, entre anar sense guió o llegir-lo hi ha moltes opcions. Cada ponent haurà de reflexionar sobre aquest assumpte i trobar el que s'adapti millor al seu estil. L'elaboració del guió depèn de la forma d'emissió que hagi decidit l'emissor. Hi ha quatre formes bàsiques d'emissió: improvisat, de memòria, llegit i semillegit. Aquestes formes es poden combinar en la mateixa emissió.

Un cop enllestit el guió, cal decidir els mitjans (com) que s'utilitzaran, els recursos per aconseguir que el discurs sigui comprensible i el públic mantingui l'atenció. A més dels mitjans bàsics de l'exposició, que són la veu i el llenguatge corporal de l'orador, i que són aspectes que es descriuran més endavant, cal planificar si caldrà disposar de mitjans de suport, com canó de projecció, pantalla d'ordinador, fulls, pissarra, retroprojector, diapositives, etc. Aquests mitjans visuals de suport faciliten la comprensió i asseguren la retenció del missatge.

Els recursos audiovisuals són una eina fonamental per exposar, de manera sintètica, els punts principals d'una exposició, com són els objectius, les hipòtesis o les conclusions. No obstant aquesta utilitat innegable, el ponent ha ser conscient que només són un suport i que el pes important del discurs recau en ell i en la seva capacitat de convèncer. Cal preparar el material que s'exhibirà amb cura i seleccionar els elements que es vol presentar, que no han de ser redundants ni accessoris, sinó fonamentals per a l'exposició.

Els principals recursos visuals que es poden utilitzar són la pissarra, el retroprojector, el vídeo i la projecció de diapositives elaborades amb programes com PowerPoint i el vídeo.

A diferència del text escrit, que es pot modificar abans de mostrar-lo al lector, en l'exposició oral no hi ha possibilitats de corregir els errors, per això ha d'estar perfectament preparada.

Característiques de l'exposició oral eficaç:

L'exposició oral és una pràctica discursiva en què una sola persona parla davant una audiència. Es tracta, doncs, d'un esdeveniment comunicatiu en què qui parla té control sobre què diu i com ho diu. Però, tot i que el ponent gestiona la comunicació, la situació no deixa de ser interactiva, perquè el destinatari del discurs és present i manifesta les seves reaccions sobre el que va sentint amb mirades i gestos (somriures, aplaudiments, badalls...), que acaben afectant el ponent.

Un orador expert ha de saber estar atent a les reaccions de l'audiència i tenir la capacitat i flexibilitat de fer un gir al seu discurs: aportar exemples si veu que no se l'entén, canviar a un registre més col·loquial si el públic s'avorreix, estendre's en algun aspecte si percep que ha desvetllat interès, etc.

En preparar l'exposició, cal tenir en compte que la capacitat d'atenció de l'auditori és limitada. Així doncs, si l'orador vol fer una intervenció eficaç, ha d'evitar donar tombs i dir el que vol dir, és a dir, ha d'anar al gra. Així doncs, no n'hi ha prou, de planificar el discurs i seleccionar les idees. Queda l'aspecte més trivial, però segurament el més important: la selecció del llenguatge, que en la producció oral ha de ser clar i precís.

La claredat persegueix la comprensió absoluta del discurs sense demanar un esforç excessiu al destinatari. Si bé és un requisit que ha de complir qualsevol missatge, ja sigui oral o escrit, és encara més important en la llengua oral, perquè el receptor no té l'oportunitat de tornar enrere i rellegir una frase que no ha entès. En una producció oral, les paraules se les enduu el vent, i allò que no s'ha entès a la primera ja no s'entén.

Una exposició és clara quan ofereix un missatge directe i fàcilment interpretable i evita el llenguatge imprecís i abstracte i les frases de sintaxi complexa. En aquest sentit, la claredat s'aconsegueix preferint les frases curtes i simples i seleccionant un lèxic clar i sense ambigüitats. Cal tenir present que una exposició clara és aquella que el destinatari pot entendre fàcilment i sense esforços. Entre dues exposicions que comuniquin el mateix, la més eficaç serà aquella que demana menys esforç a l'auditori.

La precisió és un altre element clau que fa que l'exposició sigui comprensible, perquè la dota del significat correcte: el mot just per expressar la idea apropiada. La presència de mots buits de significat o amb un sentit massa ampli dificulta la precisió. El diccionari és una eina lexicogràfica i terminològica imprescindible per seleccionar un llenguatge precís.

L'orador ha de crear un discurs clar i precís, que comuniqui exactament allò que desitja o necessita comunicar, i ha d'estar atent a les reaccions de l'auditori per, si cal, modificar-ne o adaptar-ne alguns aspectes.