Expansió Romana, Guerres Púniques i Guerres Civils Clau

Expansió Romana a la Mediterrània Oriental

L’any 200 aC, Roma emprèn una guerra contra Macedònia. El cònsol Flamini entrà a Grècia i, gràcies a la seva victòria a Cinoscèfal (197 aC) sobre el rei de Macedònia Filip V, va guanyar-se els grecs per a la causa romana. L'estratègia de Flamini fou reforçar els seus aliats a la zona per tal d’establir un equilibri precari del qual Roma n'era l’àrbitre.

En aquells moments, la mateixa Roma vivia l’apogeu de l’hel·lenisme, malgrat reaccions com les de Cató el Vell (censor l’any 184 aC), defensor de la destrucció definitiva de Cartago amb el seu reiterat delenda est Carthago (“Cartago ha de ser destruïda”).

Les províncies hispàniques originaren problemes, ja que el domini romà s’estenia igualment a les terres interiors. Tiberi Semproni Grac (cònsol els anys 177 i 163 aC) pacificà la província, però un aixecament dels lusitans, aliats amb altres pobles, portà problemes als successius governadors romans. Viriat (entre els anys 147 i 139 aC) en fou el llegendari cabdill. Les seves forces, després de la desfeta, trobaren parcialment refugi a Numància, que fou presa i destruïda l’any 133 aC per Escipió Emilià, amb tota una sèrie d’escenes d’heroisme.

Conseqüències de les Guerres Púniques

La Segona Guerra Púnica marcà l'inici d’un procés de transformació que, en poc temps, va produir canvis profunds en l’estructura de l’estat i de la societat romana.

Després de la Segona Guerra Púnica, Itàlia va sofrir la decadència i la proletarització dels camperols. Roma s’havia convertit en la potència dominant de la Mediterrània i, alhora, en un imperi mundial. El jove imperi englobava:

• Territoris de gran producció agrària.
• Recursos inesgotables de matèries primeres.
• Un gran nombre de mà d’obra esclava.

Disposava també de:

• Un gran nombre de mercats.
• Immenses possibilitats d’inversió.
• Una creixent activitat empresarial.
• Una economia monetària consolidada.

Les Guerres Civils Romanes

Primera Guerra Civil: Mari i Sul·la

Entre els anys 104 i 100 aC, va sorgir una nova qüestió amb Gai Mari (representant del partit popular dels plebeus): el repartiment de la propietat agrària entre els seus soldats veterans, que estaven privats de terra. Els partidaris de Mari, davant la impossibilitat de disposar de terreny en sòl itàlic, van sembrar el terror.

Segona Guerra Civil: Primer Triumvirat (Cèsar i Pompeu)

En aquesta època se situa l'aclaparador ascens de dos polítics: Gneu Pompeu, que va destacar pels seus triomfs a l’Orient (67-63 aC), i Gai Juli Cèsar, gràcies a la conquesta de les Gàl·lies (a partir del 58 aC).

Pompeu celebrà el seu triomf a Roma l’any 61 aC. Un nou ordre s’imposà quan Pompeu, Cras i Cèsar pactaren, l’any 60 aC, el que es coneix com a Primer Triumvirat, reforçat amb el casament de Pompeu amb la filla de Cèsar, Júlia.

Aquesta fou una època a Roma marcada per desordres. Els conflictes s'encengueren en moments d’especial dificultat per a l’estat romà i de feblesa de l’oligarquia:

• Derrotes a Hispània.
• Problemes en la conducció de la guerra contra Jugurta.
• Els aixecaments d’esclaus.
• L’atac de Mitrídates a l’Orient.

Tercera Guerra Civil: Segon Triumvirat i l'Imperi

Els funerals de Cèsar van donar lloc a un motí, suscitat per Marc Antoni, que va posar en fuga els assassins i es va fer l’amo de Roma.

El testament de Cèsar designava el jove Octavià (més tard August) com al seu hereu, en ser nét d’una germana seva i ser adoptat pòstumament. Amb 19 anys, Octavià, havent reunit un exèrcit a Campània i comptant amb l’ajut de bona part del Senat (que el veia com una possibilitat de retornar al vell ordre republicà), va entrar en escena.

La situació de l’estat romà en aquell moment era veritablement inestable, i el risc de desmembrament de l’imperi aconseguit per la República Romana en els dos últims segles era un perill real.