Explorant la Poesia i Gramàtica Catalana: Guia Essencial

Poetes Catalans i els seus Segles

A continuació, es presenten els poetes importants i treballats, amb els segles als quals pertanyen:

• Ramón Llull – Segles XIII-XIV
• Ausiàs March – Segle XV
• Cerverí de Girona – Segle XIII
• Joanot Martorell – Segle XV
• Àngel Guimerà – Segles XIX-XX
• Narcís Oller – Segles XIX-XX
• Joan Maragall – Segles XIX-XX
• Caterina Albert – Segles XIX-XX
• Salvador Espriu – Segle XX
• Mercè Rodoreda – Segle XX
• Jacint Verdaguer – Segles XIX-XX
• Guillem de Berguedà – Segle XII
• Jordi de Sant Jordi – Segles XIV-XV
• Francesc Vicent Garcia – Segles XVI-XVII
• Bonaventura Carles Aribau – Segles XVIII-XIX

L'Inici Anòmal de la Literatura Catalana

La poesia catalana s'inicia al segle XII. Aquest inici presenta una anomalia enfront de les altres llengües: consisteix en la separació lingüística entre poesia i prosa. Normalment, en totes les llengües es produeix en primer lloc la poesia, i més endavant esdevé la prosa; en canvi, en el català va ser tot el contrari. A més a més, la literatura catalana no comença escrivint-se en català, sinó en occità (llengua d'oc).

L'Església catòlica fa els primers textos en català (jurídics, religiosos, etc.). Les *Homilies d'Organyà* (text religiós) van ser el primer testimoni escrit en català, datat a finals del segle XII.

Característiques de la Poesia Trobadoresca i Importància a Europa

La poesia trobadoresca neix per ser cantada davant d'un auditori, tasca que realitza el joglar. La via de transmissió de la poesia trobadoresca és oral i el públic receptor és col·lectiu, un auditori cortesà. El destí de la poesia trobadoresca és desaparèixer un cop consumida; si passa de moda, cau ràpidament en l'oblit. Les primeres composicions reflectien els ideals de la societat feudal (guerra, honor i amor). Era una poètica molt reglamentada i amb prestigi social. Els trobadors eren gent molt formada (retòrica i música). Utilitzaven una tècnica rigorosa i complicada que era poc flexible (esquemes estròfics i rimes fixos).

• Trobador: escriu i composa.
• Joglar: canta/recita i, a vegades, toca un instrument.

A la poesia trobadoresca europea es produeix una profunda associació entre lírica i amor. Els poetes descobreixen la capacitat de la llengua poètica per crear realitats inexistents, i l'assimilen mitjançant el desig amorós. Així, la història de la poesia europea és també la història d'una recerca i investigació sobre l'amor.

Aquesta poesia amorosa formalitza el llenguatge i l'amor a partir de les classes i estaments socials. L'amant és sempre un vassall (extret de la cultura feudal de l'època) i la dama una *midons* (literalment “la meva senyora”), sempre casada i d'un estament social superior al de l'amant, per tal que la relació entre ells fos impossible i sorgís la infelicitat amorosa. Paral·lelament, l'amor és molt cortès, propi del feudalisme.

Perífrasis Verbals

• Obligació: Haver de/caldre + infinitiu.
• Probabilitat: Deure + infinitiu.
• Possibilitat: Poder + infinitiu.
• Progressiu: Anar/començar/rompre/arrencar/posar-se/tornar + a + infinitiu.
• Eventual: Arribar/acabar + a + infinitiu.
• Duratiu/reiteratiu: Estar/anar + gerundi.

Guillem de Berguedà: Anàlisi de 'La Cansoneta Lleu e Plana'

La *Cansoneta lleu e plana*, com a gènere, és un sirventès, doncs, adreçat a Ponç de Mataplana, amb la intenció clara de criticar aquest noble. Ho fa donant la volta a les qualitats que defineixen la cavalleria: l'honor, la lleialtat, la força física, la valentia en la lluita, la cortesia amb les dames.

S'estructura en estrofes o cobles —perquè posseeixen més d'una rima— formades per quintets heptasíl·labs (amb rima aabab), seguits d'un apariat que rima amb el darrer amb forma de refrany, ja que es repeteix a cada cobla. L'estructura rítmica, doncs, conforma una retronça o composició que conté un refrany, de manera que rimen entre si els versos femenins i masculins (FFMFM MM).

Es conserven poesies trobadoresques gràcies als *cançoners* (recopilacions de poemes). També s'hi explicava la biografia del trobador i les raons que el portaven a escriure alguns poemes.

En definitiva, la poesia trobadoresca va ser la manifestació literària fundacional de la cultura d'Occident i va adquirir un gran i ràpid prestigi per diversos motius: en primer lloc, va ser la primera literatura culta en llengua vulgar (fins aleshores, la literatura culta havia estat escrita en llatí); en segon lloc, va suposar una democratització de la cultura, que es tornà laica (és a dir, sortí dels monestirs), i, en tercer lloc, per ser conreada per nobles, per ser una poesia de la cort.

Els Dos Grans Gèneres: Cansó i Sirventès

La *cansó* és la composició amorosa més coneguda de la poesia trobadoresca, amb melodia original i formada per cobles o estrofes, unisonants o singulars, acabades en una tornada. Vehicle propi de l'expressió amorosa, la que al segle XIX va ser anomenada per Gaston Paris *amor cortès* (paraula que prové de la cort feudal), a la cançó es traslladaren conceptes (*pretz, laus, largueza*, etc.) i formes del feudalisme (*immixtio manum, osculus fidei*, etc.).

Els trobadors només cantaven a les dones casades, donat que tenen un estatus social superior a les solteres. Com que l'amor que es cantava en la *cansó* era un amor adúlter (l'Església no recolzava aquest tipus de poesia), els trobadors utilitzaven *senyals* (pseudònims) per a protegir la identitat de les dames.

El *sirventès* és un gènere trobadoresc on es critica algú, per burlar-se, per fer propaganda política o per difamar algunes idees. En el *sirventès* s'agafa la melodia d'una *cansó* coneguda (perquè es pugui reconèixer fàcilment per la gent i pugui ser expandida ràpidament) i s'hi introdueix una lletra negativa, o amb el missatge inicial canviat. El nom prové del fet que el trobador se *serveix* d'una melodia que tothom coneix (l'entén).

Relació entre Feudalisme i Poesia Trobadoresca

L'estructura de vassallatge entre un home i el seu senyor va ser traspassada a la poesia i s'aplicà a les relacions amoroses; així, l'home (vassall, hom) ret vassallatge a la dama a la qual canta (*domina*, *midons*). Per tant, la poesia trobadoresca surt de la cort feudal de la mateixa manera que hi torna per ser consumida.

Les composicions trobadoresques reflectien els ideals de la societat feudal (guerra, honor i amor), que n'eren els eixos centrals i en configuraven la temàtica fixa, motiu pel qual no s'entén aquest tipus de poesia sense inserir-la en el seu context historicosocial (i motiu pel qual no superà la desaparició del feudalisme, ja gairebé inexistent a l'inici del segle XIV).

Relació entre Poesia Trobadoresca i Música

La poesia trobadoresca era un tipus de literatura destinat a ser cantat o de transmissió oral. Aquest fet és degut al fet que no es podia propagar per escrit perquè la majoria del públic era analfabet. Les composicions trobadoresques estaven formades per versos acompanyats amb música, que el mateix trobador creava. Tant els trobadors com els joglars havien de tenir coneixements musicals. La música serveix com a recurs mnemotècnic (per poder recordar millor la poesia), tant per al joglar com per a l'oient, i ajuda a propagar la cançó amb més facilitat.

També cal dir que la música servia per embellir la creació literària. Sense aquesta, el poema seria excessivament llarg tant per recitar-lo com per a mantenir el públic atent.

El nom de 'lírica' prové d'un antic instrument grec: la lira.

La Importància d'Ausiàs March en la Poesia Catalana i Europea

Ausiàs March, qualificat com el poeta català més gran de l'Europa del segle XV, té la mateixa importància per a la poesia catalana que Ramon Llull per a la prosa; és a dir, va ser, en bona mesura, el creador de la lírica catalana. Ausiàs March és el primer autor que escriu poesia culta en català sense provençalismes d'una manera que trenca amb la tradició trobadoresca, i adopta un estil propi, únic en alguns aspectes en la tradició europea.

L'herència de March es deixa veure als poetes de la segona meitat del segle XV, i es tracta d'una influència formal o de conceptes puntuals. Perviuen els gèneres consagrats i les formes, i en general, la temàtica, malgrat que aquesta s'endinsa cada cop més en el camp de l'absència, la tristesa, la malenconia, alhora que s'incorporen temes candents del segle XV, com l'amor sotmès a la fortuna, o la polèmica profemenina i antifemenina.

Amb Ausiàs March, l'occità poètic ha quedat definitivament arraconat en benefici del català.

La poesia trobadoresca representa un ideal de cortesia, presenta l'amor com un ideal de virtut. A l'època en la qual Ausiàs March comença a compondre, es produeix una divulgació de la cultura clerical que veu l'amor com una malaltia mental (*amor hereos*), una mena d'obsessió imaginària que condueix a la bogeria. Per altra part, hi ha una ingent producció doctrinal i moral cristiana que ha desennoblit l'amor, l'ha fet sinònim del pecat de la luxúria i, per tant, l'ha condemnat. El repte d'Ausiàs March és, per tant, redefinir l'ideal amorós, que ell anomena “bona amor” o “vera amor”.

A la poesia de March (que parteix originalment de la trobadoresca), trobem un drama entre la dualitat cos/esperit, entre el desig carnal, que fa davallar l'home a l'estadi de les bèsties, i l'enteniment, on resideix la llibertat, l'únic instrument que humanitza. La lluita per superar aquest desig està, no obstant això, sempre destinada al fracàs. Mai es podrà arribar a la “vera amor” per culpa de la dama, ja que segons les idees de l'època, la naturalesa de la dama no està preparada per assolir un amor ferm, honest i espiritual. Així, l'única opció d'assolir aquest amor seria després de la mort de l'estimada, però això tampoc és possible, ja que significaria extreure felicitat d'una desgràcia (la mort). Així, la recerca d'aquest “bon amor” es converteix en una recerca inútil, en una experiència tràgica.

La Poesia Culta dels Segles XVI-XVIII

La unió de la Corona d'Aragó i la de Castella, amb el casament de Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella, accentua el bilingüisme, sense oblidar l'ús del llatí, molt comú entre els erudits i exclusivistes del Renaixement. La poesia del segle XVI ve marcada per la continuïtat de models dels segles anteriors. Hi ha abundants certàmens poètics als segles XVI i XVII. Al segle XVI es comença a recopilar la poesia popular, bé com a corrent independent o reciclada dins la poesia culta (Pere Serafí). La poesia culta, de tradició medieval trobadoresca, veu més present la “poesia de cançoner”. També desapareixen temes com la mort per amor, els mals d'amor, etc. Hi ha una gran influència d'Ausiàs March, dels autors clàssics llatins i de la lírica de Petrarca. Novetats específiques renaixentistes. Joan Boscà va ser el primer traductor d'Ausiàs March.

Barroc

El Barroc hispànic és un model de referència. Els seus temes són: el pas del temps o la mort, el desengany, l'actitud de l'home enfront de la fortuna i també la sàtira de l'home i la societat.

El Barroc és l'edat de l'enginy, la invenció lingüística i retòrica (comparacions, hipèrboles, sinècdoques, paranomàsies...).

Jordi de Sant Jordi: Anàlisi de 'Presoner'

El poema *El Presoner* està format per cinc estrofes de vuit versos cadascuna i una estrofa final, que actua com a tornada, de quatre versos. Els versos són decasíl·labs (4+6) i la rima és consonant i cadeno-encadenada (ABAB CDCD). La rima és d'art major.

• Versos 9-12: Antítesi i quiasme (passat/ara/passat/ara). Contraposa els béns de la riquesa del temps passat amb la misèria del present. Però moralment en el present és superior, perquè ara sap la importància d'estar viu.
• Versos 19-20: Ha perdut perquè l'enemic era superior, no per manca de cavalleria (motiu exculpatori).
• Versos 21-24: Parla de l'honradesa, contrària a la dels altres.
• Versos 34-40: Es lamenta perquè no veu que el Rei faci res per rescatar-lo. L'inculpa perquè la conquesta de Nàpols va ser una dèria personal del Rei.

La Renaixença: Definició i Límits

La Renaixença és un moviment cultural català del segle XIX. El nom sorgeix de la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura. És el moviment de recuperació lingüística, literària i nacional. És precisament de l'encreuament entre l'ideari romàntic i el de la Renaixença que té lloc el cop de timó que fa néixer la poesia catalana moderna.

Els límits de la Renaixença van del 1833 amb la publicació de *La pàtria* (escrita el 1832) de Bonaventura Carles Aribau, fins a l'any 1877 amb el premi de l'*Antàrtida* als Jocs Florals i el premi d'Àngel Guimerà com a Mestre en Gai Saber.

Característiques Generals de la Poesia Catalana del Segle XX

Des de finals del segle XIX, com a conseqüència dels canvis de mentalitat, les guerres i les innovacions tècniques que es produeixen a Europa, és fàcil veure com els moviments o corrents literaris, més que simplement succeir-se, es trepitgen, s'influeixen, reaccionen els uns contra els altres, de manera que no és estrany que alguns autors catalans iniciïn la seva producció poètica en un moviment i la continuïn i l'acabin en un altre. Exemples d'aquest fet serien Carner o Riba.

També cal assenyalar que el poeta és una persona influent, d'una gran consideració social, que incideix sobre la realitat que l'envolta. Són persones conegudes, populars, i els seus poemes eren coneguts i utilitzats en diversos contextos.

D'altra banda, per primera vegada des de l'aparició de la impremta, la veu poètica de la dona irromp al panorama literari amb força i accedeix a l'edició.

Per acabar, cal esmentar la importància de tres plataformes de difusió de la poesia catalana: les publicacions periòdiques (revistes, diaris...), sobretot fins als anys cinquanta; els premis literaris, i les editorials. Gràcies a aquestes tres plataformes, especialment després de la Guerra Civil, es va poder garantir l'arribada de la poesia a un públic que es va anar eixamplant amb el pas dels anys.

Podem dividir la producció poètica catalana en dos blocs temporals, en què trobem característiques particulars:

1. Fins al 1939

Especialment des del 1914 i fins al 1939, la literatura catalana viu un dels seus períodes més brillants, sols equiparable a l'edat mitjana, essent la poesia el gènere més important, el que dóna sentit a la literatura, i coincidint la modernització cultural amb la normalització lingüística, que va permetre edificar una llengua literària útil, eficaç i moderna.

2. Després del 1939

La Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial acaben amb la riquesa assolida els anys anteriors. A partir del 1940, els models literaris de cada escriptor trenquen la lògica generacional: qualsevol poeta de qualsevol època esdevé susceptible de ser pres en consideració.

Els poetes catalans es van trobar amb tres possibilitats:

• a) Claudicar davant el nou ordre tot acceptant la nova ideologia que posava com a condició renunciar a la llengua.
• b) Recloure's en el silenci i moure's en una difícil clandestinitat (l'anomenat *exili interior*, del qual Carles Riba exercí de referent).
• c) Exiliar-se.

A partir dels anys cinquanta, la poesia tindrà un gran paper cívic i social, que seria, uns anys després, esperonat per la *Nova Cançó*.

Per acabar, a partir de 1970, els poetes rebutgen l'estètica realista just anterior i comencen a interessar-se per la poesia en si mateixa, pels aspectes tècnics i formals.

Gramàtica Catalana: Funcions Sintàctiques i Pronoms Feble

Consells per Diferenciar Funcions Sintàctiques

• Per diferenciar el Subjecte del Complement Directe: S'ha de fer la prova de la concordança entre el SN i el verb. Consisteix a variar el nombre del verb i si em veig obligat/ada a canviar algun SN, aquest és Subjecte; si no cal canviar res, és Complement Directe.
• Per diferenciar el Complement Directe del Complement Indirecte: S'ha de passar el sintagma al singular. Substituir-lo per un pronom feble. Si és EL, LA... és Complement Directe; si és LI és Complement Indirecte. Si ens sonen bé tots dos, és Complement Directe.
• Per diferenciar el Complement de Règim Verbal del Complement Circumstancial: El Complement de Règim Verbal no es pot eliminar. El Complement Circumstancial és mòbil, es pot eliminar i equival a un adverbi.
• Per diferenciar el Complement Predicatiu del Complement Circumstancial de Manera (CCM): D'entrada, sempre confonem el CCM amb el Complement Predicatiu. Caldrà, conseqüentment, fer sempre la prova. El Complement Predicatiu és un adjectiu; per tant, haurà de concordar en gènere i nombre amb el nom. El CCM és un adverbi; per tant, no hi haurà concordança. Per fer la prova canviarem el nom de singular a plural a fi de veure si es dona la concordança entre el nom i allò que no sabem si és CCM o Complement Predicatiu. Per exemple: El Lluís parla massa alt. En plural seria El Lluís i la Lluïsa parlen massa alt. Com que no varia és CCM. En canvi: El Lluís camina molt segur. En plural seria El Lluís i la Lluïsa caminen molt segurs. Com que varia és Complement Predicatiu.
• Els pronoms *em, et, es, ens, us, es* poden fer funció de Complement Directe, Complement Indirecte o no tenir cap funció.

Ausiàs March: Anàlisi de 'Colguen les gents ab alegria festes'

Tema universal: l'enamorat, desesperat d'obtenir l'amor de la dama, es veu abocat a la mort. Mort simbòlica, expressió extrema del seu amor, recurs teòric per aconseguir la pietat de la dama. Mort per amor hiperbòlica, infern; construcció d'un jo poètic suprem, exemplar, amb vessant moral i didàctic.

• Versos 1-12: Imatge de la mort en vida.
• Versos 1-4: Antítesi que oposa la gent comuna al jo, l'alegria i la festa de la vida al jo solitari.
• Versos 5-8: Record de l'infern de Dante, intensificació del sofriment.
• Vers 9: Aforisme eclesiàstic 'Cadascú cerca amb insistència i estima el que se li assembla' funciona com a recurs d'autoritat.
• Versos 13-16: Símils, hipèrboles... comparació amb un personatge històric, Janus de Lusignan, rei de Xipre, i la seva dissort.
• Versos 17-20: Comparació amb un damnat de l'infern clàssic, el gegant mitològic Tici.
• Versos 21-24: Metàfora bíblica dels verms (corcs). Indica l'acció nociva del pecat i el remordiment que provoca sobre l'ànima de l'home. Al·literació de la consonant vibrant per representar el rosegar dels verms (*romp, rompre, enterrompre*).

Les dues darreres cobles són argumentatives (pros i contres d'una mort real per amor) i expositives (passió amorosa mostrada com a fenomen paradoxal). Tornada: el jo poètic recorda a la dama que la mort per amor és possible atorgar-li mercè, culpabilitat d'ella si ell morís. Cinc octaves de decasíl·labs clàssics de rimes creuades amb capcaudament i una tornada de quatre versos.

Cançó Popular: 'A la vora de la mar n’hi ha una donzella'

Hi ha dos temes principals: el de la donzella que broda, i el del rapte de donzelles per fer-les entrar en el mercat d'esclaus.

Mètrica i Rima

Hi ha diferents versions, però en la gran majoria la rima és assonant als versos parells i la mètrica és la següent: els versos senars són heptasíl·labs i els parells tetrasíl·labs; per tant, són d'art menor. Consta de vint-i-set estrofes de quatre versos (quartets).

Figures Retòriques

Utilitza molts paral·lelismes, anàfores i repeticions per a facilitar-ne la comprensió i poder-la cantar més fàcilment.

Francesc Vicent Garcia: 'A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil'

A la seva obra domina la poesia moral, amb un marcat vessant irònic.

El motiu de la dama que es pentina deixà una empremta particular en la poesia barroca, encara que gaudeix d'una llarga tradició.

El fet que la dama de Francesc Vicent Garcia té un tret discordant respecte als cànons de bellesa femenins de la *descriptio puellae* clàssica, en què la dama havia de ser rossa. Oposició cromàtica dels elements en joc: el negre discordant amb el blanc canònic. Metàfores: els cabells són d'atzabeja, la pinta és de marfil i el coll pura neu.

Aquest joc de contrastos és la metàfora de la passió amorosa que corprèn l'enamorat, que observa atònit l'escena (vers 9).

Sonet clàssic de versos decasíl·labs de rima femenina (és aquella que els seus versos acaben en paraula plana o esdrúixola) (ABBA ABBA CDE CDE).

Figures Retòriques

• Primer quartet sencer: hipèrbaton.
• Antítesi: (marfil, blanc, i els cabells, negres).
• 1r i 2n vers: encavallament.
• 2n vers: metàfora (atzabeja = negre).
• 3r vers: personificació (cabells amb enveja).
• 5è vers: metàfora (la pura neu del coll).
• 5è i 6è vers: encavallament.
• 7è vers: comparació.
• 8è vers: exageració (la mà i la pinta es confonen de blanques que són).
• Primer tercet (3a estrofa):
• 10è vers: sinestèsia (tan atònit contemplava).
• 11è vers: hipèrbaton.
• Segon tercet (4a estrofa):
• 14è vers: hipèrbaton.

Bonaventura Carles Aribau: 'La Pàtria. Trobes'

El poema pertany al gènere de l'oda. Sis estrofes de 8 alexandrins amb rimes ABBAACCA (tres rimes) i la rima A enllaça les dues quartetes, separades a l'original, reduïdes a una octava. La rima és consonant, masculina i femenina.

• 1a Estrofa: La terra catalana és descrita geogràficament. Paisatge de la més alta verticalitat (turons, serres, Montseny...) fins a l'horitzontalitat del mar. El poeta se n'acomiada, amb represa anafòrica (*Adéu siau... Adéu sia*), i biparteix l'estrofa. És una fórmula característica de les cançons populars de comiat en voga a Catalunya els segles XVIII i XIX. El comiat presenta un altre gran tema romàntic: l'enyorança. La subjectivitat del territori esdevé pàtria. Hi apareix 'la tomba del Jueu', la muntanya de Montjuïc, metonímia de Barcelona, lloc de naixement de l'artista. 'La mallorquina nau': l'illa de Mallorca (al·literació del so nasal bilabial en tot el vers).
• 2a Estrofa: La pàtria és familiar i coneguda (mencions als pares) enfront de l'exili actual. Imatge de l'arbre desarrelat i trasplantat (altre motiu romàntic). El desarrelament provoca la recerca, plena de neguit i d'inquietud. Per això el poeta vola amb la imaginació cap a la seva pàtria enyorada, però la pàtria és un 'no lloc'. La llengua possibilita que la pàtria estigui arreu (vers 23).

En les estrofes següents s'elogia la llengua des de la seva dimensió històrica i de llengua materna (estrofa IV), un elogi romàntic. La darrera estrofa és un apòstrofe a la llengua (*Ix*) perquè aquesta, dignificada, fa d'homenatge al patró (origen de la composició). *Ix* s'utilitza per interpel·lar vivament i amb vehemència una persona. També biparteix l'estrofa.

Figures Retòriques

• Metàfores: Els turons de serres desiguals (metàfora de Montserrat). Alt palau (metàfora del Montseny que està vigilant i guarda la tomba del jueu, metàfora de Montjuïc). La mallorquina nau (metàfora de les Illes Balears).
• Comparació: Així com l'arbre emigrat a terres llunyanes del qual els fruits perden el gust i les flors el perfum.
• Paral·lelisme: 'adéu-siau turons, per sempre adéu-siau', 'per lo repòs etern, per lo color més blau'.
• Metonímia: Les torres de Castella són una metonímia de tota la regió central espanyola.
• Anàfores: *ix doncs, ix e crida* // *adéu siau, adéu*.
• Hipèrbatons: *son gust perdent los fruits e son perfum les flors*.