Explicau els conceptes de llengua majoritària, llengua minoritària i llengua minoritzada i posau-ne exemples.

Les llengües canvien i es refan, es parla difeferent depenen del lloc i del temps, trobam diferències entre el català del s XII i l’actual, i a la manera de parlar d’una persona gran i la d’una jove.

Varietats històriques:

canvis que experimenta la llengua al llarg del temps. Hi ha: Variacions diacròniques: són variacions que experimenta una llengua al llarg de la seva història (cinc etapes: català preliterari, medieval, de la Decadència, de la Renaixença i actual).

Variacions sincròniques:

variacions en un moment històric determinat i variacions generacionals, diferènciesentre distintes generacions dins una mateixa època (joves i avis).

Varietats geogràfiques o diatòpiques conegudes com a dialectes, són les formes que presenta una llengua en una determinada zona geogràfica.  Parlants dels diferents dialectes s’entenen entre si. Segons la fonetica es poden dividir dos: oriental (rosellonès, central, balear, algurès) i el occidental (català nord-occidental, valencíà). El català s’estén a Espanya, Itàlia, Andorra i França. El català pot ser constitutiu (ha evolucionat al lloc originar) i consecutiu (evolució de la llengua per l’expansió territorial).

Varietats socials o diastràtiques:

maneres de parlar d’un grup social concret. Donen lloc a diferents tipus de parlars, com el xava (propi alguns barcelonis) i bleda (propis d’aquells to cursi). Fonètica castellanitzada i abundants interferències morfològiques, sintàctiques i lèxiques d’aquella llengua.

Varietats funcionals o registres:

és la variació de la llengua depenent de la situació comunicativa en què es troba. Determina el grau en saber utilitzar els registres en les situacions adequades. Estan determinats pel tema de què es parla, nivell de formalitat, el canal i la intenció amb la qual s’ha creat un text. Hi ha formals i informals. Les variacions lingüístiques són comunes a totes les llengües, i per això han elaborat una variació comuna: llengua estàndard, que té com a finalitat facilitar la intercomunicació entre els parlants. Característiques: normes pròpies, gaudeix de prestigi, s’ensenyen a l’escola. No es correspon a cap zona geogràfica concreta i no es crea amb la finalitat de substituir cap dialecte. 

Sociolingüística:

la disciplina que estudia la relació que hi ha entre la llengua i el seu context social. La sociolingüística s’ocupa de l'ús -o el no ús- de la llengua, és a dir, les condicions de la seva existència. 

Àmbits d’ús i normes d’ús:

les llengües existeixen en les societats que les fan servir, tenen variacions situacions que es pot trobar un parlant, són els diversos marcs socioculturals en què una llengua és usada: familiar, educatiu, etc. Depenen de: individu, tema, situació, intenció. Normes d’us: cada societat estableix varietats lingüístiques adequades per a cada àmbit d’ús. Exemples: Amb els castellanoparlants (encara que saben parlar català) cal parlar castellà. Als estrangers se’ls parla en castellà encara que sàpiguen català. 

Comunitat lingüística

Formada per membres que tenen en comú almenys una llengua, i  comparteixen consensos, regles o normes d'ús per al seu ús correcte.

Llengües minoritàries i llengües minoritzades:

es un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. Caldria posar-se d’acord en el nombre del qual definim una llengua com a minoritària i majoritària. Al món hi ha 6.000 llengües, i només 15 o 20 són utilitzades per més de 50 milions de parlants. La majoria de llengües tenen pocs parlants.

Llengua minoritària o majoritària sovint s’empra per classificar les llengües segons la seua “validesa”.
Llengua minoritzada, pateix la intervenció d’una altra llengua i té un retrocés en els seus usos. Els seus parlants practiquen un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient. Llengües minoritzades: català, occità, gallec, etc. El coneixement d’altres llengües possibilita la comunicació dels pobles. Conèixer una llengua diferent és normal.

Al món hi ha més de 6.000 llengües i menys de 200 estats. Per tant, el més normal és que mateix estat convisquin diverses llengües. A Albània o Portugal disposen d’una comunitat lingüística, Papua-Nova Guinea es parlen 800 llengües. A Espanya, el 40% de la població viu en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials. 

El bilingüisme:

és un concepte que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... Segons el  llengües que domini.

Bilingüisme individual

Persona parla dues llengües. Tipus: Bilingüisme passiu i actiu: coneix dues llengües, una no l’empra (passiu); coneix i empra les dues llengües (actiu). Bilingüisme simètric i asimètric: simètric el parlant domina les dues. Si no, és asimètric. Bilingüisme instrumental: individu aprèn una llengua per raons laborals. Bilingüisme integratiu: per integrar-se dins d’un nou grup (immigrants).

Bilingüisme social

Afecta col·lectius sencers. És normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua. Una societat bilingüe té situació de conflicte, pq la presència de dues llengües és innecessària: una ocupa l'espai de l'altra, una desapareixerà.

Bilingüisme territorial:

quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques, disposa d’una llengua. Bèlgica: el nord parla holandès i el sud francès. Al País Valencíà ha existit un bilingüisme territorial històric: la zona de l’interior (més pobra) fou repoblada per aragonesos i sempre ha estat de llengua castellana. El concepte bilingüisme només es pot aplicar si ens referim a persones concretes. Al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de  diglòssia. 

El conflicte lingüístic i la substitució lingüística:

Hi ha conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells, éss una situació dinàmica i inestable. Una vegada comença la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (substitució lingüística) o el contrari: normalització lingüística. Es desenvolupa diverses etapes: Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, els joves, etc primers a adoptar la segona llengua.Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora).  Es presenten diversos problemes: Autoodi, Mitificació del bilingüisme.
Creació dels prejudicis lingüístics. Bilingüisme unidireccional. Fase 3tenim l'abandó absolut de la llengua dominada i l'ús  de la nova.